31.12.08

DONCS BÉ, ARA SÍ

que ja el tenim aquí. El 2009 no és que estigui trucant a la porta, sinó que ja ha començat a entrar tot fresc i jovial, fotent-li copets de compassió a l'esquena al 2008, que té les hores comptades.

I com que és moment ja no de fer balanç, sino també de fer propostes, vét-aquí algunes propostes que em proposo per aquest any més nou que mai:

- Llegir-me, com a mínim, 12 llibres.
- Anar al cine, com a mínim, 12 cops.
- Fer l'amor, com a mínim, 12 dotzenes de vegades.
- Ser, com a mínim, 12 dotzenes de vegades menys jilipolles que aquest últim any.

Fins ara

22.12.08

LA MEVA PREVISIÓ

pel que fa a la Grossa de Nadal, a menys de mitja hora per començar el sorteig, és la següent:

40851

L'any passat en vaig comprar per primera vegada. Un dècim de la ràdio, res de res, i un de la tele, amb devolució dels 20 €. Aquest any no en tinc.

Fins ara

8.12.08

PLAERS DE MA VIDA

Si hi ha res millor que ser del Barça i que el Barça t'enamori amb el seu joc és que, a més, el Madrid vagi en caiguda lliure, que el Madrid estigui en "descomposición acelerada", com deien aquesta nit a la SER. I la cirereta a tot plegat quina és? Doncs que a menys d'una setmana pel gran clàssic, a la gran capital del Reino estigiun acollonits veient la que els hi pot caure.

Sevilla i València. Les dues primeres etapes d'aquest Tourmalet, com se'ns ha venut, que ha de superar el Barça per esdevenir encara més líder. Doncs bé, 0-3 en la primera i 0-4 en la segona. I continuant la progressió, la pròxima hauria de ser un 0-5. I la pròxima, la tercera etapa del Tourmalet és el Madrid, aquest Madrid en descomposición acelerada. Aquest Madrid espantat i amb aquest Schuster que literalment diu "no es posible ganar al Barça porqué está arrasando".

I sí, ja ho sabem, un Barça-Madrid sempre és un partit diferent i bla bla bla. Però les sensacions són les que són. I les tenim. I ja veurem què passa, però, de moment, que nos quiten lo bailao!

Fins ara

3.12.08

És ben estranya

la sensació d'estar trist quan no hi estàs acostumat. Quan el teu estat d'ànim habitual és estar content i positiu amb i en la vida. No pas perquè m'ho proposi, sinó perquè és així de forma natural. Dels últims set anys no recordo haver estat mai trist, excepte en ocasions puntuals per desgràcies vàries de la vida. Però així, una sensació de tristesa prolongada, de buidor, de falta de ganes, d'ensopiment, fins i tot d'ansietat, no l'he tingut des de la tardor del 2001. No em ve de gust ni veure els Simpson... Ara això m'ha fet gràcia, veus. Sort de la música, que inevitablement m'esdevé, immediatament al sentir depèn quines melodies i acords, una teràpia recomfortant. Una mica de Clash, una mica de Red Hot, una mica de Knack, una mica de Ben Harper, una mica de Keziah Jones, una mica de Joe Strummer @ The Mescaleros, una mica de l'E Street Shuffle del Bruce, una mica de mica.

Fins ara