7.12.09

DILE A MATILDE QUE ME LLAME

És el primer que he sentit al despenjar el telèfon. Bé, al despenjar-lo no, perquè els mòbils no es despengen. Però ja ens entenem. "Dile a Matilde que me llame". Sense ni un "hola" o un trist "oye" ("oye, dile a Matilde que me llame" ja hagués sigut una altra cosa). Però no: l'ordre ha sigut clara i directa. Tant que he estat a punt de dir-li "vale, ahora mismo la llamo". Però no; he sabut reaccionar i veure que jo no coneixo a cap Matilde i que l'imperatiu no anava dirigit a mi. "Se equivoca" (ni un trist "lo siento, se equivoca" per part meva, seguint el seu estil directe). "Ah, disculpe". "No, tranquila" (perquè era una dona; una dona d'origen, diria, sud-americà).

Però la veritat és que me'ls ha tocat una mica. Jo estava a les últimes pàgines d'A peu per Murcia, de l'Espinàs. Apurant el poc temps que em quedava abans de marxar a treballar. Immers en la lectura, en aquells últims diàlegs espiats per l'Espinàs al Casino del Balneario de Archena, estiradet i tapadet al sofà, amb la poca llum que el calendari dóna a les cinc i poc de la tarda d'un 7 de desembre. I de cop, la trucada. Hagués pogut passar de tot, però clar, potser era alguna cosa important i, per altra banda, la insistència de la trucada m'hagués acabat estorbant la lectura. Total, que m'he alçat, he deixat el Casino del Balneario de Archena damunt la tauleta i he contestat:

- Digui'm?

- Dile a Matilde que me llame

Però he passat de tot.


Fins ara

20.11.09

L'ANY PASSAT

l'acabava molt content, entre altres coses perquè l'acabava amb quasi 100 entrades al blog. 96, concretament, o sigui una entrada cada quatre dies més o menys. Res a veure amb el ritme del benvolgut Goyo a http://elcafedeocata.blogspot.com. Però clar, és que parlem d'un geni! En tot cas, content. Enguany però, encarem ja el final de novembre i només en porto 17... Va com va. I res, faré una mica de trampa i us poso un text d'ara fa un any més o menys que he trobat mirant què escrivia ara fa un any i que m'agrada i bastant. És aquest:

Ja fa temps que l’hi xupo, al veí. Sempre havia dit que si en tenia ocasió, ho faria. Seria absurd, i sobretot en l’actual moment econòmic, desaprofitar els avenços tecnològics. La Laia s’ho pren bé i és que ella també se’n beneficia. D’alguna manera també em sap greu i també hi ha allò que depens totalment del seu fer i desfer i no de la teva voluntat. Però el que deia, la tecnologia avança molt ràpidament els últims anys i ja queda lluny aquell temps en què navegaves amb 56 Kb de velocitat i encara gràcies i, com a molt, tenies una tarifa plana (és quan va sorgir el concepte) de sis de la tarda a sis del matí. “Sí, es veu que als Estats Units tenen un preu fix per poder navegar tot el dia i tenen l’ordinador connectat a internet constanment”, havia sentit. Però el que deia, d’això ja en fa temps. Ara naveguem tranquil·lament 50 vagedes, 50, més ràpid i també tenim els ordinadors tot el dia connectats a la xarxa i fins i tot sense fils, a través d’unes ones. És això que en diuen WIFI. Les ones de varis veïns arriben a casa meva i hi entren sense trucar a la porta. Potser són nocives i no ho sé, però la qüestió és que me n’arriben procedents de vàries unitats familiars. Totes amb protecció perquè ningú se’n pugui aprofitar. Totes, excepte unes, que són les que jo aprofito, per exemple, per publicar això que llegiu.

Fins ara

17.11.09

ACTUALITZEM ELS VOLS

Barcelona <---> Brussel·les
Barcelona <---> Palma
Barcelona <---> Màlaga
Girona <---> Pisa
Barcelona <---> Marrakech
Alacant ---> Barcelona
Barcelona <---> Sevilla
Barcelona <---> Moscow
Moscow <---> Delhi
Delhi <---> Kathmandu
Jomson ---> Pokhara
Barcelona <---> Amsterdam
Amsterdam <---> Boston
Washington DC ---> Boston
Boston <---> Dallas
Dallas <---> Cancun
Barcelona ---> Sevilla
Casablanca ---> Barcelona
Reus ---> Londres Stansted
Londres Gatwic ---> Doha
Doha ---> Bangkok
Bangkok ---> Ha Noi
Da Nang ---> Nha Trang
Sai Gon ---> Bangkok
Bangkok ---> El Caire
El Caire ---> Barcelona

28.10.09

FA DOS MESOS I MIG

us parlava de la desicio que havia pres de venir cap al Viet Nam. I mira, va costar pero els dos mesos i mig des que vaig prendre la decisio van acabar passant i aqui estic. Instal.lat ara mateix a Da Lat, a 1400 i pico metres, al centre-sud d'aquest llarg, estret i pecios pais. Son tres i mig de sis i ja es fosc. Potser encara queda un bri de llum pero ja es fosc. Aqui fora, el bullici constant de les ciutats d'aquest pais i em sembla que d'aquest continent: un constant anar i venir de cotxes i motos, de tant en tant algun autobus i algun camio tambe, i un constant de claxons sonant. Tot plegat, una de les bandes sonores de les ciutats asiatiques que he visitat.

Aixo de Da Lat es diferent a la resta de Viet Nam que he vist, i sense haver-hi estat, fins i tot podriem dir que te un cert aire als Alps. Les nits son fresques, ahir al vespre estavem a 15 graus, i de dia no fa pas calor, al menys a aquesta epoca de l'any. Res a veure amb les nits xafogoses per sobre ampliament a vegades dels 20 graus i els migdies de 30 o mes dels ultims dies, tambe amb molta xafogor, no cal dir-ho. Val a dir que s'agraeix, si. Hem deixat enrera, tambe, la boirina i la calitxa i aqui el mati ha estat d'un blau esplendit d'aquells de Pirineu, amb cumulets que han anat apareixent, sense empenta per creixer, i que s'han acabat estratificant i deixant una tarda tapadota.

Vaig arribar fa 11 dies i dema passat ja torno. La idea era estar-m'hi tres setmanes (de fet volia fer tantes coses que en un principi fins i tot dubtava si fer-ne tres o un mes sencer) pero al final he decidit tornar una setmana abans. No pas per una enyoran(s)a extrema ni perque ho estigui passant malament. De fet m'he sorpres bastant a mi mateix perque, si be esta clar que he tingut moments d'enyoran(s)a i tal, m'he vist molt be viatjant sol per aquestes terres tan llunyanes. La veritat es que he apres a anarm-me espavilant, quin remei, i a vegades em dic "cony Abel, que estas patejan-te Viet Nam tu solet!", peque es una mica allo que no n'acabes de ser conscient; suposo que en sere mes conscient un cop a casa i un cop passin els dies i em reconnecti a aquella realitat, aquelles realitats, tan diferents a les d'aqui. La questio es que tot d'una vaig veure que amb dues setmanes ja en tenia prou com a primera experiencia viatjant sol per aquests mons llunyans i que no tenia ganes de fer tantes i tantissimes coses com havia planejat. Es com si em fes mandra, no se, no m'hi veig una setmana mes. Despres, immers de nou en el dia a dia habitual, dire cony, que be que hi estaria ara a Viet Nam, per que al final no vaig fer les tres setmanes? Pero les sensacions son les que son i se que tot i que mes endavant trobare a faltar aquests dies d'aventura, ara el que toca es anar tornant.

Be, encara em queden les 7, 8 o 9 hores de dema fins a Saigon, passar-hi la tarda i la nit i el mati seguent i a primera hora de la tarda de divendres, cap a l'aeroport per agafar un vol d'horeta i pico fins a Bangkok. Llavors quasi cinc hores d'espera, suposo que em quedare a l'aeroport, i a mitja nit, vol cap a El Caire, per arribar-hi a les 5:55 de la matinada de dissabte. I vinga, 4 horetes o aixi mes d'espera i vol cap a Barcelona, per arribar-hi a tres de dues del migdia, quan aqui on soc ara ja sigui negre nit des de fa dues hores. Total, que ja estic a la recta final del viatge, pero encara em queda un rato i encara em queden bastantes experiencies per viure.

Vingali, salutacions des de Viet Nam!!

26.8.09

Un fill de puta conduint la moto per la vorera, tres fills de puta saltant-se un semàfor, 5 fills de puta canviant de carril sense posar l'intermitent, 4 fills de puta saltant-se un ceda a l'entrada d'una rotonda, 1 fill de puta saltant-se un STOP, 2 fills de puta amorrant-se al teu darrera... Quants fills de puta!!

Fins ara

6.8.09

PRÒXIMA ESTACIÓ: VIETNAM

En un principi, cap al febrer, quan començava a pensar en les vacances d'enguany, vaig decidir que ara a l'agost me n'aniria a travessar Sibèria amb tren, sortint de Moscou i arribant a Ulan Bator, la capital de Mongòlia, per tornar després amb avió. Un viatge sens dubte fascinant, segurament ple de vivències i anècdotes i sensacions. La idea era anar-hi sol però al final vem decidir, amb la Laia, que faríem el viatge plegats.

Llavors, a mitja primavera, recordo el context (una festa a Can Matas) però no pas la raó del context, l'Anna Càceres em va explicar que ella mateixa, el Josep Cussó i l'Abel Gel, l'amfitrió de la vetllada, se n'anaven al Nepal de cara a l'octubre. De cop se'm va activar el xip Nepal i, després de comentar-ho amb la Laia, vaig decidir que deixava el Transiberià per una altra ocasió i me'n tornava al Nepal. Sí, hi ha molt de món per veure com per repetir el país de l'Himalaya, però els records i les sensacions que en tinc, a part d'un parell de temes pendents, em van fer decidir de tornar-hi, aquest cop acompanyat per bons amics. D'altra manera, ara estaria travessant Rússia en tren i en canvi estic informant el país des de bon matí del temps que fa i farà.

Però amb el pas del temps, en aquest cas cronològic (donant per suposada la seva existència i el seu pas), han anat caient els comensals. Primer l'Anna, per raons vàries, després el Cussó, també per raons vàries però diferents i finalment, la setmana passada, l'Abel (també, esclar, per raons vàries i també diferents).

Total, que repetir el Nepal acompanyat, fins i tot exercint de guia, doncs sí, però sol, doncs no. Em vaig trobar de cop amb l'àrdua tasca de buscar destinació per les vacances de mitjans d'ocubre/principis de novembre. Una gran preocupació, certament. Però tot d'una em vaig il·luminar i vaig veure clara la meva pròxima estació: Vietnam.

I a mesura que m'he anat informant sobre aquest increïble país, cada cop ho he tingut més clar. I ara ja està més que decidit. Només em falta comprar els bitllets (segurament via Bangkok, sense descartar uns dies a Tailàndia). Un cop els tingui, ja sí que ja hi serem.

És ben estranya la sensació aquesta; de cop, aquest esberament perquè d'aquí a dos mesos estaré a punt d'arrencar cap a una destinació tan llunyana i tan exòtica i, a més, sense tenir-ho pensat fa només uns dies. No és allò que durant mesos et vas preparant i conscienciant. No. Tinc dos mesos per preparar-m'ho tot (que, de fet, tampoc serà gran cosa) per fer cap al Vietnam i passar-m'hi tres setmanes recorrent-lo de dalt a baix. La idea és entrar per Hanoi, l'actual capital, al nord del país, i sortir per Saigon, al sud, 1700 km més avall. I entre mig, doncs imagina't!

Fins ara

13.7.09

AVUI FA UN ANY

EN UN DIUMENGE NORMAL

és a dir, de descans laboral, ara que són les deu i vint-i-vuit segurament estaria dormint o mandrajant. Seria ben d'hora encara, sobretot depenent del que hagis fet la nit anterior i a quina hora hagis 'nat a dormir. Però avui aquest diumenge, que a un quart de sis em sonava el despertador per venir al Canal Méteo, que a les sis i pocs minuts ja estava plantat davant de l'ordinador i que ja porto més de quatre hores treballant, doncs clar, les deu i vint-i-vuit, i trenta ara, ja és com el migdia.

Els pròxims 22 dies continuaré llevant-me a aquestes hores en què en aquestes dates també es lleva el dia. Bé, tots 22 no, 20. Me'n salvaré el pròxim cap de setmana, cap de setmana de Bruce. De fet dimecres i dijous també em vaig haver de llevar so soon; així doncs, de 26 dies, 23 m'hauré llevat amb les primeres clarors. En fi, un bon tute final, un últim apreton abans de les vacances. El 22è dia, l'u d'agost, em llevaré a un quart i mig de sis més o menys, a les sis estaré a punt d'entrar en directe al Món a RAC1 i a mitja tarda agafaré un avió amb la Laia cap a Amsterdam on farem nit per agafar-ne un altre l'endemà al matí cap a Boston, Mssachusetts, i convertir-me en el tercer Queralt a les Amèriques (dos a la del sud i un a la del nord). El primer Queralt, de la nostra branca, que aterra als Estats Units després que en Fransesc Queralt, o Cesc Traquel, els travessés de costa a costa als anys 50, si no vaig errat.

Un apreton final que tindrà la seva recompensa!

Fins ara

Coincideix que avui començo a fer torn matinal a la ràdio, tornant-me a llevar a aquestes hores en què en aquestes dates també es lleva el dia. Però l'u d'agost no marxo cap a Amsterdam per fer cap a Boston, Massachusetts. Ni cap enlloc. Continuaré llevant-me d'hora, tot i que no tant, i només fins el dia 7, dia en què marxaré cap a... No! Cap enlloc! Bé, cap a la Vall d'Aran fins dilluns següent, com a molt. Enguany no arrencarem de veritat fins l'octubre.

Fins ara

Calla!

Vaig a mirar que no m'hagi tocat la 6/49 de dissabte!

3.7.09

VERSIÓ ACALORADA

Al Versió RAC 1 parlem de la calorada dels últims dies. M'ho he passat molt bé, sí, certament.

video

Fins ara

10.6.09

ALLÒ QUE EN DIUEN PAÏSOS ELS QUALS HEM TREPITJAT ELS GERMANS QUERALT/JORDÀ-FRIAS

- Catalunya
- Espanya
- Andorra
- França
- Itàlia
- Suïssa
- Alemanya
- Bèlgica
- Holanda
- Dinamarca
- Suècia
- Gran Bretanya
- Rússia
- Iran
- Índia
- Nepal
- Marroc
- Rwanda
- República Democràtica del Congo
- Moçambic
- Sud-àfrica
- Canadà
- Estats Units d'Amèrica
- Estats Units Mexicans
- Cuba
- Perú
- Argentina

Us ho imagineu fa 50 anys?

Fins ara

23.5.09

LES MEVES POSSESSIONS

- Una bola del món
- Un potus
- Una flauta del Nepal
- Una Moreneta
- Un Buda
- Dues estacions meteorològiques
- Dues garites meteorològiques
- Una càmara de fer fotos
- Una càmara de fer vídeos
- Un gravat d'Artigau
- Una litografia de no-sé-qui
- Una vídeoconsola
- Una moto
- Un tamboret del Nepal
- Un ordinador portàtil
- Alguns cedés
- Alguns llibres
- Alguns records

Sóc millonari!

Fins ara

27.4.09

EFEMÈRIDES I

Avui fa 11 anys que amb la Montse vem anar al Tibidabo i vem pujar al Sagrat Cor, des d'on vem gaudir d'unes vistes espetarrants d'un magnífic matí de primavera. Després vem anar a l'Observatori Fabra i vem conéxier el Sr Pardo, al cel sigui amb tota la família nuvolar i les aurores boreals. La Montse va marxar i jo em vaig quedar amb aquell senyor entrenyable de 75 anys que en feia 60 que es dedicava a la meteorologia. Era el primer d'uns quants contactes, la primera d'unes quantes i bones estones al seu costat escoltant les seves vivències, els seus viatges, la seva meteorologia. La Montse va marxar, com deia, el Sr Pardo va compartir el seu dinar amb mi i després vem baixar cap a Barcelona, vem agafar el metro i vem anar a la inauguració de la I Setmana Catalana de Meteorologia que casualment o no començava aquell dilluns de finals d'abril.

Tenia 17 anys i volia ser home del temps. Ara en tinc 28 i sóc home del temps.

Fins ara

30.3.09

Pis en venda
Es ven pis
Es lloga
Pis en lloguer
Dúplex en venda
Es ven pis
Pis en lloguer
Àtic en venda
Es ven
Es lloga
Pis en venda
Estudi en lloguer
En lloguer
Dúplex en venda
Es lloga
Àtic en venda
Pis en lloguer

Ja us està bé!

Fins ara

25.3.09

NOMS

- Mari Carmen?
- Carmen
- Mireia
- Clariana
- Paula
- Marta
- Núria
- Ona
- Anna
- Lily
- Aina
- Eli
- Mar
- ...
- ...

Em falla la memòria...

Fins ara

18.3.09

Recordo aquells instants,
o alguns instants,
allà al mig del no-res.
Només nosaltres i aquella Pau, aquell silenci, aquella solitud, aquella enyorança.

I ara, aquesta enyorança,
l'enyorança d'aquell no-res, d'aquell entorn immens,
d'aquells instants de contemplació contemplativa.

I em pregunteu per què tornar-hi?

15.2.09

Doncs bé, un cop tornats

del Marroc, toca tornar a mirar els núvols no només des de baix, sinó també des de dalt. I des de dalt, vull dir des de molt amunt, molt més amunt que els 36000 peus o 12000 metres del vol de tornada; des dels 36000 quilòmetres del Meteossat. Observar els núvols, navegar entre isòbares i informar al país de l'expcecional nevada de mitjans de setmana i de l'espèndit cap de setmana per gaudir dels seus resultats. Ah! I uns satèl·lits que se la foten!



Que bé que ens ho passem, a vegades, treballant!

Fins ara

30.1.09

AQUEST BLOG

romandrà en suspensió de plubliacacions sense data prevista de tornem-hi.

Fins ara

5.1.09

ESTIMATS REIS MAGS D'ORIENT

tot i que aquest últim any no m'he portat del tot bé, us demano tot això:

- Tres llevantades amb pluges abundants a la costa i, com a mínim, forta maror. Si pot ser una al mes d'abril i dues a la tardor.

- Una nevada a Tiana, a poder ser a finals de febrer.

- Un estiu amb força tempestes d'estiu i un parell d'onades de calor una mica heavies (en plan fregant els 40 en zones de l'interior i passant dels 30 a la costa).

- Una primavera i una tardor tan mogudes i humides com les del 2008.

- Un parell, o tres, d'irrupcions siberianes i/o polars, durant aquest hivern i també de cara a finals de tardor.

- Per l'Isaac, us demano unes quantes nevades més durant els pròxims mesos al Pirineu. Pel Moisès una ponentada. Per la Lia un Cumulunimbus calvus. Per la Judith un gramòfon. Pel Pol, el mateix que per l'Isaac. Pel Jordi, 4 nevades més a la plana cerdana durant aquest hivern i la pròxima primavera. Per la Montse un parell de calmes anticiclòniques amb bonança tèrmica per poder-se banyar a mar durant aquest hivern. I per la Laia, que el seu nòvio sigui menys jilipolles que els últims 12 mesos.

Si no ho podeu portat tot, feu el que pogueu i ja estaré content. Moltes gràcies i fins l'any que ve!