29.6.08

PEL·LÍCULES QUE

de tant en tant m'agrada tornar a mirar. Tot i que hi ha milers de pelis que m'esperen, tot i que n'hi ha tantíssimes que no arribaré a mirar mai, n'hi ha que de tan en tant, potser un cop a l'any o cada dos anys, o tres, m'agrada tornar a mirar.

Per exemple:

- Año Mariano
- Pulp Fiction
- Amélie
- La vida es bella
- El Show de Truman
- El club de la lucha

A vosaltres us pssa, també? Si és així, amb quines?

Fins ara

25.6.08

RESPECTE L'AUGMENT DEL PREU DEL PETROLI

Realment penseu que és tan dolent, que el preu del "barril de cru" s'enfili i s'enfili dia rera dia? Tothom està preocupat i acollonit veient que de l'augment del petroli se'n deriva un augment del preu de tot plegat.
I si això tot just és el principi i l'augment continua els pròxims anys? I si el "barril de cru" arriba als 1000 dòlars?
Potser llavors tot plegats anirem pensant en canviar el nostre estil de vida. Si arriba als 1000 dòlars, de fet, potser ja l'haurem fet molts de nosaltres, el pensament. Potser els governs començaran a pensar realment en potenciar un món que funcioni amb energies renovables i no amb combustibles fòssils. Potser més que en un 4rt cinturó pensaran en potenciar el transport de mercadaries per ferrocarril, per exemple.
Com ho veieu? Repeteixo la pregunta: realment penseu que és tan dolent, que el preu del "barril de cru" s'enfili i s'enfili dia rera dia?

Fins ara

24.6.08

A diferència d'altres anys i d'altres sants, vem fer un sopanet íntim i tranquil. La Montse, la Lia i jo amb la companyia del Fàcil mig drogat i els dos gats. Una mica de pà amb tomàquet amb embotit, coca i cava Parxet, com no pot ser d'altra manera. Però falta alguna cosa, no?

Efectivament, coca i cava, sí, però, i els petardos? Doncs a part d'un Sant Joan sense foguera era un Sant Joan sense petardos. Ni una trista piula.

En 'cabat de sopar, ja més enllà de mitja nit, la Lia i jo vem anar a can Calabia i Sanchez, on també hi havia hagut sopar, a la mismisima calle, ocupando la calle, com ha de ser. Ens van rebre a cop de petardo i, de fet, en molt moments de la nit alguns jugaven a tirar-se'n als peus. Molt divertit. La qüestió és que em van venir ganes de tirar-ne un, però també vaig pensar que estava bé un Sant Joan sense titrar ni un petardo. Però al final, a oferiment d'en Marci, vaig acabar acceptant una piula. La típica piula inofensiva de color verd.

Doncs bé, va ser encendre la metja que va començar a escupir-me tota la fúria en forma de guspira al dit gros de la mà dreta, la que sostenia l'encenedor. Sortosament en David tenia Silvederma, però la butllufeta, és maca.

És a dir, que poques vegades m'he cremat en 11 Patums (tot i que l'any passat vaig tornar a casa amb les mans ben senyalades...) i en tots els Sants Joans dels meus ja 28 anys, només recordo que un any em va petar un carpintero a les mans, que Déu ni do. I ahir, una puta piula que tiro, i patapam, butllofa al canto.

Ja ho vaig dir que també estava bé, un Sant Joan sense petardos.

Fins ara

16.6.08

MAGNÍFIC DIUMENGE CAPITALISTA

Em refereixo a l'anterior a l'últim, al diumenge 8. En general, hom en diria o en devia dir un diumenge esportiu, però l'esport era el teló de fons, l'excusa, per l'esponsorització continua de grans empreses i marques.

A dos-quarts de deu del matí podíem començar la jornada amb la prèvia del Gran Premi de Catalunya de Motocilcisme. Teníem la distrecció assegurada fins que acabés la carrera de GP (abans 500), a tocar de les tres. Així doncs, més de cinc hores de capitalisme desenfrenat intentant convèncer al personal amb unes carreres de motos entremig, durant les quals, esclar, no ens salvàvem pas de l'atac capitalista. No només per la publicitat constant del decorat pel qual circulen les motos, sinó perquè durant la carrera de la "categoria reina" ens vam perdre els millors moments per culpa dels anuncis. És a dir, ens vam predre el millor de l'excusa per culpa dels anuncis d'una tele pública que en part ja financem amb els nostres diners i que hauria de deixar-nos gaudir de l'espectacle i no privar-nos-en. Perquè era TVE i no Tele 5.

Sense ni canviar de canal, t'apareixia la final del Roland Garros. I després, a les sis, la Fòrmula 1 des del Canadà. I res, en 'cabat ja se t'havien fet les 8 del vespre i fins i tot podies mirar una mica de futbol de l'Eurocopa.

Un cap de setmana excel·lent per passar-te apalancat al sofà pensen-te que estàs gaudint de l'esport mentre el que realment estàs fent és tragar-te la mentida disfressada d'esport. Un magnífic diumenge capitalista.

Fins ara

13.6.08

HE SOBREVISCUT A UN INTENT D'HOMICIDI

I no és broma. Tot va passar diumenge passat a la tarda i ara, després d'uns dies, ja em veig en cor d'explicar-ho.

Jo sortia de casa i em dirigia a casa ma mare, que la tinc a un tiro de pedra. Bé, a dos. Casa la Laia a un i casa la Montse, a dos. És qüestió de creuar el Passeig de la Vilesa (abans passeig, ara carretera del poble), baixar el carrer Telèfon fins a la Riera i res, una mica de Riera i ja hi ets. Jo començava a baixar pel carrer Telèfon, un nom que no sé perquè, no m'ha agradat mai. A Tiana normalment caminem pel carrer, i només fem servir les voreres quan ve un cotxe o a la carretera (Passeig de la Vilesa, Avinguda Isaac Albéniz, per exemple). Així doncs, baixava pel telèfon i va passar un cotxe que amb prou feines em va deixar temps per apartar-me, sense frenar. Jo li vaig dir que si volia, que m'atropellés. El tiu va parar, que "qué quieres", jo que li repeteixo, ell que m'insulta, jo que li torno l'insult, ell que baixa i "ven y dímelo" tot venint cap a mi, jo que em foto a córrer telèfon avall. Tu diràs.

Una mica més avall sento que el tiu encara m'escridassa i jo que em giro i li dic que es calmi. Lluny d'això, el paio puja al cotxe, arrenca i ve cap a mi. Jo apreto a córrer més. Arribo a la Riera. Què faig? Amunt o avall? Tiro amunt mentre ell ja arriba a baix de tot, a punt d'encarar la Riera. Trec forces encara no sé d'on mentre sento el cotxe venint folladíssim cap a mi. El coco m'ha de reaccionar amb rapidesa i així ho fa. Tiro carrer de la Pau amunt? O amunt però cap a l'altre cantó aviam si puc entrar a casa el Santa? No, no tindria temps amb la segona opció i amb la primera, el tiu m'atraparia i em clavaria una pallissa al carrer de la Pau. Segueixo corrent amunt amb el motor del cotxe cada cop més present. La sensació és ben bé de peli; he d'arribar fins a la següent cantonada: aquell carrer arriba a la Riera amb uns quants esglaons que, evidentment, amb el cotxe no podrà pujar. Com a molt pot baixar i perseguir-me corrents.

Per uns instants em pensava que no hi arribava i que el cotxe m'atropellava. I és que va ser tirar-me cap a les escales que el cotxe va passar pel meu costat fundint i sense frenar. Vull dir que si no arribo a tirar cap a la dreta, el molt fill de puta m'atroplella. Sí sí, m'hagués atropellat! Al tiu se li va girar el cervell i el molt cabró m'hagués atropellat i potser matat. Les cames em feien figa, literalment se'm doblegaven. Havia d'arribar fins al carrer Sant Valentí i entrar a casa mons germans. Eren 50 metres que se'm van fer eterns. Em pensava que no hi arribava; les cames que se'm doblegaven i tenia por que el tiu aparegués per dalt. Fins i tot vaig estar apunt d'entrar a un jardí, però vaig decidir tirar amunt i arribar a Can Rajola. Un cop a la cantonada, encara no estava salvat. Eren 15 metres més però el temps i l'espai es van dilatar. Finalment vaig entrar al 8 bis i vaig pujar fins a l'habitació d'en Joansu encara no sé com. Trasbalsat i atordit, em vaig estirar al seu llit intentant recuperar-me. El cap em rebantava i el cor bategava a dos-mil. Creient-me ja més recuperat vaig entrar al menjador i vaig avançar fins a l'habitació de la Lia, on ella i la Tània estudiaven per l'examen de metafísica de l'endemà. Els hi vaig explicar tot davant la seva incredulitat. Després vaig arrossegar-me fins al menjador, sense ni poder arribar a la ciuna per agafar un got d'aigua. Em vaig estirar al sofà, amb les cames alçades. Em trobava realment malament, molt malament. Al cap de mitja horeta, encara amb el cor accelerat, em vaig adormir hora i mitja o així. Em vaig llevar ja amb el capvespre. A fora no hi havia cap Clio negre ni cap tiu d'uns 40 anys amb el cap girat. Tot i així, vaig preferir que m'acompanyessin a casa.

Fins ara

12.6.08

UNA BONA NOTÍCIA

El Roger Tartera s'ha unit a la blogosfera. I això és una excel·lent notícia per un fan de la seva literatura. Per qui no el conegui, en Roger és un tianenc afincat a Montgat, que com els meus germans i jo va anar a l'Artur Martorell, de manera que ens conexiem de fa anys. És escriptor i fins ara ha publicat una novel·la ("Quan es fa clar", Columna Edicions, 2002) i dos reculls de contes ("La ciutat seca" i "Collage", els dos a Cossetània Edicions). Tot plegat, recomenable 100%.

Mentre esperem que publiqui més, podem gaudir del seu estil fresc i directe al seu vomitori: http://rogertartera.blogspot.com.

Fins ara

7.6.08

MOLT MILLOR

Bé, després d'uns dies de repòs i bondat, ja estic bo. Encara tinc una mica de mucositat i em noto un pèl fluix, però molt millor. Els dies xungos van ser dimarts i dimecres, amb febre i un trencasso que déuni. Dijous ja em vaig començar a trobar millor i ahir, doncs ja pràcticament recuperat. Quina sensació més rara arribar a divendres al vespre havent anat a treballar només un dia en toa la setmana. Ara mateix, la sensació de dissabte és diferent a la dels altres dissabtes.

Així doncs, dilluns tornem a les ones radiofòniques per informar el país, però no pas a la pantalla. No sé si en part és que els hi ha agradat com quedava el temps aquests dies sense presentador, però ahir se'm va comunicar que han decidit prescindir de mi com a presentador. O sigui, continuaré el·laborant la previsió, però s'emetrà amb una veu en off. Sap greu. Sobretot pels meus tiets suecs, la Roser i el Kjell, que han baixat després de més d'un any i els hi feia molta il·lusió veure'm. Només que m'hi hagiuessin deixat una setmaneta més... En fi, les audiències. Tot sigui a fi de bé; qui sap.

Fins ara

2.6.08

ESTIC MALALT

I no hi estic acostumat. Aquest hivern ni tan sols em vaig refredar una miqueta. I ja fa molt temps que no tinc cap virus intestinal ni cap cullonada d'aquestes. Com a molt, aquestes últimes festes de Nadal (ho dic com si fos abans d'ahir, perquè és la sensació que tinc tot i que ja estiguem al juny) vaig tenir restrenyiment que va fer que estigués uns quants dies sense cagar i amb un mal de ventre horrorós.

La qüestió és que avui m'he llevat xunguet. Ahir vaig estar estornudant molt i em notava congestionat, però em pensava que era cosa del gat. L'Isaac ens ha portat un gat aranès nascut el 20 d'abril i com que de petit em van dir, arran d'una crisi asmàtica, que podia ser al·lèrgic al pèl de gat, doncs em vaig pensar que era cosa del Muxi. Però avui m'he llevat espès i amb malestar general. He anat a treballar, he fet el temps del migdia i he plegat abans d'hora. He fet repòs amb la companyia de la Laia que estudiava a casa. No tenia febre. Però a les cinc, poc abans de marxar, he vist que tenia unes decimetes. Tot i això he vingut a treballar i estic amb un estat tot estrany, com mig zombi. Demà faré repòs.

Fins ara