27.7.08

AQUEST ESCRIT

l'hagués volgut fer dilluns, l'endemà del segon concert del Bruce. Encara amb les sensacions fresques de les 6 hores (clavades, tres i tres) de Bruce i E Street Band en directe. Però resulta que volia publicar les fotos que vaig fer amb el mòbil però no les he pogut passar a cap ordinador. Però avui me n'han arribat, i no de mòbil sinó de càmera de fer fotos. Vam conèixer unes noies fent cua que després, durant les més de tres hores d'espera a peu d'escenari, estaven allà al costat nostre. I jo, ni corto ni perezoso, doncs li vaig demanar a una, al veure que portava càmera, si em podria passar algunes fotos de les que fes. Li vaig donar el mail, i aquest matí me les he trobat. Durant el concert vaig poder tirar una mica més endavant que elles.



Evidentment el que pugui dir avui, després d'una setmana del primer directe, no és el mateix, però bé. Veient les fotos entendreu que va ser bestial. Malgrat els problemes de so que van fer que en molts moments sonés bastant malament, estava col·locat al que podríem dir que era la quarta fila de caps després de la valla. I just al centre de l'escenari, on el Bruce venia en molts moments a cantar i entregar-se al personal afortunat que estàvem allà davant. Quin paio! Al final, fins i tot va baixar gran part de l'E Street Band a tocar allà a dos metres nostre. Si hagués pogut fer una passa més l'hagués pogut tocar, la qual cosa m'hagués fet una il·lusió que no us podeu imaginar. Tal com van fer bastantes mans, arreplegant-li una cama, un braç o fins i tot rascant les cordes de la seva Fender. Però bé, que em puc considerar un gran afortunat. Vaig anar a fer cua per poder estar davant de tot, vaig anar a fer cua a les quatre de la tarda per poder estar on vaig estar.



L'endemà, des de la primera graderia de tribuna, a la dreta de l'escenari, vaig poder gaudir d'un altre concertàs, però un altre totalment, amb només una cançó repetida de les 12 primeres, començant amb un 10th Avenue que el dia abans, allà baix i allà davant, m'hagués fet enfollir i de quina manera. Un altre concert, una altra prespectiva des de la qual veia la situació realment privilegiada de 24 hores abans; des d'allà veia la gentada, tot el terreny de joc ple i les grades, i el grupet entre el qual havia estat jo. Que feliç!

El dia dos al matí, dissabte, arribem a Boston i el dia dos al vespre, toquen a uns 25 km de Boston. Segurament hi anirem, esclar; aviam què tal amb el públic estadunidenc. Ja us ho explicaré.

Fins ara

5 comentaris:

moni ha dit...

Val d'acord. Crònica encertada. Una mica tard però encara manté algunes notes. Felicitats per ser feliç i sort a Boston.

Abelunimbus ha dit...

Merci! Quina festassa eh, dissabte?

Té la mà Maria - Reus ha dit...

un servidor també hi era, una mica mes lluny a les grades, que em pensava que cauria l'estadi amb tota la gent ballant de peu, una passada !!!

salutacions des de Reus

Abelunimbus ha dit...

Sí sí, ja m'han dit que les grades trontollaven!

moni ha dit...

Jo es que feia temps que necessitava una festeta així.M´encanta escapar-me de la realitat.Va ser una mica rara la sensació però em mola, em mola molt...