31.12.08

DONCS BÉ, ARA SÍ

que ja el tenim aquí. El 2009 no és que estigui trucant a la porta, sinó que ja ha començat a entrar tot fresc i jovial, fotent-li copets de compassió a l'esquena al 2008, que té les hores comptades.

I com que és moment ja no de fer balanç, sino també de fer propostes, vét-aquí algunes propostes que em proposo per aquest any més nou que mai:

- Llegir-me, com a mínim, 12 llibres.
- Anar al cine, com a mínim, 12 cops.
- Fer l'amor, com a mínim, 12 dotzenes de vegades.
- Ser, com a mínim, 12 dotzenes de vegades menys jilipolles que aquest últim any.

Fins ara

22.12.08

LA MEVA PREVISIÓ

pel que fa a la Grossa de Nadal, a menys de mitja hora per començar el sorteig, és la següent:

40851

L'any passat en vaig comprar per primera vegada. Un dècim de la ràdio, res de res, i un de la tele, amb devolució dels 20 €. Aquest any no en tinc.

Fins ara

8.12.08

PLAERS DE MA VIDA

Si hi ha res millor que ser del Barça i que el Barça t'enamori amb el seu joc és que, a més, el Madrid vagi en caiguda lliure, que el Madrid estigui en "descomposición acelerada", com deien aquesta nit a la SER. I la cirereta a tot plegat quina és? Doncs que a menys d'una setmana pel gran clàssic, a la gran capital del Reino estigiun acollonits veient la que els hi pot caure.

Sevilla i València. Les dues primeres etapes d'aquest Tourmalet, com se'ns ha venut, que ha de superar el Barça per esdevenir encara més líder. Doncs bé, 0-3 en la primera i 0-4 en la segona. I continuant la progressió, la pròxima hauria de ser un 0-5. I la pròxima, la tercera etapa del Tourmalet és el Madrid, aquest Madrid en descomposición acelerada. Aquest Madrid espantat i amb aquest Schuster que literalment diu "no es posible ganar al Barça porqué está arrasando".

I sí, ja ho sabem, un Barça-Madrid sempre és un partit diferent i bla bla bla. Però les sensacions són les que són. I les tenim. I ja veurem què passa, però, de moment, que nos quiten lo bailao!

Fins ara

3.12.08

És ben estranya

la sensació d'estar trist quan no hi estàs acostumat. Quan el teu estat d'ànim habitual és estar content i positiu amb i en la vida. No pas perquè m'ho proposi, sinó perquè és així de forma natural. Dels últims set anys no recordo haver estat mai trist, excepte en ocasions puntuals per desgràcies vàries de la vida. Però així, una sensació de tristesa prolongada, de buidor, de falta de ganes, d'ensopiment, fins i tot d'ansietat, no l'he tingut des de la tardor del 2001. No em ve de gust ni veure els Simpson... Ara això m'ha fet gràcia, veus. Sort de la música, que inevitablement m'esdevé, immediatament al sentir depèn quines melodies i acords, una teràpia recomfortant. Una mica de Clash, una mica de Red Hot, una mica de Knack, una mica de Ben Harper, una mica de Keziah Jones, una mica de Joe Strummer @ The Mescaleros, una mica de l'E Street Shuffle del Bruce, una mica de mica.

Fins ara

26.11.08

Ja fa temps que l’hi xupo, al veí. Sempre havia dit que si en tenia ocasió, ho faria. Seria absurd, i sobretot en l’actual moment econòmic, desaprofitar els avenços tecnològics. La Laia s’ho pren bé i és que ella també se’n beneficia. D’alguna manera també em sap greu i també hi ha allò que depens totalment del seu fer i desfer i no de la teva voluntat. Però el que deia, la tecnologia avança molt ràpidament els últims anys i ja queda lluny aquell temps en què navegaves amb 56 Kb de velocitat i encara gràcies i, com a molt, tenies una tarifa plana (és quan va sorgir el concepte) de sis de la tarda a sis del matí. “Sí, es veu que als Estats Units tenen un preu fix per poder navegar tot el dia i tenen l’ordinador connectat a internet constanment”, havia sentit. Però el que deia, d’això ja en fa temps. Ara naveguem tranquil·lament 50 vagedes, 50, més ràpid i també tenim els ordinadors tot el dia connectats a la xarxa i fins i tot sense fils, a través d’unes ones. És això que en diuen WIFI. Les ones de varis veïns arriben a casa meva i hi entren sense trucar a la porta. Potser són nocives i no ho sé, però la qüestió és que me n’arriben procedents de vàries unitats familiars. Totes amb protecció perquè ningú se’n pugui aprofitar. Totes, excepte unes, que són les que jo aprofito, per exemple, per publicar això que llegiu.

Fins ara

24.11.08

ÉS LA SORT

de viure al Maresme. La contemplació i l'acompanyament d'aquestes nuvolades tardorenques, avui ja de tardor avançada, que apareixen arran de costa i s'hi queden apalancades, quasi estàtiques, alimentant-se d'aquest Mediterrani calent en contrast amb l'aire on creixen. Moltes vegades ni toquen terra, d'altres poquet però amb fúria denominació d'orígen, d'altres s'endinsen una mica més i descarreguen damunt dels cims arrodonits i alineats i fan baixar les rieres, amb més fúria de la que baixarien si el maó no hagués fet fora la vinya.

Amb la Montse ho dèiem aquest matí baixant cap a Mongat i contemplant el mar i el cel: un dia ben típic de tardor. Cel blau però amb nuvolades blanques i destacades, mar encabritat, vent terrer donant-nos més llum de la que estem acostumats, atmosfera neta i més respirable que de costum, fulles que acceleren el comiat de l'arbre amb l'ajuda del ponent... I l'acabem, el dia, amb la companyia i la presència d'aquest bé de Déu de Cumulunimbus encenent la nit i oferint-nos-en una excel·lent banda sonora en forma de terretró (concepte inventat per la Montse però, esclar, tan vàlid com qualsevol altre i que descriu aquell tronar llunyà que arriba com esmorteït).

Magnífica escenografia i magnífic final per un magnífic dia.

Fins ara

18.11.08

SALVEM LA BASSA DE CAN MATAS!

En Manel Comas, entrenador del Cajasol Sevilla de la lliga ACB de bàsquet i tianenc de tota la vida, va deixar un "SALVEM LA BASSA DE CAN MATAS" en una roda de premsa diumenge a la nit. Automàticament diversos mitjans de comuinicació es van posar en contacte amb ell per esbrinar de què anava la reivindicació. Entre ells RAC 1, que dilluns a la nit el va entrevistar dins el programa Tu diràs.

Vét-aquí la part de l'entrevista en què explica la situació de la bassa de Can Matas:



Fins ara

4.11.08

LA MEVA PREVISIÓ

pel que fa a les eleccions dels Estats Units d'Amèrica. També hi ha els mexicans, però em refereixo als de més amunt. Ja que em dedico a preveure el que passarà en un futur més o menys immediat, m'aventuro a fer una previsió electoral. També perquè a la ràdio hem fet una porra, val a dir que amb bastant poc èxit pel que fa a la participació...

Vét-aquí el meu pronòstic:

Guanyador: Obama

Delegats demòcrates: 374

Delegats republicans: 164

Fins ara

2.11.08

SETMANA EXCEPCIONAL

Tan si ens referim a la setmana diguèssim de calendari, de dilluns fins avui, com si mirem des de diumenge passat fins ara.

Diumenge passat gaudíem d'un dia de primavera avançada, amb moltes màximes entorn els 25 graus. I amb un sol espetarrant a tot arreu. Feia temps que no veia una Catalunya sense ni un sol núvol des dels 36000 km del Meteossat. Avui tot el contrari: Catalunya engolida per una preciosa pertorbació.

Gaudíem d'aquell cap de setmana a l'espera que dimarts entrés una irrupció d'aire fred que ens portaria l'hivern de cop i possiblement nevades en llocs poc habituals, i encara més en un mes d'octubre.

I efectivament. Dilluns encara vem tenir molta bonança termomètrica però van anar augmentant els núvols. I a partir de dimarts, la meteorologia ha estat protgonista. Baixada de temperatures espectacular, vent, temporal marítiam, pluja, molt de fred i dimecres, nevada a fora del Pirineu per damunt d'uns 600 metres (amb temperatures al migdia que quasi enlloc passaven dels 10 graus); lleugera recuperació de les temperatures i petita treva tot esperant una pertorbació excepcional pel cap de setmana... I aquí en tenim els resultats!

No faré un recull de pluja general, però sí que us deixo dades d'estacions de muntanya del Pirineu. Les dades són en mm o litres/m2, però tot i la variació de cota de neu, per damunt d'uns 2000 metres, tota aquesta precipitació ha estat en forma sòlida, és a dir en forma de neu. U de novembre i el Pirineu presenta un especte excepcional, amb gruixus d'entre un i dos metres en molts casos, o més, per damunt dels 2000 metres més o menys. Tan de bo sigui presagi d'una temporada de neu excepcional. Ja sabeu què diuen: "Any de neu, any de Déu!". I no ho dic pel benefici de les estacions d'esquí i d'aquells que no volen els óssos al Pirineu, sinó pel benefici comú. Tot i que, evidentment, és una excel·lent notícia pels amants de l'esquí, i jo el primer. Els rius ja baixen ben corulls amb les pluges i la desfeta de la neu de les cotes més baixes després de la nevada de dimecres. Tot això, cap als Pantants! El de Sau comença a estar baix, en part perquè han obert comportes per omplir el de Susqueda. De manera que té espai per recollir el que baixi del Ripollès, que no serà poc. Així que segurament la propera primavera ens estalviarem debats sobre transvassements i/o minitransvassaments i rodes de premsa del Conseller Baltassar. Tots ho agraïrem. I no cal parlar dels beneficis pels ecossistemes en general. Segurament per alguns sectors agrícoles aquestes pluges no aniran bé. Pel sector de la flor, per exemple, el fred i la pluja d'aquesa setmana ha fet que hi hagués varietats que no s'acabaven d'obrir. I amb Tot Sants a la Cantonada... Però globalment hem d'estar ben contents. Sobretot perquè, malgrat alguns desgavells aquesta matinada al Camp de Tarragona, la pluja (exceptuant també alguns xàfecs més intensos) ha anat caient sense massa intensitat i en força hores.

Vét-aquí les dades que us deia. Precipitació recollida a estacions de muntanya del Pirineu entre dimarts i fins avui a mitja tarda:

Boí (2540m): 250.6 mm
Bonaigua (2266m): 184.4 mm
Cadí (2149m): 248.9 mm
Espot (2520m): 298.7 mm!!
Malniu (2310m): 149,2 mm
Núria (1971m): 223 mm
Port del Comte (1635m): 307.1 mm!!
Sasseuva (2226 m a la Val d'Aran): 101 mm
Ulldeter (2367m): 141.7 mm

Font: Servei Meteorològic de Catalunya i www.meteoclimatic.com

Ja ho veieu, uns registres espectaculars i excepcionals. En el cas del Port del Comte, al Solsonès, de divendres fins avui, en tres dies, s'hi han recollit ni més ni menys que 270.7 mm, en una estació que a l'abri i el maig ja va rebre moltíssima aigua i neu i on ja hi porten recollits, en el que va d'any, quasi bé 1400 mm, quan la mitjana està al voltant dels 900. I encara queden dos mesos per acabar el 2008...

Ara us mostro el mapa isobàric d'aquest matí, a les 07 hora local. Busqueu la Península Ibèrica i trobareu l'excepcional borrasca centrada el sud de Catalunya. No calen massa coneixements per entendre el perquè de tanta aigua i tant de vent (tot i que, esclar, se n'han de mirar d'altres, de mapes, però una idea us la podeu fer).



Us ho acompanyo amb la imatge del canal visible del Meteosat a les 13 hora local



Per cert, tot plegat no té RES a veure amb el canvi climàtic. Perquè ja fa temps que sembla que tot se li hagi d'atribuir al global warming. Se'n diu tardor al Mediterrani.

Fins ara

31.10.08

AL VERSIÓ RAC1

De tant en tant, ho començo avui i no sé si ho faré cada divendres, que és el dia fix que hi faig secció, penjaré l'àudio de la meva intervenció al Versió RAC 1.



Fotografia cortesia de Gerard Romero. Arc de Sant Martí doble aquest divendres 31-10 al matí. Maco!

Fins ara

18.10.08

AVUI FA UN ANY

que en Pol, l'Isaac i jo arrencàvem cap al Nepal. A hores d'ara jèiem com podíem reclosos en la grisor de l'aeroport de Moscou. Les primeres d'unes llarges 17 hores tancats en aquelles parets encara soviètiques.

Avui fa un any marxava cap a una aventura plena d'aventures. Un viatge diferent a qualsevol. Marxava amb una il·lusió i unes ganes tremendes que dies més tard, en moments d'enyorança, em costarien d'entendre. Un gran viatge però també amb moments difícils.

Tal dia com avui, en fa 366, marxava sense tot el que ara tinc a la motxil·la, que són tantes i moltes coses. Sense ni tenir-ne ni puta idea de tot el que viuria, sense tot allò que ara recordo i que encara no havia viscut. Tants moments, tants records, tantes vivències, tants espais, tantes muntanyes, tantes novetats, tantes emocions, tantes vibracions, tanta gent diferent, tantes noves maneres de viure i veure la vida, tants pensaments, tants moments amb mi mateix, tanta calma, tanta bellesa, tanta pobresa, tanta natura, tanta vida.

Un mes, de 18 a 18, amb un pas del temps totalment diferent. Una setmana era una setmana, sí, però esdevenia una eternitat. Demà fa dues setmanes, per exemple, que vem pujar a fer una mica de muntanya per les altures ripollenques. Dues setmanes i sembla que fos abans d'ahir. I les dues següents passaran amb la mateixa vitesse mentre allà, enllà de l'Àsia, van tenir un ritme totalment diferent.

L'enyorança i el record malencòlic són evidents i ho seran els pròxims dies. No vull anar pensant cada dia o cada dos per tres avui estàvem aquí, avui estàvem allà, avui fèiem això, avui fèiem allò, però inevitablement hi aniré pensant. Aquells caminars en paisatge semiselvàtic regalimant de suor, les etapes per les estepes àrides i altes a sotavent de l'Annapurna, les jornades ja més amunt contemplant el món des de 5000 metres, els dies a Kathmandu, els dies a Pokhara, les six houres on the roof, les seven garlic soups, els passejos amb barca amb les nuvolades himalaiènques al fons, els passejos pel Kathmandu i el Pokhara nocturn, la gent coneguda, les altures nevades, les parets majestuoses de Ses Majestats, la neu ventada dels cims més alts del món, els imponents i tants dies presents quasi 5000 metres de la cara nord de l'Annapurna II, les noies precioses, la contemplació de la Pau i el Silenci, les cares profundes de la gent, el fer i desfer dels pobles i poblets, els yacs immensos i les immenses hamburgueses de yak, les glaceres penjades, les carabanes de burros, les caravanes de gent carregada com burros, més enllà de les seves capacitats, el blau del cel, la immensitat de la nit al Camp Base del Pissang Peak, una de les sensacions més increïbles que recordo de la vida, les xerrades i les estones amb en Pol, nebot que amb 13 anys se'n ve un mes a l'Himalaya i intenta un 6000, les esbroncadetes amb l'Isaac, germà de 32 anys que se'n ve un mes a l'Himalaya i fa un 6000, la lluna immensa encenent el blanc de les muntanyes, la companyia constant del riu i les seves aigües braves, les monestirs i monjos budistes, els rodets d'oració rodats, els nens i les nenes, les llargues estones escrivint a la llibreteta, les dures estones d'enyorança a la Laia, la sensació d'estar ja no a un altre món sinó a una altra galàxia, a una altra realitat, les ganes d'arribar a casa per fòtre'm un pà amb tomàquet amb embotit, les ganes de marxar i tornar-hi que tinc ara mateix.

Tres Queralt al Nepal. Podeu fer un tastet del diari i contemplar algunes fotos a http://unmesalnepal.blogspot.com

Fins ara

9.10.08

DES D'ALLÀ DALT

Treballar a una quinzena planta en una ciutat en general d'arquitectura de poca altura com ara Barcelona, et permet tenir-ne unes vistes impressionants. De mica en mica, però, t'hi vas acostumant i pràcticament arriba un moment en què ni te n'adones del privilegi del lloc on treballes. Va bé, de tant en tant, aturar-se al costat d'una finestra i mirar-hi una mica i recuperar la consciència de l'altura damunt la ciutat.

Quan la teva feina és estar pendent del que passa al cel i pronosticar-ne l'evolució, realment en pots treure profit dels 15 pisos. La consulta habitual del Meteosat i el radar meteorològic per veure on plou i altres eines vàries, es veu gratament complementada per la consulta a ull nu des d'allà dalt. És el cas, per exemple, d'una tempesta que del Vallès Oriental estant s'atança al Maresme. La veus a través del radar, la veus a través del Meteossat i la veus a vista d'ocell més enllà del Pla de Barcelona.

I clar, si portes càmera de fer fotos al damunt, et permet fer-ne fotos.
























Es tracta de la tempesta de divendres passat, tres d'octubre, que va deixar part del Baix Maresme sota el blanc de la calamarsa, donant uns paisatges vóra mar poques vegades observables, amb les platges tenyides de blanc, talment una nevada hivernal.

Fins ara

8.10.08

LA GRANJA DELS CONILLS

El Gran Maus, un dels éssers més espectaculars d'aquest planeta, i possiblement de l'univers sencer. Amb un dels seus temes estrella, per no dir El tema estrella: La granja dels Conills.



Malauradament jo no hi era present, però ara ja ho tenim per fi gravat i perpetuat per poder-ne gaudir quan ens plagui. Jo feia molt temps que no ho feia. De fet, li costa complaure el personal amb la interpretació, però aquí ho tenim.

Fins ara

3.10.08

RECOMANACIONS TELEVISIVES (perquè no tot és telebrossa)

CANAL 33

DIJOUS

21:30 Temps d'aventura
22:00 La nova Europa de Michael Palin
23:00 L'Hora del Lector
23:50 Sputnik
01:00 Canon Art

DIVENDRES

21:30 A pagès
22:00 Thalassa
22:50 En clau de vi
23:50 El documental
00:55 Cànon Lletres

2.10.08

- Perdoni, li puc fer una pregunta?
- Oi tant.
- Prèn café?
- Mai.
- Doncs res, moltes gràcies.
- De res.

29.9.08

LA PRIMERA VAGINA

que vaig veure, després de la de ma mare en el moment de nèixer i, per tant, la primera que recordo (la primera que recordo haver vist, la vagina en si no la tinc present, esclar), me la vaig trobar per sorpresa a l'anar a buscar la maquineta de fer punta o la goma d'esborrar, no ho recordo bé, que m'havia caigut sota la taula. Tampoc recordo quin curs era, però era a l'Artur Martorell, d'on en vaig marxar als 9 anys. De manera que com a molt en tenia nou. Del que sí que me'n recordo és de la noia, de qui, evidentment, no en diré el nom.

La sorpresa va ser monumental i, esclar, impactant. Avui en dia un nen de nou anys o menys pot haver topat accidentalment o no, per exemple, amb una vagina internàutica, però jo era totalment profà en la contemplació d'aquells paisatges i val a dir que la panoràmica, un cop assimilada la sorpresa, em va agradar prou. Tan és així que tan jo com el CG, que em sembla que seia al meu costat i a qui diria que anava dirigida la faldilla sense calces, estàvem cada dos per tres sota la taula buscant la maquineta.

De vagines, de llavors ençà, n'he vist unes quantes més. No moltes, però Deu ni do. I les he pogut estudiar des de més a prop, més detalladament i més a fons. Però aquella, tot i haver-la observat en la penombra de sota una taula d'EGB i a una certa distància, no deixa de ser la meva primera vagina.

Fins ara

28.9.08

ESPANYOL-BARÇA

Que es passin tot el putu partit tancadets i sense fotre res, esperant un contraatac que pugui fer sonar la capmpana, que ens fotin un gol amb falta prèvia i els hi puji al marcador, que un tiu li foti un cop de colze mereixedor de targeta groga al Sergio Busquets i se l'expulsi perquè és la segona, que tinguin tres ocasions de gol i nosaltres més de vint i agafin i li fotin la culpa de la derrota a l'àrbit... Té cullons!

Fins ara

24.9.08

TÉ CULLONS QUE ESTIGUEM

en la Setmana de la Mobilitat Sostenible i avui que és festiu a Barcelona, les Rodalies de RENFE facin horari de cap de setmana. Aviam, d'entrada té cullons que existeixi la tal Setmana de la Mobilitat Sostenible, doncs la mobilitat hauria de ser sostenible per definició o si més no s'hauria de treballar en aquesta línia. Però la realitat és que el transport públic actual a Catalunya i la seva gestió no fan res per motivar el personal a fer-ne ús.

Com pot ser que perquè a Barcelona sigui festiu, la gent que va, per exemple, de Vic a Granollers, o de Mataró a Badalona, o de Manresa a Sabadell, o de Montcada a Sant Celoni, o de Gavà a Calafell, es trobi amb una reducció del pas de trens? I a sobre, la casuística o la mala planificació (s'ho haguessin pogut mirar una mica més... tot i que de fet suposo que se'ls hi enfot) ha fet caure-ho en la tan airejada Setmana. Quins cullons!

Fins ara

16.9.08

EN VOLS?

Barcelona <---> Brussel·les
Barcelona <---> Palma
Barcelona <---> Màlaga
Girona <---> Pisa
Barcelona <---> Marrakech
Alacant ---> Barcelona
Barcelona <---> Sevilla
Barcelona <---> Moscow
Moscow <---> Delhi
Delhi <---> Kathmandu
Jomson ---> Pokhara
Barcelona <---> Amsterdam
Amsterdam <---> Boston
Washington DC ---> Boston
Boston <---> Dallas
Dallas <---> Cancun

8.9.08

LAS LEÑAS

Els Queralt arribats de l'Argentina avui fa just una setmana, ens arriben amb aquest videu sota el braç. Els molt cabrons! A ple mes de juliol!



Fins ara

2.9.08

QUÈ FOT AQUEST TIU?

Està bé. Està bé que els militars, a part de destinar-los a guerres, els detinin a huracans. Que facin alguna cosa de bé! Però: cal que vagin armats amb aquestes (a)metralladores? Pregunto.



Aquest de la foto es mira el cel amb l'arma en posició que si cal disparar, ho té fàcil. Qui sap, potser se li acut disparar la base dels Cumulunimbus o potser l'ull de l'huracà. Que no sigui el seu punt feble...

Fins ara

31.8.08

ESPEJOS

En les primeres pàgines se m'adverteix que està Prohibida la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier procedimiento (ya se gráfico, electrónico, óptico (...) sin permiso expreso del autor . De manera que intentaré aconseguir el permiso expreso però de moment vaig a saltar-me la llei i a reproduir un dels més de 700 relats de l'últim llibre d'Eduardo Galeano, descobert, l'autor, justament a arrel d'aquest llibre. No és pas cap relat que m'hagi agradat especialment més que un altre; una mica triat a l'atzar. Espejos, una obra excel·lent i imprescindible, ideal per tenir a la tauleta de nit, en la qual repassa la història da la humanitat d'una forma crítica i satírica, aportant noms propis moltes vegades desconeguts o oblidats. Regaleu-lo, regaleu-vos-el!

EL DIABLO ES POBRE

En las ciudades de nuestro tiempo, inmensas cárceles que encierran a los prisioneros del miedo, las fortalezas dicen ser casas y las armaduras simulan trajes.
Estados de sitio. No se distraiga, no baje la guardia, no se confíe. Los amos del mundo dan la voz de alarma. Ellos, que impunemente violan la naturaleza, secuestran países, roban salarios y asesinan gentíos, nos advierten: cuidado. Los peligros acechan, agazapados en los suburbios miserables, mordiendo envidias, tragando rencores.
Los pobres: los pelagatos, los muertos de las guerras, los presos de las cárceles, los brazos disponibles, los brazos desechables.
El hambre, que mata callando, mata a los callados. Los expertos, los pobrólogos, hablan por ellos. Nos cuentan en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no piensan, qué no votan, en qué no creen.
Sólo nos falta por saber por qué los pobres son pobres. ¿Será porque su hambre nos alimenta y su desnudez nos viste?

28.8.08

PASSEIG NOCTURN

Després d'unes tertúlies acompanyades d'uns tastets d'absenta, a dos de tres ja estava a casa. Una bona hora per una nit de finals d'agost en la qual l'endemà no treballes. Temps encara de llegir mitja horeta i, adormin-te a les tres, a mig matí ja et pots llevar i fer una mica de feina a casa, que en tinc bastanta. Però la mitja horeta es va allargar. Vaig llegir el primer capítol de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, però el que em venia de gust era polir-me el dos primers capítols d'El Fumador, de Cesc Traquell; la novel·la del meu avi que mon pare està transcrivint a format digital. En tenia els dos primers capítols impresos i m'hi vaig posar fins a dos de cinc. Al tancar el llum no podia adormir-me. La lectura no m'havia estimulat la son, com altres vegades, i la foscor no em proporcionava el llençol que substitueix el de cotó en les nits d'estiu vóra mar. Tot plegat, conseqüència del canvi climàtic. Ai, no, del canvi d'horari. A l'anar cap a l'oest, el que em va passar és que clar, a les 8 del vespre per mi ja eren les 4 de la matinada, i ja anava tirat de sol, vull dir de son. Això durant els primers dies. Al tornar cap aquí vaig pensar "mira, el jet lag podríem dir que ens l'estalviarem". Res més allunyat del que m'he trobat. Em torbo que vaig amb l'horari del Yucatan, on estava la setmana passada. Això vol dir set hores menys. De manera que a les 4 de la nit encara vaig amb el xip de les 9 del vespre. I no puc dormir. I com que m'adormo tard, em llevo tard i no enganxo el ritme del GMT +2. Una collonada. Aviam si avui, després de 4 dies ja per aquestes contrades, ja puc adormir-me amb més facilitat.

Al no poder dormir, vaig decidir sortir a fer un vol per la Tiana nocturna. Eren quasi les cinc. El silenci a aquella hora és quasi absolut, però no total. Acabant els últims esglaons que m'escupen al carrer, sento uns xiscles que no identifico. De nit sovint sents baralles de gats, però allò no era un gat. No sé què era, però em va recordar a un ocell que les nits de final de primavera i d'estiu sento des de casa. Els mateixos crits però accentuats, talment com si l'estiguessin torturant. Hasta feia una mica de basarda. Enfilo carrer Telèfon avall, en direcció a la Riera, i el silenci és troncat per uns estossecs del pescador que sovint veus passejant el Menut. Potser un cop d'aire massa fred. Viu a la cantonada i se'l sent estossegar des del llit. Carrer Telèfon més avall, arribant a St Valentí, un veí es tira un pet nocturn. Quin ensurt! I quina rissa. Encara al carrer Telèfon, més avall, em saluda el respirar d'un gos treient la llengua. No m'arriba a bordar. Riera avall sento algun lledruc en alguna masia i de cop i volta, uns espersors que comencen a regar. Més lluny, Camí dels Francesos amunt, passa un cotxe envelat, no sé si fugint de la nit. Sorolls nocturns d'aquesta Tiana adormida parcialment. També hi ha aquesta Tiana desperta a altes hores de la matinada. Aquesta Tiana de xiscles inclassificables, d'estossegs mariners, de pets estridents, de gossos atents, de regs intermitents. Ja es fa fosc. Aviam si avui tinc més son.

Fins ara

27.8.08

RENFE 2

Tu et pots plantar a dos de set del matí a l'andana de l'estació de Montgat i trobar-te que ha passat un tren a i vint i que el pròxim passa a i 48. A priori t'has imaginat, per sentit comú, que encara que siguin quarts de set del matí i estiguem al mes d'agost, hi haurà trens amb més freqüència i no t'has ni plantejat el planejar-te millor el trajecte accedint als horaris, per exemple, a través d'internet. Mirant-los a l'estació dels quatre bancs, et trobes que el tren arriba a Plaça Catalunya a les 7:05 i que el que has d'agafar cap a Ripoll a Plaça Catalunya hi passa, també, a les 7:05. Decideixes, amb bon criteri, baixar una parada abans, on teòricament hi arribaràs abans de les 7:05 i el de Ripoll hi passarà més tard de les 7:05. Els justos van al cel, hi ha pocs minuts de marge, però la normalitat seria que la cosa funcionés.

Però llavors el tren fa la típica parada entre El Clot i Arc de Trionf, que es prolonga durant 5 minuts. 5 minuts que, esclar, et fan perdre el tren de Ripoll i et fan començar malament i amb mala llet el dia.

Se'n diu Rodalies RENFE. Depèn de l'Estat. Al gener l'havien de traspassar a la Generalitat, un traspàs que tampoc em fa ser optimista respecte al seu bon funcionament un cop es faci efectiu. Se'n diu Rodalies RENFE, i la continuarem patint dia rera dia. L'AVE es veu que va força bé.

Fins ara

26.8.08

JA TINC ACCENTS

i ces trencades. I és una tranquilitat. M'era un gran esforÇ i em provocava una gran molÈstia haver d'escriure prescindint-ne. Quin gustasso!

Fins ara

23.8.08

DE NOU A CASA

I em refereixo a Wayland, Massachusetts. Es curios. La caseta al mig del bosc de Wayland (no us imagineu la tipica barraca de fusta; es una casa de fusta, pero no la tipica cabanya al mig del bosc) ha esdevingut la base d'operacions d'aquestes vacances. On vem arribar i estar un parell de dies abans de partir cap a New York City i Washington DC, on vam estar un parell de dies en tornar-ne i des d'on vem decidir anar-nos-en al Carib i on passem el dia i mig mes o menus abans de tornar cap a Tiana. De manera que, aixo, tornar a Boston, be, al costat de Boston, es com tornar a casa, i la sensacio es ben curiosa. Curios l'estar al Carib i en marxar-ne no tirar cap a Tiana sino de nou cap als USA. Ahir els vols van anar be i vem arribar a l'hora prevista, a dos d'una de la nit despres de dues hores i vint de vol travessant el Golf de Mexic, terra d'huracans, aigua d'huracans, i endintsant-nos a Tejas, terra de tirans, fins aterrar a Dallas. Des d'alla, un cop passat el control d'immigracio, vol intern de 4 horetes i pico travessant les grans llanures del centre dels Estats Units d'America (n'hi ha d'atres d'Estats Units, com els mexicans), llanures il.luminades pels pobles i les ciutats a vegades afectats i afectades per grans tempestes i grans tornados. Ahir, nomes alguna llampegada llunyana al despegar. Una llastima.

Ara son tres de dotze, tres de sis hora catalana, a la qual m'haure d'adaptar a partir de dema passat. Vaig a fer un banyet a la piscina i no se si anirem a fer una mica de Kayac i a la tarda una mica de remate de shopping i tal. Que estranya la sensacio de no sentir-se estrany a Wayland, Massachusetts. Una mica com si fossim d'aqui. I es que clar, som d'alla pero una mica, i cada cop mes, de tot arreu.

Fins ara

18.8.08

SOCIETY

Montreal i Quebec city son unes ciutats molt maques. N'estic segur. Espero poder comprovar-ho in situ algun dia. De moment, al que es coneix com la Riviera Maya, no s'hi esta mal. Si no pensem en la gaestrointeritis que fa que avui estiguem una mica fluixos, tot i que ja ens trobem millor.

Davant la impossibilitat de llogar un cotxe, i no venint-nos de gust anar cap al Canada en tren o algun altre mitja, vam haver de buscar alternatives. Una destinacio on passar els deu dies de vacances que ens quedaven; una destinacio on destinar el nostre pressupost en un principi destinat al Quebec. Una opcio era agafar un vol cap a San Francisco i veure una mica de costa oest. Pero no ens venia de gust mes ciutat. I el Carib? En Gabriel ens va proposar la opcio. Des dels EUA ens sortia a meitat de preu del que ens hauria costat des de les Espanyes. I mira, cap a Cancun! Tot i que estem instal.lats mes al sud, prop de Playa del Carmen, en un complex turisitics d'aquests amb piscines i platja propia i tot inclos i tal. Menys massificat que a Cancun i l'hotelet, en quant a impacte visual, esta forsa be. No es un Lloret, diguessim. Vem agafar un vol cap a Dallas amb quasi 4 hores de retard i no vam poder fer l'enlla(s). De manera que vam haver de fer nit a Dallas, ons ens va venir a buscar el JR. Alla ens van isntal.lar a un hotelet de 4 estrelles prop de l'aeroport despres d'intentar, la companyia, que dormissim a l'aeroport o en una merdeta d'hotel. L'endema al mati, dues horetes mes fins a Cancun i a les tres de la tarda arribavema puesto. Aviam la tornada. La recomenacio es clara: eviteu volar amb American Airlines.

Evidentment no es el tipus de vacances que a la Laia i a mi ens agraden. Aquest viatge no el fariem des de Tiana. Pero des de Boston, mira. Mes be de preu i es com un viatge dins un altre viatge. I tampoc es mal plan uns dies de Caribe i solet i tal. Ara la cosa esta ben negra. Amb una mica de sort ens fotra una tempesteta, aviam que tal. Aquest mati ja ha fotut quatre trons i s'ha desenvolupat una tempesta damunt de mar impressionant. Quin Cumulunimbus! Hi ha una tempesta tropical a punt d'atacar Florida. M'hagues agradat que vingues cap aqui, ja que hi som. Pero be, no se si per influencia seva, tot i que no crec, avui les nuvolades han crescut mes que ahir.

Ens hem passat el mati al llit despres d'haver-nos llevat tots dos amb diarrea. Al migdia hem anat a preguntar per un doctor. Ens han dit que valia 75 dolars. Jo m'he quadrat dient que encara no havia sortit de l'hotel i que par tant m'havia fotut malalt alla dins i que no pensava pagar ni un centau. Llavors han fet unes trucades i al final ha vingut el Doctor Real a l'habitacio a carrec de l'Hotel. Ara ja ens trobem molt millor. Hem sortit a buscar una farmacia on ens han cobrat 35 dolars per un parell de medicaments. I de passo hem vist que hi havia un lloc d'internet mes barat que a l'hotel i hem aprofitat. Malauradament l'ordinador no te entrada per la targeta de les fotos, perque sino us ensenyaria lo ben instal.lats que estem. Primer ens van fotre en una habitacio de merda, mal ubicada i amb sorolls d'unes maquines a baix. Vam demanar un canvi i ens han fotut a unes de les millors habitacions de l'hotel. A la quarta planta i amb un balconet que veiem el mar. El mar Carib, esclar, que el veiem tambe des del llit. Aviam si dema ens trobem millor i podem anar fins a Playa del Carmen i sortir una mica del que seria el complex.

Be, ahorita vamos a veure que diuen les nuvolades i, trobant-nos millor, aviam si fotem un banyet.

Fins ara

14.8.08

UN DIMECRES MOLT MACO, FINS A MITJA TARDA

Ens vem llevar cap a dos de vuit, dos de dues hora catalana. Vem esmorzar i a les vuit sortiem de casa amb en Gabriel, que de cami cap a la guarderia de l'Ari ens va deixar al tren. Quin tren! Espectacular. Ja l'haviem agafat un dia. D'entrada, no hi ha catenaria i treu fum per darrera. Pero be, l'espectacular es que es un tren que potser es el que tenien ja als anys 70. Les portes no son automatiques. De fet, per pujar al tren no hi ha porta, de manera que, com a les pelis, podries saltar amb el tren en marxa. Llavors un cop a dins, cada vago te les seves portes que el revisor, un per cada dos vagons, em sembla, va tancat entre estacio i estacio. Llavors passa a vendre't el bitllet, un paperot de color verd on t'hi marca unes senyals amb una maquineta de foradar. Al cap de 20 minuts o aixi de pujar-hi, despres d'arribar amb un bon retard, i havent pagat ni mes ni menys que $5.25, que fot-li, vem baixar a l'estacio de Potrer Square, on haviem de fer una parada de metro linia vermella fins a Harvard Square. Pero vem decidir fer-ho a peu.

Vem enfilar la Massachsetts Avenue fins a la citada Harvard Square, des d'on vem visitar una mica de jardinets d'algunes facultats. Previament vem tornar a esmorzar a la cafeteria de la cooperativa de Harvard, ja a quarts de deu, una llibreria immensa i preciosa on em vaig comprar un parell de llibres i la Laia un parell mes. Despres de l'esmorzar i el passeig vem tirar per JF Kennedy fins el River Side i vem anar passejant una horeta o mes per la vora del riu fins el Harvard Bridge. Tot aixo amb un sol de justicia i nomes quatre cumulets ben humils i alguns cirrus. La calor es deixava notar, especialment al sol, pero la veritat es que a l'ombra s'hi estava prou be. Un passeig la mar de maco, amb el riu i el verd al seu voltant i darrera seu la ciutat que s'anava acostant.

Al travessar el pont ja vem entrar a Boston i vam fer cap a Newbury street, un carrer de botiguetes i casetes baixes la mar d'agradable de fer. Vem dinar per'lla, vem entrar a algunes botigues cercant sense exit unes sabates per la Laia i quan ja ens decidiem d'endinsar-nos cap al Downtown, que vindria ser el centre centre de la ciutat, fer un geladet i agafar el metro, linia blava, cap a l'aeroport on haviem quedat amb en Gabriel per llogar el cotxe tot esperant el vol de la seva mare, em va venir al cap, com un fletxasso, la targeta de credit. M'havia caigut a terra de la butxaca de la camisa tot provant-me roba a la botiga de la cooperatva de Harvard, ja fora de la llibreria. Pero la vaig recollir. Burro de mi, no me la vaig guardar als pantalons, a la butxaca del darrera (no portava la cartera) sino que la devia tornar a fotre a la butxaca de la camisa. I ja no va apareixer. Nervis, mala llet i estroncament d'un dia la mar de maco i potser tambe dels plans cap al Canada: sense targeta de credit no et deixen llogar un cotxe i la Laia no en te. Mes endavant vem descobrir, despres d'anul.lar-la, que igualment amb la meva targeta no hauriem pogut llogar-lo, calia que la conductora tambe en tingues.

Avui ens hem quedat a casa gaudint del solet i la piscina, decidint que fem, cap a on tirem aquests dies que ens queden de vacances. El que deia, on verra.

Fins ara

13.8.08

DESPRES DE NEW YORK I WASHINGTON, CAP AMUNT!

Be, doncs ja estem a l'equador del viatge: vem marxar el dia u, som dia 12 i fem cap a casa el 24, tot i que arribarem a Catalunya el 25. Avui hem tornat a Boston i dema passat emprenem el que vindria a ser la segona etapa del viatge. Hem volat des de Washington en un vol magnific entre cumulets poc desenvolupats en un principi pero entremig de nuvolades mes endavant que ens han obligat a voltejar una mica vora Boston abans d'aterrar-hi. Cap a la meitat del vol hem passat per damunt de New York; be, una mica a l'est, i hem pogut gaudir del magnific espectacle de l'illa de Manhattan des de 25000 peus, encara no 8000 metres, i a unes 500 milles/hora, mes o menys uns 800 km/h. Un visto i no visto, pero brutal la vista dels gratacels des d'alla dalt i el Central Park i l'ombra dels cumulets que alla comensaven a agafar volum i els ponts de Brooklin i Manhattan i els barcos del Hudson i l'East River... la immensitat de la ciutat que fa uns dies palpavem in situ vista des de mes de 7000 metres passant a tota velocitat. Molt maco. Sens dubte, fins ara, una de les imatges del viatge. Llastima de no poder passar les fotos a l'ordinador, que al menys us en podrieu fer una idea.

Doncs be, dema farem un dia de transicio abans de partir cap amunt. Els primers dires ja vem palpar una mica la ciutat, Boston em refereixo, i un dia vem dinar a Harvard. Dema anirem a passar el mati a Harvard i Cambridge i despres enfilarem cap el Downtown. Es una ciutat molt agradable de passejar i a mes molt petita, de manera que ens la tornarem a patejar una mica i al vespre anirem a l'aeroport a llogar un cotxe.

La idea es marxar dijous al mati a primera hora en direccio nord-est, cap a Freeport, pocs quilometres al nord de Portland, a l'estat de Maine. Alla farem una mica de Shopping, tirat de preu pel que es veu, i havent dinat tirarem cap a l'interior, cap a les White Mountains. Farem nit alla i l'endema tirarem fins a Montreal, Canada, per passar-hi el cap de setmana. Despres un parell de dies a Quebec City i un parell mes a una fiord que hi ha a unes tres hores mes al nord de Quebec City, on potser fins i tot hi veurem balenes. Tot aixo, excepte el finde a Montreal, ho farem anant de camping. Despres, un parell de dies mes per tornar fins a Boston i diumenge 24, doncs cap a casa. La Laia es fotra un bon fart de conduir, pobra... Tot i que volem anar fent tranquil.lament. Aquests son els plans, despres on verra, que diuen a Fransa i no se si tambe al Quebec.

Com haureu vist, no tinc ni accents ni ces trencades. Me sabe mal.

Vinga!

Fins ara

3.8.08

BOSTON, MASSACHUSSETS

Be, ja hem arribat a terres nord-americanes. Avui potser comencem a ser mes conscients que estem aqui, ahir amb el jet lag i el cansament i tal... Diguessim que avui m'esta flipant mes.

Ahir, a l'anar a dormir, calculo que portava unes 70 hores de les quals n'havia dormit unes 7 o 8, de les quals 3 o 4 de mala manera a l'aeroport d'Amsterdam i a l'avio. Vam arribar a la capital holandesa a quarts d'onze i vam agafar un tren cap al centre, cap a la Centraal Station. Vem anar a fert una cerveseta tot menjant-nos els dos bocatets que ens quedaven dels que ens havia fet la Montse. Una passejos pel Red District tot gaudint de l'espectacle de les prostitutes exhibint-se en aparadors (ho havia vist el 2001 amb la Roser, pero de dia i mai de nit). Hi havia un ambientillo bestial, pero jo estava realment fet pols. M'havia llevat a les 6 havent dormit tres hores i ja passavem de la mitja nit. A dos-quarts de quatre vem agafar un tren cap a l'aeroport, on vam arrribar-hi cap a les quatre per esperar-nos fins a dos de set, quan teoricament embarcavem. Si si, a dos de quatre vem poder agafar un tren cap a l'aeroport. Us ho imagineu, aixo, a Barcelona? Jo tampoc.

Vem acabar embarcant a dos de vuit i vam sortir amb un quart d'hora de retard, pero tot i aixo al final vem arribar abans d'hora a Boston. Abans d'embarcar, un control exhaustiu perque volavem amb una companyia nord-americaca, North West Airlines. Preguntes com ara "qui va fer la maleta?", "estaveu sols quan vau fer la maleta?", "qui us va portar a l'aeroport?", "qui va pagar els bitllets?", "com els vau pagar? credit card?..." trinco-trinco li anava a dir jo.

El vol molt be, no especialment pesat, en part perque amb el cansament vem poder anar fent dormidetes. Van ser set hores i mitja mes o menys d'estratocumuls i estratocumuls i estratocumuls. La putada: no vam poder seure junts. A l'anar cap a Amsterdam ja ens va passar, pero vam poder demanar-li un change a una noia i vam poder seure amb el passadis entre mig. Pero ahir, no. Ella estava al davant del seient del meu costat... A l'arribar, una miqueta de cua pel control d'immigracio, pero la cosa va anar molt be. A diferencia del que ens esperavem i del que ens havien dit, no ens van fer cap pregunta com a la majoria de l'altra gent. Van procedir amb el putucol del passaport, ens van fer col.locar els dits en un aparetet que ens pillava les empremptes tactils, i cap a fora. Encara faltava el control de maletes, pero ens van fer sortir directament. En el primer cas, quan el Donovan ens mirava el passaport i tal, suposem que en part com que va veure a les targetes que vam omplir a l'avio que anavem cap a Wayland, va dir, que passin. Wayland es un suburbi de Boston on hi viu gent de pasta. No tothom, pero venint cap aqui flipes amb algunes mansions. Suburbi s'ha d'entendre amb la connotacio contraria que li donem a Europa o al menys a Espanya. A la que surts de Boston, de cop tot comensa a ser verd i nosaltres estem al mig del bosc. Volia penjar fotos, pero la Laia no va agafar el cable per passar-les i l'ordinador no accepta la targeta, sino en aquest post ja podrieu veure on estem instal.lats. De lujo!

Vem arribar sota un cel entrenyinat per cirrustrats, encara amb ressol. Vem fer un banyet a la piscina i vem dinar sota uns altoestrats que s'anaven espessint. "Podem dinar tranquils, encara trigara dues hores a ploure", vaig sentenciar ni corto ni perezoso. I efectivament: a les tres i poc comensava a ploure. La meva primera previsio als Estats Units i la clavava! La plugeta del principi es va convertir en xafecs tempestuosos al llarg de la tarda, tal com haviem vist que passaria mirant el radar. Entre aixo i el cansament i la complicacio logistica, vem decidir que no aniriem a veure el Bruce. Una llastima, pero era una mica forsat. Em va encantar la benvinguda. Arribo, i la primera tarda ja em regalen ruxiats i tempestes que ens van deixar 19 litrets al pluviometre que he instal.lat al jardi.

Vam anar al Mall d'aqui al costat. Es una especia de Maquinista, un centre comercial d'aquests que t'hi cagues amb botigues i tal. Una Catedral del Capitalisme com deia el Gabriel, un dels emfitrions. Una bona manera d'entrar en contacte amb la capital del capitalisme que es aixo dels Estats Units de les Ameriques. Em vaig comprar uns Levi's rebaixats per $20, una 14 euros, que aram ateix estranare. A part d'algunes rebaixes puntuals al llarg de l'any, les botigues aqui tenen rebaixes constants. Vaig adquirir tambe uns pantalons curts, que per la calor de New York i Washgnigton m'aniran de puta mare, i un polo.

Ens hemm llevat cap a dos de deu. Bastant descansats i amb un cel vriable, a estones una mica blau amb nuvoaldes, a estones una mica mes tapadot. Tot esperant ruixats i mes tempestes a aprtir d'aquest migdia, ens n'anirem cap a Boston a fer una mica de museus. Ara son les 10:52 del mati, les 16:52 a Catalunya. Encara anem amb una mica de Jet Lag, esclar, pero molt millor que ahir.

Com haureu vist, no tinc ni accents ni ces trencades, me sabe mal.

Fins ara

1.8.08

DONCS BÉ, AQUEST VESPRE

aixequem el vol cap a Amsterdam per demà al matí emprendre'l cap a Boston. A un quart de tres plegaré, pujaré cap a Tiana, temps d'acabar d'ultimar alguns detalls (omplir la maleta, per exemple...) i a les sis cap a l'aeroport.

Sortim a les 20 i 20 i arribem a Schiphol a tres quarts d'onze. La idea és agafar un tren i anar a voltar una mica per la city i de bon matí tornar cap a l'aeroport per agafar l'avió que ha d'abandonar sòl europeu a les 8:25.

A les 10:25 (un parell d'horetes de vol, no està mal, més curt que de Barcelona a Amsterdam) arribarem al Logan International Airport de Boston, Massachusetts, suposo que bastant petadets. Jo avui m'he llevat a les sis i deu havent anat a dormir a les tres (ahir hi havia festa d'aniversari de l'Arqué a Can Boter, i clar... inevitable). Entre això i la nit a Amsterdam i els aeroports i tot plegat... Però bé, suposo que dormirem a l'avió. Un cansament que no ens impedirà anar a veure el Bruce i la E Street Band al Gillette Stadium de Foxborough, a uns 20 km de Boston si no vaig errat. Procuraré anar ben afeitat. És l'estadi dels New England Patriots (futbol americà).

La idea és estar-nos a Boston fins dimarts dia 5, quan agafarem un bus o un tren fins a New York, on pensem estar-nos-hi fins el dissabte 9. Llavors volem baixar uns dies a Washington DC (em fa una il·lusió especial perquè és on va viure la Roser, ma tieta la sueca, quan va estar fent d'au pair a principis dels 90). Després tornarem uns dies a Boston i volem fer cap a les Niagara Falls amb un descapotable. I ja que hi som, visitar Toronto i després baixar de nou cap a Boston, on, si tenim temps, encara volem fer alguna excursioneta.

Aquesta és la idea; després on verra, que diuen els francesos. Intentaré mantenir-vos informats.

Fins ara

30.7.08

SE'M FA ESTRANYA LA SENSACIÓ

de llevar-me descansat. Avui no m'ha costat gens abandonar el plaer dels llençols i m'he mogut per casa amb total normalitat durant aquells primers moments verticals, no amb aquell estat habitual en què mentre pixo m'he d'arrepenjar a la paret amb el braç que em queda lliure. Val a dir que aquesta setmana i la darrera, m'estic llevant a les 6 i no a les cinc, i això és un gran què. Llevar-se que ja és clar (ara menys que fa deu dies) i no quan amb prou feines despunta un bri de llum per llevant, fa encarar diferent la jornada. I també posar-s'hi a les 7 menys deu i no a les 6 menys deu, clar. Però igualment, m'acostumo a llevar cansat. Fins i tot molt cansat, com em va passar ahir.

Ahir em vaig llevar que no podia ni obrir els ulls, amb mal de cap i malestar que se'm va aguditzar al llarg del matí fins al punt d'haver de marxar abans d'hora de la ràdio. I això que dilluns, a les deu ja estava al llit. Porto uns dies amb una tos seca ben empipadora (els putus aires condicionats!) i ahir la cosa va empitjorar. Vaig estar fent repòs tota la tarda si bé al vespre vaig anar a fer una clareta al Tiriti. Però la tarda me la vaig passar apalancat a Les Rajoles mirant Into the Wild amb el Moisès. Bestial! Tinc ganes de tornar a mirar-la. I tot i que vaig anar a dormir més tard del que volia, a tres-quarts d'onze, avui m'he llevat la mar de fresc. La sensació d'estar treballant en aquestes primeres hores sense aquella son perpètua, és estranya. Em sento enèrgic. Aviam com evoluciona la jornada. Seria una putada fotre'm malalt a dos dies de marxar cap a Boston.

Ah, tinc un nou blog: http://hohesentit.blogspot.com

Fins ara

27.7.08

AQUEST ESCRIT

l'hagués volgut fer dilluns, l'endemà del segon concert del Bruce. Encara amb les sensacions fresques de les 6 hores (clavades, tres i tres) de Bruce i E Street Band en directe. Però resulta que volia publicar les fotos que vaig fer amb el mòbil però no les he pogut passar a cap ordinador. Però avui me n'han arribat, i no de mòbil sinó de càmera de fer fotos. Vam conèixer unes noies fent cua que després, durant les més de tres hores d'espera a peu d'escenari, estaven allà al costat nostre. I jo, ni corto ni perezoso, doncs li vaig demanar a una, al veure que portava càmera, si em podria passar algunes fotos de les que fes. Li vaig donar el mail, i aquest matí me les he trobat. Durant el concert vaig poder tirar una mica més endavant que elles.



Evidentment el que pugui dir avui, després d'una setmana del primer directe, no és el mateix, però bé. Veient les fotos entendreu que va ser bestial. Malgrat els problemes de so que van fer que en molts moments sonés bastant malament, estava col·locat al que podríem dir que era la quarta fila de caps després de la valla. I just al centre de l'escenari, on el Bruce venia en molts moments a cantar i entregar-se al personal afortunat que estàvem allà davant. Quin paio! Al final, fins i tot va baixar gran part de l'E Street Band a tocar allà a dos metres nostre. Si hagués pogut fer una passa més l'hagués pogut tocar, la qual cosa m'hagués fet una il·lusió que no us podeu imaginar. Tal com van fer bastantes mans, arreplegant-li una cama, un braç o fins i tot rascant les cordes de la seva Fender. Però bé, que em puc considerar un gran afortunat. Vaig anar a fer cua per poder estar davant de tot, vaig anar a fer cua a les quatre de la tarda per poder estar on vaig estar.



L'endemà, des de la primera graderia de tribuna, a la dreta de l'escenari, vaig poder gaudir d'un altre concertàs, però un altre totalment, amb només una cançó repetida de les 12 primeres, començant amb un 10th Avenue que el dia abans, allà baix i allà davant, m'hagués fet enfollir i de quina manera. Un altre concert, una altra prespectiva des de la qual veia la situació realment privilegiada de 24 hores abans; des d'allà veia la gentada, tot el terreny de joc ple i les grades, i el grupet entre el qual havia estat jo. Que feliç!

El dia dos al matí, dissabte, arribem a Boston i el dia dos al vespre, toquen a uns 25 km de Boston. Segurament hi anirem, esclar; aviam què tal amb el públic estadunidenc. Ja us ho explicaré.

Fins ara

16.7.08

NOMÉS QUEDEN TRES DIES

pel concert del Bruce, i jo com si res. Bé, com si res tampoc, perquè ho tinc present i de tant en tant miro algun vídeo pel youtube d'un directe i m'emociono i penso en com serà de brutal. Una mica és la sensació pre Patum, que escoltes alguna comparsa o la tararareges i ja te n'hi vas. Però bé, queden tres dies i tampoc acabo d'estar esbarat, com si no n'acabés de ser conscient, que no vol dir que no em faci una il·lusió tremenda. Suposo que la feina i el ritme que porto no m'ho acaben de permetre. Però bé, com diu el Keziah Jones, Rhythm is Love.

El Bruce sona a casa des de finals dels 80, quan tenia menys de deu anys. Ha esdevingut la banda sonora de gran part de la meva vida i de les cases on he viscut. Sense ser un súper fan que se sap totes les cançons, per mi el Bruce significa molt més que un cantant nord-americà. M'ha acompanyat gran part de la meva vida i és com part de la família. Inexplicablement, encara no l'he vist en directe, ni a ell ni a ell amb la E Street Band. I, de fet, tampoc les tenia totes, que el pogués arribar a veure amb la banda. És per això que, tal com van fer el Moi i l'Isaac no sé si el 93 a La Monumental, aniré a veure els dos concerts, el de dissabte i el de diumenge. Perquè no sé si el podré tornar a veure i perquè el disfrute pot ser brutal.

De moment, un deixo una perla que he trobat.



Bestial! El paio tocant el The River al mig del carrer a Copenhague. En podeu trobar altres temes al youtube.

Fins ara

13.7.08

EN UN DIUMENGE NORMAL

és a dir, de descans laboral, ara que són les deu i vint-i-vuit segurament estaria dormint o mandrajant. Seria ben d'hora encara, sobretot depenent del que hagis fet la nit anterior i a quina hora hagis 'nat a dormir. Però avui aquest diumenge, que a un quart de sis em sonava el despertador per venir al Canal Méteo, que a les sis i pocs minuts ja estava plantat davant de l'ordinador i que ja porto més de quatre hores treballant, doncs clar, les deu i vint-i-vuit, i trenta ara, ja és com el migdia.

Els pròxims 22 dies continuaré llevant-me a aquestes hores en què en aquestes dates també es lleva el dia. Bé, tots 22 no, 20. Me'n salvaré el pròxim cap de setmana, cap de setmana de Bruce. De fet dimecres i dijous també em vaig haver de llevar so soon; així doncs, de 26 dies, 23 m'hauré llevat amb les primeres clarors. En fi, un bon tute final, un últim apreton abans de les vacances. El 22è dia, l'u d'agost, em llevaré a un quart i mig de sis més o menys, a les sis estaré a punt d'entrar en directe al Món a RAC1 i a mitja tarda agafaré un avió amb la Laia cap a Amsterdam on farem nit per agafar-ne un altre l'endemà al matí cap a Boston, Mssachusetts, i convertir-me en el tercer Queralt a les Amèriques (dos a la del sud i un a la del nord). El primer Queralt, de la nostra branca, que aterra als Estats Units després que en Fransesc Queralt, o Cesc Traquel, els travessés de costa a costa als anys 50, si no vaig errat.

Un apreton final que tindrà la seva recompensa!

Fins ara

10.7.08

PER CERT

¿sabeu que, a part de sortir al mercat aquest divendres un súper telèfon que es veu que és bestial i que, abans de sortir a la venda i malgrat la crisi econòmica, ja se n'han demanat 200000 exemplars, i a part del gran tema d'aquest estiu que és la crisi de la directiva del Barça, sabeu que les protestes contra els Jocs Olímpics de Pequín continuen? Sabeu que els cops de bastó de bambú continuen al Nepal? Què se n'ha fet de la torxa olímpica? Ja ha arribat a port o encara continua travessant fronteres que molta gent no pot travessar i pujant muntanyes que molta gent no pot pujar?



Molt curiós com les notícies van i venen com una marea i com algunes desapareixen de cop sense haver deixat d'existir realment. D'altres notícies, en canvi, sense existir les creen i ens les enxufen dia sí i dia també.

Fins ara

9.7.08

A DHELI

vaig al·lucinar, entre altres coses que també us explicaré algun altre dia, amb la contaminació. Ja en l'anada, quan vem fer-hi escala i passar la nit per agafar un vol cap a Kathmandu, vem veure que en aquella ciutat es respirava fum. Aquell primer contacte va ser mínim, perquè la cosa va ser passar la nit a l'aeroport esperant que obrissin les oficines de les companyies aèries per comprar uns bitllets cap al Nepal. Només vam sortir de l'aeroport un moment a l'arribar i, ja al matí, pel tema bitllets. Sortir de l'aeroport em refereixo de l'edifici en si, perquè no vem fer cap incursió a la ciutat.

Però aquell arribar a Dheli, passar els controls d'immigració i recollir els equipatges i sortir un moment a fora, va ser brutal; a part de la cridòria dels cotxes, majoritàriament taxis, i tot el que comporta plantar-te a Dheli, el que ens va impactar més va ser aquella atmosfera carregada de fum però també la seva olor, aquella olor com de querosè. La primera reacció va ser no respirar, però no me'n vaig poder estar.

Ja al matí i dins l'avionet de Cosmic Air, constetaves des de dalt el que havies vist des de baix: Dheli nó és una ciutat a l'aire lliure; és una ciutat amagada dins un matalàs de merda. Era com una alliberament, sortir d'aquell matalàs i veure'l des de dalt i increïble pensar en la de gent que dia sí i dia també respira dins aquell mar de fum. A dalt l'aire era blau i net, però a baix, durant uns quants quilòmetres i una bona estona, mentre cada cop era més evident la silueta de l'Himalaya al fons, el fum esdevenia un espantós mar de color ocre.

Tot plegat vaig acabar de comprovar-ho i de viure-ho més directament a la tornada, però ja us ho explicaré en un altre moment, per no allagar-me.

Fins ara

7.7.08

ÚLTIMAMENT

més que en el perquè de les coses, penso en el per què no.

Fins ara

29.6.08

PEL·LÍCULES QUE

de tant en tant m'agrada tornar a mirar. Tot i que hi ha milers de pelis que m'esperen, tot i que n'hi ha tantíssimes que no arribaré a mirar mai, n'hi ha que de tan en tant, potser un cop a l'any o cada dos anys, o tres, m'agrada tornar a mirar.

Per exemple:

- Año Mariano
- Pulp Fiction
- Amélie
- La vida es bella
- El Show de Truman
- El club de la lucha

A vosaltres us pssa, també? Si és així, amb quines?

Fins ara

25.6.08

RESPECTE L'AUGMENT DEL PREU DEL PETROLI

Realment penseu que és tan dolent, que el preu del "barril de cru" s'enfili i s'enfili dia rera dia? Tothom està preocupat i acollonit veient que de l'augment del petroli se'n deriva un augment del preu de tot plegat.
I si això tot just és el principi i l'augment continua els pròxims anys? I si el "barril de cru" arriba als 1000 dòlars?
Potser llavors tot plegats anirem pensant en canviar el nostre estil de vida. Si arriba als 1000 dòlars, de fet, potser ja l'haurem fet molts de nosaltres, el pensament. Potser els governs començaran a pensar realment en potenciar un món que funcioni amb energies renovables i no amb combustibles fòssils. Potser més que en un 4rt cinturó pensaran en potenciar el transport de mercadaries per ferrocarril, per exemple.
Com ho veieu? Repeteixo la pregunta: realment penseu que és tan dolent, que el preu del "barril de cru" s'enfili i s'enfili dia rera dia?

Fins ara

24.6.08

A diferència d'altres anys i d'altres sants, vem fer un sopanet íntim i tranquil. La Montse, la Lia i jo amb la companyia del Fàcil mig drogat i els dos gats. Una mica de pà amb tomàquet amb embotit, coca i cava Parxet, com no pot ser d'altra manera. Però falta alguna cosa, no?

Efectivament, coca i cava, sí, però, i els petardos? Doncs a part d'un Sant Joan sense foguera era un Sant Joan sense petardos. Ni una trista piula.

En 'cabat de sopar, ja més enllà de mitja nit, la Lia i jo vem anar a can Calabia i Sanchez, on també hi havia hagut sopar, a la mismisima calle, ocupando la calle, com ha de ser. Ens van rebre a cop de petardo i, de fet, en molt moments de la nit alguns jugaven a tirar-se'n als peus. Molt divertit. La qüestió és que em van venir ganes de tirar-ne un, però també vaig pensar que estava bé un Sant Joan sense titrar ni un petardo. Però al final, a oferiment d'en Marci, vaig acabar acceptant una piula. La típica piula inofensiva de color verd.

Doncs bé, va ser encendre la metja que va començar a escupir-me tota la fúria en forma de guspira al dit gros de la mà dreta, la que sostenia l'encenedor. Sortosament en David tenia Silvederma, però la butllufeta, és maca.

És a dir, que poques vegades m'he cremat en 11 Patums (tot i que l'any passat vaig tornar a casa amb les mans ben senyalades...) i en tots els Sants Joans dels meus ja 28 anys, només recordo que un any em va petar un carpintero a les mans, que Déu ni do. I ahir, una puta piula que tiro, i patapam, butllofa al canto.

Ja ho vaig dir que també estava bé, un Sant Joan sense petardos.

Fins ara

16.6.08

MAGNÍFIC DIUMENGE CAPITALISTA

Em refereixo a l'anterior a l'últim, al diumenge 8. En general, hom en diria o en devia dir un diumenge esportiu, però l'esport era el teló de fons, l'excusa, per l'esponsorització continua de grans empreses i marques.

A dos-quarts de deu del matí podíem començar la jornada amb la prèvia del Gran Premi de Catalunya de Motocilcisme. Teníem la distrecció assegurada fins que acabés la carrera de GP (abans 500), a tocar de les tres. Així doncs, més de cinc hores de capitalisme desenfrenat intentant convèncer al personal amb unes carreres de motos entremig, durant les quals, esclar, no ens salvàvem pas de l'atac capitalista. No només per la publicitat constant del decorat pel qual circulen les motos, sinó perquè durant la carrera de la "categoria reina" ens vam perdre els millors moments per culpa dels anuncis. És a dir, ens vam predre el millor de l'excusa per culpa dels anuncis d'una tele pública que en part ja financem amb els nostres diners i que hauria de deixar-nos gaudir de l'espectacle i no privar-nos-en. Perquè era TVE i no Tele 5.

Sense ni canviar de canal, t'apareixia la final del Roland Garros. I després, a les sis, la Fòrmula 1 des del Canadà. I res, en 'cabat ja se t'havien fet les 8 del vespre i fins i tot podies mirar una mica de futbol de l'Eurocopa.

Un cap de setmana excel·lent per passar-te apalancat al sofà pensen-te que estàs gaudint de l'esport mentre el que realment estàs fent és tragar-te la mentida disfressada d'esport. Un magnífic diumenge capitalista.

Fins ara

13.6.08

HE SOBREVISCUT A UN INTENT D'HOMICIDI

I no és broma. Tot va passar diumenge passat a la tarda i ara, després d'uns dies, ja em veig en cor d'explicar-ho.

Jo sortia de casa i em dirigia a casa ma mare, que la tinc a un tiro de pedra. Bé, a dos. Casa la Laia a un i casa la Montse, a dos. És qüestió de creuar el Passeig de la Vilesa (abans passeig, ara carretera del poble), baixar el carrer Telèfon fins a la Riera i res, una mica de Riera i ja hi ets. Jo començava a baixar pel carrer Telèfon, un nom que no sé perquè, no m'ha agradat mai. A Tiana normalment caminem pel carrer, i només fem servir les voreres quan ve un cotxe o a la carretera (Passeig de la Vilesa, Avinguda Isaac Albéniz, per exemple). Així doncs, baixava pel telèfon i va passar un cotxe que amb prou feines em va deixar temps per apartar-me, sense frenar. Jo li vaig dir que si volia, que m'atropellés. El tiu va parar, que "qué quieres", jo que li repeteixo, ell que m'insulta, jo que li torno l'insult, ell que baixa i "ven y dímelo" tot venint cap a mi, jo que em foto a córrer telèfon avall. Tu diràs.

Una mica més avall sento que el tiu encara m'escridassa i jo que em giro i li dic que es calmi. Lluny d'això, el paio puja al cotxe, arrenca i ve cap a mi. Jo apreto a córrer més. Arribo a la Riera. Què faig? Amunt o avall? Tiro amunt mentre ell ja arriba a baix de tot, a punt d'encarar la Riera. Trec forces encara no sé d'on mentre sento el cotxe venint folladíssim cap a mi. El coco m'ha de reaccionar amb rapidesa i així ho fa. Tiro carrer de la Pau amunt? O amunt però cap a l'altre cantó aviam si puc entrar a casa el Santa? No, no tindria temps amb la segona opció i amb la primera, el tiu m'atraparia i em clavaria una pallissa al carrer de la Pau. Segueixo corrent amunt amb el motor del cotxe cada cop més present. La sensació és ben bé de peli; he d'arribar fins a la següent cantonada: aquell carrer arriba a la Riera amb uns quants esglaons que, evidentment, amb el cotxe no podrà pujar. Com a molt pot baixar i perseguir-me corrents.

Per uns instants em pensava que no hi arribava i que el cotxe m'atropellava. I és que va ser tirar-me cap a les escales que el cotxe va passar pel meu costat fundint i sense frenar. Vull dir que si no arribo a tirar cap a la dreta, el molt fill de puta m'atroplella. Sí sí, m'hagués atropellat! Al tiu se li va girar el cervell i el molt cabró m'hagués atropellat i potser matat. Les cames em feien figa, literalment se'm doblegaven. Havia d'arribar fins al carrer Sant Valentí i entrar a casa mons germans. Eren 50 metres que se'm van fer eterns. Em pensava que no hi arribava; les cames que se'm doblegaven i tenia por que el tiu aparegués per dalt. Fins i tot vaig estar apunt d'entrar a un jardí, però vaig decidir tirar amunt i arribar a Can Rajola. Un cop a la cantonada, encara no estava salvat. Eren 15 metres més però el temps i l'espai es van dilatar. Finalment vaig entrar al 8 bis i vaig pujar fins a l'habitació d'en Joansu encara no sé com. Trasbalsat i atordit, em vaig estirar al seu llit intentant recuperar-me. El cap em rebantava i el cor bategava a dos-mil. Creient-me ja més recuperat vaig entrar al menjador i vaig avançar fins a l'habitació de la Lia, on ella i la Tània estudiaven per l'examen de metafísica de l'endemà. Els hi vaig explicar tot davant la seva incredulitat. Després vaig arrossegar-me fins al menjador, sense ni poder arribar a la ciuna per agafar un got d'aigua. Em vaig estirar al sofà, amb les cames alçades. Em trobava realment malament, molt malament. Al cap de mitja horeta, encara amb el cor accelerat, em vaig adormir hora i mitja o així. Em vaig llevar ja amb el capvespre. A fora no hi havia cap Clio negre ni cap tiu d'uns 40 anys amb el cap girat. Tot i així, vaig preferir que m'acompanyessin a casa.

Fins ara

12.6.08

UNA BONA NOTÍCIA

El Roger Tartera s'ha unit a la blogosfera. I això és una excel·lent notícia per un fan de la seva literatura. Per qui no el conegui, en Roger és un tianenc afincat a Montgat, que com els meus germans i jo va anar a l'Artur Martorell, de manera que ens conexiem de fa anys. És escriptor i fins ara ha publicat una novel·la ("Quan es fa clar", Columna Edicions, 2002) i dos reculls de contes ("La ciutat seca" i "Collage", els dos a Cossetània Edicions). Tot plegat, recomenable 100%.

Mentre esperem que publiqui més, podem gaudir del seu estil fresc i directe al seu vomitori: http://rogertartera.blogspot.com.

Fins ara

7.6.08

MOLT MILLOR

Bé, després d'uns dies de repòs i bondat, ja estic bo. Encara tinc una mica de mucositat i em noto un pèl fluix, però molt millor. Els dies xungos van ser dimarts i dimecres, amb febre i un trencasso que déuni. Dijous ja em vaig començar a trobar millor i ahir, doncs ja pràcticament recuperat. Quina sensació més rara arribar a divendres al vespre havent anat a treballar només un dia en toa la setmana. Ara mateix, la sensació de dissabte és diferent a la dels altres dissabtes.

Així doncs, dilluns tornem a les ones radiofòniques per informar el país, però no pas a la pantalla. No sé si en part és que els hi ha agradat com quedava el temps aquests dies sense presentador, però ahir se'm va comunicar que han decidit prescindir de mi com a presentador. O sigui, continuaré el·laborant la previsió, però s'emetrà amb una veu en off. Sap greu. Sobretot pels meus tiets suecs, la Roser i el Kjell, que han baixat després de més d'un any i els hi feia molta il·lusió veure'm. Només que m'hi hagiuessin deixat una setmaneta més... En fi, les audiències. Tot sigui a fi de bé; qui sap.

Fins ara

2.6.08

ESTIC MALALT

I no hi estic acostumat. Aquest hivern ni tan sols em vaig refredar una miqueta. I ja fa molt temps que no tinc cap virus intestinal ni cap cullonada d'aquestes. Com a molt, aquestes últimes festes de Nadal (ho dic com si fos abans d'ahir, perquè és la sensació que tinc tot i que ja estiguem al juny) vaig tenir restrenyiment que va fer que estigués uns quants dies sense cagar i amb un mal de ventre horrorós.

La qüestió és que avui m'he llevat xunguet. Ahir vaig estar estornudant molt i em notava congestionat, però em pensava que era cosa del gat. L'Isaac ens ha portat un gat aranès nascut el 20 d'abril i com que de petit em van dir, arran d'una crisi asmàtica, que podia ser al·lèrgic al pèl de gat, doncs em vaig pensar que era cosa del Muxi. Però avui m'he llevat espès i amb malestar general. He anat a treballar, he fet el temps del migdia i he plegat abans d'hora. He fet repòs amb la companyia de la Laia que estudiava a casa. No tenia febre. Però a les cinc, poc abans de marxar, he vist que tenia unes decimetes. Tot i això he vingut a treballar i estic amb un estat tot estrany, com mig zombi. Demà faré repòs.

Fins ara

30.5.08

DE MEDI AMBIENT 1

A part d'informar del temps, a 8TV m'encarrego també de l'el·laboració d'un espai de medi ambient. S'emet de dilluns a divendres cap a un quart de vuit o així (del vespre). Us aniré penjant algunes de les peces.

La primera, aquesta que es va emetre la setmana passada, si no vaig errat, sobre un vessament de fuel que va haver-hi a Pisco, a Perú, on alguns Mortimers van anar l'any passat amb Pallassos Sense Fronteres pel tema del terratrèmol. Us en recordeu?



Fins ara

27.5.08




La magnífica tempesta d'ahir a la nit, que ens va passar una mica de resquitlló, ens va oferir un bon espectacle de llamps i trons. Vaig fer alguna foto amb el mòbil, un n'ensenyo un parell.














26.5.08

I TU, QUÈ FAS?

L'excel·lent primavera d'enguany està fent que els pantans comencin a fer goig. Les pluges d'ahir han fet augmentar els cabals dels rius espectacularment, realment macos de veure baixar. Aquells que vulguessin anar a visitar l'esglèsia de Sau i no hi hagin anat, ja han fet tard. Tot i això i tot i que demà tornarem a tenir un bon episodi de pluges, els embassaments continuen baixos, però la situació crítica va desapareixent. Fixeu-vos el que ha costat arribar a aquest punt; hem necessitat una primavera exepcionalment plujosa i uns quants caps de setmana remullats. Siguem conscients tots plegats del problema endèmic de la sequera a casa nostra. Que tot plegat serveixi perquè fem un ús més racional de l'aigua.

De moment, us demano la col·laboració per un estudi sense més trascendència que la meva curiositat. Us demano que m'anomaneu alguna mesura d'estalvi d'aigua que porteu o hagueu portat a terme darrerament. Jo, per exemple, recullo l'aigua de la dutxa mentre graduo que em surti calenta i la faig servir pel vàter. Gràcies.

Fins ara

25.5.08

Quina primavera, mare meva. Sens dubte la primavera més plujosa que recordo. No dic que sigui la més plujosa de la meva vida, oju, sinó la més plujosa que recordo. Amb pauses, està clar, però les pertorbacions i el temps inestable han esdevingut el nostre pà de cada dia. Avui no m'esperava un dia com el que estem tenint. M'esperava un diumenge inestable, amb nuvolades però amb clarianes i ruixats i algunes tempestes. De tempestes no n'estem tenint pràcticament enlloc del país. Estem tenint un diumenge passat per aigua, un diumenge plujós, de plujes continades i cels totalment tapats. Un dia preciós, vaja.

Un dia així ja m'encanta caigui quan caigui. Però en diumenge, encara més. Esclar que m'agrada un diumenge com el de fa set dies, de inestabilitat com la que us descrivia, amb sol i nuvolades i ruixats i tempestes. I esclar que m'agrada un diumenge de sol solet i caloreta. Però un diumenge així, de pluja suau que va caient, amb aquesta verdor a tot arreu, amb aquesta sentor de pluja, amb aquesta fresqueta, amb aquest color que agafa tot plegat sota el gris fosc del Nimbostrat. En fi, preciós. I a sobre, mires el radar i veus que les pluges efecten tot Catalunya. I mires registres de pluja acumulada i veus molts valors al Pirineu i pre-Pirineu de 30 a 60 litres mentre va plovent i segueixen sumant-se litres. Perfecte. Es rega tot el país, no només plou a les capçaleres del rius, es reguen els boscos i els camps, i els pobles i ciutats, i a més plou al curs alt dels rius i els pantants seguiran omplint-se. Magnífic.

Clar que sap greu, per exemple, per l'Aplec del Cargol de Lleida i per altres aplecs i festivals vàris que se celebren. A Berga continuen de Patum, per exemple. I també hi ha gent que es casa o que fa la comunió o aquestes coses, i també els deu putejar, però aquesta aigua és com aigua beneïda. Un diumenge així no té preu.

Per qui no em sap greu és per tots aquells qui es lamentaven d'un altre cap de setmana amb pluja perquè no poden anar a la platja i posar-se morenos. Quins cullons! Quin egüisme! Escolta, que ja vindrà el sol i la calor i ja tindrem temps d'anar a la platja i torrar-nos de mala manera. Ho trobo increïble, de veritat. I encara més després que portem mesos i mesos parlant de sequera i de la necessitat de pluja. "Sí, ja ho sé que cal que plogui, però jo vull posar-me morena". Em fot de mala llet, aquesta actitud. I quan diuen coses tipus "quina merda de temps un altre cop"... Em sento toalment insultat, de veritat. Ja no pel bé comú que és la pluja, sinó a nivell personal. No sé, crec que és falta de sensibilitat. Nó és difícil de imaginar que a un tiu que es dedica al temps (sabent que som gent apassionada per la meteoroologia) li agraden aquest tipus de dies i ens podem sentir ofesos per una expressió tipus "puta merda de pluja!". I a sobre, demà, a aguantar més comentaris d'aquest estil. Sabent-ho, ja vaig preparat, i de mica en mica vaig curtint-me i aprenent a que no m'efecti, però costa. Tant de bi l'anticicló segueixi a Escandinavia tot el juny i continuem parlant da'questa llei de temps. Ja no perquè m'agrada i perquè convé, sinó per aquests que insulten el t emps inestable i la pluja. En tot cas, seguirem disfrutant de la tarda i d'aquesta situació de sud. Que la pluja ens acompanyi!



Aquí veiem les pluges a Catalunya a les 14:24. Havia parat de ploure en algunes comarques però ho seguia fent a moltes altres. Al Pirineu la pluja a vegades no és ben detectada.

Fins ara

24.5.08

PATUMAIRES AMB PARAIGÜES

Doncs sí, efectivament, al final els paraigües van aparèixer per primer cop a Patum. Per primer cop per mi, esclar, i entenent per Patum la Patum Completa de Corpus Cristi. Perquè entenent per Patum tota la Patum en si, doncs bé, els paraigües han aparegut cada dia em sembla.

Al llarg de la tarda va ploure bastant. 24 litres, concretament, en unes quantes hores. Les previsions finalment es van complir. Pujant cap a Berga vam anar passant per paisatges ploguts les darreres hores, amb uns cels impresionants. Els boscos del Bages respiraven estrats i els cereals presentaven un verd exhuberant. A l'arribar, la fresca era impròpia de Patum. Uns 14 graus. A la plaça el termòmetre de la farmàcia instal·lat fa uns anys en marava 17, lluny dels 22 o 23 de molts anys. La plaça de St Pere s'anava omplint a mesura que es feia fosc, més d'hora de l'habitual a l'estar més lluny del solstici i del meu aniversari. Els músics enguany tenien un tendal vermell que els protegia de la pluja. La pluja que ja havia aparegut, com dèiem, durant la tarda. I que va tornar a aparèixer al vespre. Tot arribant la Lia s'havia fixat amb un ruixat que s'acostava per ponent: "esperem que no ens arribi". Molt bona observadora del cel també, la Lia. I ella sabia prou que segurament arribaria. A les 21:21 començava a espurnejar i de cop va començar un ruixadet poc intens però suficient com perquè els barrets patumaires servissin no per protegir-se del foc sinó de la pluja. La plaça es va omplir de caps sota barrets amb algun paraigua entremig. Els paraigües van aparèixer sobretot a les escales de l'Església, un excel·lent palco per disfutar de la Patum lluny del foc i veure des de l'altura els balls de les diferents comparses. Faltaven pocs minuts perquè el tabaler donés el patum de sortida. I a dos-quarts en punt continuava el ruixadet. Els turcs i cavallets van ser sota la pluja, una estampa ben curiosa i maca. I totalment desconeguda per mi. Sortosament, al cap d'uns deu minuts va parar i la pluja no va tornar a fer acte de presència. A les tres en punt, amb la plaça acabant-se de buidar, el termòmetre marcava 13 graus. De la boca ens sortia bhau. Una fresca impròpia de l'època.

Ho dèiem, aquest any la pluja era més proable que mai. M'agrada que apareixés però que no deslluís la Festa. L'any que ve, 11 de juny. Queda més d'un any.

In Memoriam al patumaire mort dijous després del primer Salt de Plens.

Fins ara

21.5.08

PATUMAIRES AMB PARAIGÜES?

Queden poc més de 24 hores, concretament 27, perquè el tabaler comenci amb el Patum-Patum i amb les primeres notes de la banda comencin les més de 6 hores d'eufòria i follia desenfrenada. Demà és el dia més esperat de l'any. Ja fa mesos que anem dient "d'aquí a 3 mesos Patum", "d'aquí a dos mesos Patum", "un mes just i Patum", "tres setmanes i Patum", "dos setmanes i Patum", "la setmana que ve Patum!". I avui ja diem "demà Patum!". Sembla increïble. Increïble com passa de ràpid l'any i increïble les ganes que tenim que arribi Corpus Cristi per anar a saltar amb les comparses a la Plaça St Pere corulla de folls. Increïble com l'esberament prepatumístic va augmentant a mesura que ens acostem a la data. Quasi bé ja salto només de pensar-hi! I el millor de tot, que cada any torna. Com va dir la Lia un any tot anant a fer el pica-pica post-tirabol, la Patum, des que s'acaba ja està tornant. Una gran veritat.

Aquest any l'espera ha estat més curta, doncs la Patum cau més d'hora que mai. Serà la meva onzena Patum consecutiva. Des del juny del 98, la meva primera, no hi he faltat cap any. I com a molt aviat havia caigut en 30 de maig. Però enguany, tot plegat ha anat més d'hora i la Patum se'ns presenta al calendari en 22 de maig.

En aquests deu anys, mai ens ha plogut. Potser un any va fer quatre gotes a la tarda, però mai hem hagut de patir pel temps. Enguany, la cosa és diferent. A part que les previsions continuen indicant que demà, a diferència d'avui, els ruixats i les tempestes a la tarda seran freqüents a bona part de Catalunya (incloent-hi, esclar, el Bergadà), doncs a part del que diuen els mapes, aquest any la possibilitat que ens plogui per Patum ve donada per dos factors:

a) D'entrada, el fet que caigui al maig; ja se sap que al maig cada dia un raig i que al juny, la falç al puny. Sabem, doncs, que al maig tenim més porobabilitat de pluja que al juny.

b) Per un altre cantó, la pròpia primavera d'enguany. Com a mínim des de l'u d'abril (encara no he tirat més enrera) ha plogut cada dia a Catalunya. Comptant avui, són 50 dies seguits amb precipitació a Catalunya. Ja sigui amb algun ruixadet a un parell o tres de comarques, com avui, amb ruixats i algunes tempestes més extenses, o amb pluges generals i generoses, com fa un parell de setmanes. 50 dies seguits amb pluja. Fót-li!

Així doncs, tenint en compte el calendari i l'excel·lent primavera que estem vivint, juntament amb Murphi (el dia estable que estem tenint avui, amb tan sols alguns ruixadets al Ripollès i la Garrotxa, el podríem tenir demà, també), doncs tot plegat fa que no sigui gens estrany que els mapes ens indiquin pluja per demà i no seria gens estrany que, potser no amb els primers Patum-Patum del tabaler però sí al llarg de la tarda, demà ens plogui a Berga i sigui la primera Patum amb pluja de, com a mínim, els últims 11 anys.

Fins ara

20.5.08

RENFE 1

Sobre la RENFE encara no hi he escrit mai perquè mereix una tesi doctoral. La RENFE és un fenòmen que cal estudiar a fons, de manera que fins ara encara no m'he atrevit a res perquè no sabria per on començar. Però bé, explicarem la d'avui.

Resumint: he arribat tard a la feina perquè el tren ha passat abans d'hora. Sí sí! No et trobaràs que el tren passi a l'hora que ha de passar. O arriba amb retard (el més habitual) o passa abans d'hora. Té cullons! La qüestió és que el de les cinc i vint-i-vuit ha passat a les cinc i vint-i-set. I sí, per aquest minut, l'he perdut. Ja sé que jo també hauria d'arribar amb més temps a l'estació, però les circumstàncies son les que són i és el putu tren que ha d'arribar a l'hora, no sóc jo que he d'arribar amb cinc minuts d'antel·lació per si cas.

El tema és que llavors t'has d'esperar 21 minuts fins al proper tren. En aquest cas, esclar, 22, però és que a més el de i 49 ha arribat a i 53; el que deia, mai puntuals. De manera que han sigut 25 minuts d'espera mentre l'andana s'anava omplint. 25 minuts durant els quals ha passat un tren dels que, incomprensiblement, no para. Al moment de passar folladíssim per Montgat, a l'andana hi havia 22 persones esperant. Quan 4 minuts més tard del que toca ha arribat el que sí que tenim dret a agafar, hem sigut 34 persones les que hi hem pujat.

Si hom és enxampat robant, si robes diners, un cotxe, si robes a una joiera, aniràs a judici i és probable que acabis a la presó. Aquests paios de la RENFE són uns lladres de temps i de paciències i de bons humors i no són jutjats. Per què?

Fins ara

19.5.08

MENÚ PRIMAVERAL 1 (escrit ahir a la nit)

Sens dubte un dels fer-se fosc més macos que he vist mai. El dia ha sigut bastant com me l‘imaginava i tal com havia explicat que seria. Amb moltes estones de sol però amb nuvolades que creixien amb una energia d’aquella que estem poc acostumats a veure, tot i que últimament, Déu ni do. Ja a mig matí veies torretes de cúmuls que s’enfilaven troposfera amunt amb una facilitat incrïble, talment com si algú les bufés per sota per inflar-les. Algunes eren ben bé torretes de poc diàmetre que tiraven amunt soletes, com si es rebel•lessin valentes contra l’estabilitat imperant habitualment. I esclar, tot plegat ha acabat espetegant amb ruixats i tempestes aquí i allà, o “parci parlà”, que dirien els francesos. Aquí, de nou, no ens han arribat, però hem gaudit veient com es es generaven.

Ja al capvespre, amb el declinar de la llum i de l’energia calorífica del dia, els cúmuls terrers s’estratificaven i les torres deixaven pas a capes d’estratocúmuls. Però damunt de mar seguien creixent, i de quina manera. Es feia fosc, sí, però el Mediterrani seguia alimentant les nuvolades. El sol havia abandonat la terra però encara no els núvols, que ens regalaven tonalitats vàries que esdevenien l’horitzó del passeig amb la Laia. De cop, patapam! La Lluna, amagadeta i com mig avergonyida malgrat el seu immediat estat de màxima embargadura. Els cúmuls la dissimulaven i semblava ben bé que se sentís poqueta cosa davant aquelles majestats de cotó fluix. I no n’hi havia per menys. Els gegants cumuliformes eren majestuosos i espectaculars i amb les tonalitats de s’hora baixa li treien clarament protagonisme.

Al tornar a casa m’he apalancat a la teulada de la caseta de la terrassa on hi tenim la rentadora. La prespectiva des d’allà al damunt és més que magnífica: quatre cases d’estil arquitectònic bonic amb algun xiprer i algun cedre immens com a horitzó més immediat. Més enllà, el Baix Maresme baixant fins a mar, un mar que s’entreamaga però es deixa veure i mirant més cap al nord, el Rocar amb la seva pineda mediterrània. A tot això, suma-hi un bri de llum que es va esmortaïnt i unes torres de cúmuls que van esdevenint cada cop més blanques en contrast amb la llum del fer-se fosc. L’espectacle, doncs, impactant. I com si no fos prou, suma-hi que de cop, com aquell qui no vol al cosa però sabent que amb la nit i la foscor ella guanya protagonisme¸apareix la Lluna, blanca i lluent, traient el cap darrera els cims arrodonits de les nuvolades. En un primer moment, com si ens espiés, sense mostrar-se del tot, mig amagada. Però de cop apareix una mica més i es deixa veure en tota la seva bellesa. Un blanc que il•lumina el blanc del cúmul. Es torna a amagar. Torna a mig sortir. Es torna a mig amagar. Encara hi ha llum. Cada cop menys però els cúmuls encara es veuen bé per la pròpia llum del dia damunt d’un mar fosc que també va desapareixent. Ella juga amb nosaltres, sabent com ens agrada però sabent també com de maca està mig amagada entre aquells companys de cel.

De cop, els cúmuls comencen a desinflar-se. Fins ara, la Lluna semblava que no pogés tirar amunt perquè li costava desampellegar-se de la majestuositat de la nuvoalda; i és que la nuvolada anava creixent al ritme que la Lluna s’enfilava pel firmament. Però de cop, com deia, els cúmuls s’han començat a desinflar i la Lluna els hi ha anat guanyant protagonisme. Potser com a protesta, un cúmul que apareix més al nord, espetega un llampec que il•lumina tota la fila de castells. Encara queda un bri de llum, però ara podem veure l’activitat elèctrica que hi ha dins el cotó fluix perquè ja és pràcticament fosc. Un parell més de llampegades, però està clar que qui finalment dominarà aquesta nit primaveral de mitjans de maig és la Lluna amb el seu pleniluni imminent. Tot plagat ha estat ben preciós.

18.5.08

POKHARA

Tinc aquest vídeo penjat al youtube, que vaig fer fa uns mesos i ja feia temps que no em mirava. Ara, avui, que fa sis mesos, sis, que vam tornar del Nepal, me l'he tornat a mirar. Com va canviant la percepció i la prespectiva del viatge amb la prespctiva del temps. Aquí us el deixo perquè en gaudiu; segur que ho fareu.



Fins ara

16.5.08

A DAY IN THE LIFE

Mendrejar mitja horeta abans de llevar-me. Mirar cel i temperatures. Passar per Cal Lavabo. Esmorzar uns cereals amb llet. Despullar-me i vestir-me. Mirar-me al mirall abans de tancar la porta. Baixar les escales i sortir al carrer. Baixar a l'estació (a peu, amb la Laia, amb la Montse, en moto). Esperar el tren. Cagar-me en la RENFE. Desplaçar-me a Cornellà sobre raïls i entre pàgines o corxeres i semifuses. Cagar-me amb la RENFE. Agafar el tramvia fins a Esplugues. Cagar-me en el TRAM. Caminar fins a la tele. Pujar fins la planta tres que de fet és la segona. Enjegar l'ordinador. Mirar radars, mirar el Meteosat, mirar temperatures, mirar precipitacions. Carregar mapes, mirar mapes i dibuixar mapes. Baixar a la primera planta i entregar els mapes. Anar a Cal Noies d'Estilisme i vestir-me. Anar a Cal Noies de Maquillatge i deixar que em maquillin. Anar a buscar el càmera. Entremig, atendre alguna petició de previsió del temps. Gravar El Temps al Parc de la Fontsanta. Tornar fins la tercera planta que de fet és la segona, anotar temperatures i enviar-les. Desmaquillar-me. Buscar temes pel Medi Ambient. Preparar guions pel Medi Ambient. Atendre alguna altra petició de previsió del temps. Anar a agafar el tramvia. Cagar-me en el TRAM. Esperar el tren a Cornellà. Cagar-me en la RENFE. Desplaçar-me fins a Montgat sobre raïls i entre pàgines o corxeres i semifuses. Cagar-me amb la RENFE. Pujar fins a Tiana. Dinar (a casa, a casa la Laia, a casa la Montse). Mirar una estona la tele, o no. Apalancar-me al sofà. Llegir una estona o escriure. Baixar a l'estació. Cagar-me amb la RENFE. Desplaçar-me al centre neuràlgic de Barcelona sobre raïls i entre pàgines o corxeres i semifuses. Pujar al 67 i desplaçar-me sobre rodes i entre pàgines o fuses i semifuses fins Diagonal amb Fransesc Macià. Pujar 15 plantes en 15 segons. Engegar l'ordinador i mirar radars i el Meteosat i dades vàries. Informar el país del que passa si s'escau i, sobretot, del que passarà. Atendre alguna petició de previsió del temps. Anar mirant mapes i el Meteosat i radars i dades vàries. Dibuixar mapes i enviar-los i enviar e-mails amb titulars i temperatures. Anar mirant per la finestra i contemplar la prespectiva que m'ofereix l'altura sobre la ciutat. Parlar amb el Rafel de com està la situació i pactar el directe de vóra dos de deu. Maquillar-me un xic i baixar a la quarta planta per col·locar-me al damunt camisa i americana. Baixar a la Diagonal i informar al país del que ha passat i, sobretot, del que passarà. Pujar de nou les 15 plantes en 15 segons. Desmaquilla'm. Seguir mirant radars i el Meteosat i dades vàries. Preparar el directe de dos de deu. Fel el directe de dos de deu tot explicant el que ha passat i el que passarà. Baixar les 15 plantes en 15 segons. Esperar el bus. Pujar al 14 i desplaçar-me sobre rodes i entre pàgines o freqüències modulades vàries fins el centre neuràlgic de Barcelona. Baixar a l'andana 1 de Plaça Catalunya. Cagar-me en la RENFE. Desplaçar-me sobre raïls i entre pàgines o freqüències modulades vàries o corxeres i semifuses fins a Montgat. Cagar-me amb la RENFE. Pujar fins a Tiana (amb la Laia o amb la Montse o en moto). Arribar a casa a dos d'onze. Connectar l'alarma de l'endemà i apagar el mòbil. Mirar i apuntar temperatures i el que s'escaigui. Sopar. Gaudir de la nit amb la Laia. Mirar una estona la tele, o no, tot fumant-me un vidi. Despedir-me del dia des de la terrassa. Seguir gaudint de la nit amb la Laia. Gaudir del llit i de la lectura. Seguir gaudint del llit i de la nit amb la Laia.

Fins ara

CONSEQÜÈNCIES D'UNA PRIMAVERA COMME IL FAUT



El paraigua ha esdevingut un element més del nostre dia a dia. És molta la gent que l'agafa quasi instintivament al sortir de casa, independentment de les previsions del temps. En part, perquè tampoc te'n pots acabar de fiar d'aquells pàjarus, però en part també perquè, que plogui, ja ho veiem del tot normal, quan, a casa nostra, no ho és. Així, sortim de casa i agafem el paraigua tal com agafem les claus; les claus les farem servir segur, el paraigua potser no. Però en tot cas, val més agafar-lo: la pluja ha esdevingut, també, un element més del nostre dia a dia. I com ens agrada!

Fins ara

15.5.08





Ah, per cert, les protestes contra els Jocs Olímpics de Pekin, continuen. Al Nepal, per exemple, dia sí i dia també hi ha manifestacions protibetanes violentament ofegades pels policies vestits amb traje militar blau i armats amb bastons de bambú.

Fins ara