A DHELI

vaig al·lucinar, entre altres coses que també us explicaré algun altre dia, amb la contaminació. Ja en l'anada, quan vem fer-hi escala i passar la nit per agafar un vol cap a Kathmandu, vem veure que en aquella ciutat es respirava fum. Aquell primer contacte va ser mínim, perquè la cosa va ser passar la nit a l'aeroport esperant que obrissin les oficines de les companyies aèries per comprar uns bitllets cap al Nepal. Només vam sortir de l'aeroport un moment a l'arribar i, ja al matí, pel tema bitllets. Sortir de l'aeroport em refereixo de l'edifici en si, perquè no vem fer cap incursió a la ciutat.

Però aquell arribar a Dheli, passar els controls d'immigració i recollir els equipatges i sortir un moment a fora, va ser brutal; a part de la cridòria dels cotxes, majoritàriament taxis, i tot el que comporta plantar-te a Dheli, el que ens va impactar més va ser aquella atmosfera carregada de fum però també la seva olor, aquella olor com de querosè. La primera reacció va ser no respirar, però no me'n vaig poder estar.

Ja al matí i dins l'avionet de Cosmic Air, constetaves des de dalt el que havies vist des de baix: Dheli nó és una ciutat a l'aire lliure; és una ciutat amagada dins un matalàs de merda. Era com una alliberament, sortir d'aquell matalàs i veure'l des de dalt i increïble pensar en la de gent que dia sí i dia també respira dins aquell mar de fum. A dalt l'aire era blau i net, però a baix, durant uns quants quilòmetres i una bona estona, mentre cada cop era més evident la silueta de l'Himalaya al fons, el fum esdevenia un espantós mar de color ocre.

Tot plegat vaig acabar de comprovar-ho i de viure-ho més directament a la tornada, però ja us ho explicaré en un altre moment, per no allagar-me.

Fins ara