19.5.08

MENÚ PRIMAVERAL 1 (escrit ahir a la nit)

Sens dubte un dels fer-se fosc més macos que he vist mai. El dia ha sigut bastant com me l‘imaginava i tal com havia explicat que seria. Amb moltes estones de sol però amb nuvolades que creixien amb una energia d’aquella que estem poc acostumats a veure, tot i que últimament, Déu ni do. Ja a mig matí veies torretes de cúmuls que s’enfilaven troposfera amunt amb una facilitat incrïble, talment com si algú les bufés per sota per inflar-les. Algunes eren ben bé torretes de poc diàmetre que tiraven amunt soletes, com si es rebel•lessin valentes contra l’estabilitat imperant habitualment. I esclar, tot plegat ha acabat espetegant amb ruixats i tempestes aquí i allà, o “parci parlà”, que dirien els francesos. Aquí, de nou, no ens han arribat, però hem gaudit veient com es es generaven.

Ja al capvespre, amb el declinar de la llum i de l’energia calorífica del dia, els cúmuls terrers s’estratificaven i les torres deixaven pas a capes d’estratocúmuls. Però damunt de mar seguien creixent, i de quina manera. Es feia fosc, sí, però el Mediterrani seguia alimentant les nuvolades. El sol havia abandonat la terra però encara no els núvols, que ens regalaven tonalitats vàries que esdevenien l’horitzó del passeig amb la Laia. De cop, patapam! La Lluna, amagadeta i com mig avergonyida malgrat el seu immediat estat de màxima embargadura. Els cúmuls la dissimulaven i semblava ben bé que se sentís poqueta cosa davant aquelles majestats de cotó fluix. I no n’hi havia per menys. Els gegants cumuliformes eren majestuosos i espectaculars i amb les tonalitats de s’hora baixa li treien clarament protagonisme.

Al tornar a casa m’he apalancat a la teulada de la caseta de la terrassa on hi tenim la rentadora. La prespectiva des d’allà al damunt és més que magnífica: quatre cases d’estil arquitectònic bonic amb algun xiprer i algun cedre immens com a horitzó més immediat. Més enllà, el Baix Maresme baixant fins a mar, un mar que s’entreamaga però es deixa veure i mirant més cap al nord, el Rocar amb la seva pineda mediterrània. A tot això, suma-hi un bri de llum que es va esmortaïnt i unes torres de cúmuls que van esdevenint cada cop més blanques en contrast amb la llum del fer-se fosc. L’espectacle, doncs, impactant. I com si no fos prou, suma-hi que de cop, com aquell qui no vol al cosa però sabent que amb la nit i la foscor ella guanya protagonisme¸apareix la Lluna, blanca i lluent, traient el cap darrera els cims arrodonits de les nuvolades. En un primer moment, com si ens espiés, sense mostrar-se del tot, mig amagada. Però de cop apareix una mica més i es deixa veure en tota la seva bellesa. Un blanc que il•lumina el blanc del cúmul. Es torna a amagar. Torna a mig sortir. Es torna a mig amagar. Encara hi ha llum. Cada cop menys però els cúmuls encara es veuen bé per la pròpia llum del dia damunt d’un mar fosc que també va desapareixent. Ella juga amb nosaltres, sabent com ens agrada però sabent també com de maca està mig amagada entre aquells companys de cel.

De cop, els cúmuls comencen a desinflar-se. Fins ara, la Lluna semblava que no pogés tirar amunt perquè li costava desampellegar-se de la majestuositat de la nuvoalda; i és que la nuvolada anava creixent al ritme que la Lluna s’enfilava pel firmament. Però de cop, com deia, els cúmuls s’han començat a desinflar i la Lluna els hi ha anat guanyant protagonisme. Potser com a protesta, un cúmul que apareix més al nord, espetega un llampec que il•lumina tota la fila de castells. Encara queda un bri de llum, però ara podem veure l’activitat elèctrica que hi ha dins el cotó fluix perquè ja és pràcticament fosc. Un parell més de llampegades, però està clar que qui finalment dominarà aquesta nit primaveral de mitjans de maig és la Lluna amb el seu pleniluni imminent. Tot plagat ha estat ben preciós.

2 comentaris:

Tanti ha dit...

Tens talent per escriure! No perdis pistonada ;-)

menta fresca ha dit...

d'això, amb el permís de la Laia, puc venir aquest vespre una estoneta, a fer-te companyia en aquesta tauladeta? avui també promet.....