30.7.08

SE'M FA ESTRANYA LA SENSACIÓ

de llevar-me descansat. Avui no m'ha costat gens abandonar el plaer dels llençols i m'he mogut per casa amb total normalitat durant aquells primers moments verticals, no amb aquell estat habitual en què mentre pixo m'he d'arrepenjar a la paret amb el braç que em queda lliure. Val a dir que aquesta setmana i la darrera, m'estic llevant a les 6 i no a les cinc, i això és un gran què. Llevar-se que ja és clar (ara menys que fa deu dies) i no quan amb prou feines despunta un bri de llum per llevant, fa encarar diferent la jornada. I també posar-s'hi a les 7 menys deu i no a les 6 menys deu, clar. Però igualment, m'acostumo a llevar cansat. Fins i tot molt cansat, com em va passar ahir.

Ahir em vaig llevar que no podia ni obrir els ulls, amb mal de cap i malestar que se'm va aguditzar al llarg del matí fins al punt d'haver de marxar abans d'hora de la ràdio. I això que dilluns, a les deu ja estava al llit. Porto uns dies amb una tos seca ben empipadora (els putus aires condicionats!) i ahir la cosa va empitjorar. Vaig estar fent repòs tota la tarda si bé al vespre vaig anar a fer una clareta al Tiriti. Però la tarda me la vaig passar apalancat a Les Rajoles mirant Into the Wild amb el Moisès. Bestial! Tinc ganes de tornar a mirar-la. I tot i que vaig anar a dormir més tard del que volia, a tres-quarts d'onze, avui m'he llevat la mar de fresc. La sensació d'estar treballant en aquestes primeres hores sense aquella son perpètua, és estranya. Em sento enèrgic. Aviam com evoluciona la jornada. Seria una putada fotre'm malalt a dos dies de marxar cap a Boston.

Ah, tinc un nou blog: http://hohesentit.blogspot.com

Fins ara

27.7.08

AQUEST ESCRIT

l'hagués volgut fer dilluns, l'endemà del segon concert del Bruce. Encara amb les sensacions fresques de les 6 hores (clavades, tres i tres) de Bruce i E Street Band en directe. Però resulta que volia publicar les fotos que vaig fer amb el mòbil però no les he pogut passar a cap ordinador. Però avui me n'han arribat, i no de mòbil sinó de càmera de fer fotos. Vam conèixer unes noies fent cua que després, durant les més de tres hores d'espera a peu d'escenari, estaven allà al costat nostre. I jo, ni corto ni perezoso, doncs li vaig demanar a una, al veure que portava càmera, si em podria passar algunes fotos de les que fes. Li vaig donar el mail, i aquest matí me les he trobat. Durant el concert vaig poder tirar una mica més endavant que elles.



Evidentment el que pugui dir avui, després d'una setmana del primer directe, no és el mateix, però bé. Veient les fotos entendreu que va ser bestial. Malgrat els problemes de so que van fer que en molts moments sonés bastant malament, estava col·locat al que podríem dir que era la quarta fila de caps després de la valla. I just al centre de l'escenari, on el Bruce venia en molts moments a cantar i entregar-se al personal afortunat que estàvem allà davant. Quin paio! Al final, fins i tot va baixar gran part de l'E Street Band a tocar allà a dos metres nostre. Si hagués pogut fer una passa més l'hagués pogut tocar, la qual cosa m'hagués fet una il·lusió que no us podeu imaginar. Tal com van fer bastantes mans, arreplegant-li una cama, un braç o fins i tot rascant les cordes de la seva Fender. Però bé, que em puc considerar un gran afortunat. Vaig anar a fer cua per poder estar davant de tot, vaig anar a fer cua a les quatre de la tarda per poder estar on vaig estar.



L'endemà, des de la primera graderia de tribuna, a la dreta de l'escenari, vaig poder gaudir d'un altre concertàs, però un altre totalment, amb només una cançó repetida de les 12 primeres, començant amb un 10th Avenue que el dia abans, allà baix i allà davant, m'hagués fet enfollir i de quina manera. Un altre concert, una altra prespectiva des de la qual veia la situació realment privilegiada de 24 hores abans; des d'allà veia la gentada, tot el terreny de joc ple i les grades, i el grupet entre el qual havia estat jo. Que feliç!

El dia dos al matí, dissabte, arribem a Boston i el dia dos al vespre, toquen a uns 25 km de Boston. Segurament hi anirem, esclar; aviam què tal amb el públic estadunidenc. Ja us ho explicaré.

Fins ara

16.7.08

NOMÉS QUEDEN TRES DIES

pel concert del Bruce, i jo com si res. Bé, com si res tampoc, perquè ho tinc present i de tant en tant miro algun vídeo pel youtube d'un directe i m'emociono i penso en com serà de brutal. Una mica és la sensació pre Patum, que escoltes alguna comparsa o la tararareges i ja te n'hi vas. Però bé, queden tres dies i tampoc acabo d'estar esbarat, com si no n'acabés de ser conscient, que no vol dir que no em faci una il·lusió tremenda. Suposo que la feina i el ritme que porto no m'ho acaben de permetre. Però bé, com diu el Keziah Jones, Rhythm is Love.

El Bruce sona a casa des de finals dels 80, quan tenia menys de deu anys. Ha esdevingut la banda sonora de gran part de la meva vida i de les cases on he viscut. Sense ser un súper fan que se sap totes les cançons, per mi el Bruce significa molt més que un cantant nord-americà. M'ha acompanyat gran part de la meva vida i és com part de la família. Inexplicablement, encara no l'he vist en directe, ni a ell ni a ell amb la E Street Band. I, de fet, tampoc les tenia totes, que el pogués arribar a veure amb la banda. És per això que, tal com van fer el Moi i l'Isaac no sé si el 93 a La Monumental, aniré a veure els dos concerts, el de dissabte i el de diumenge. Perquè no sé si el podré tornar a veure i perquè el disfrute pot ser brutal.

De moment, un deixo una perla que he trobat.



Bestial! El paio tocant el The River al mig del carrer a Copenhague. En podeu trobar altres temes al youtube.

Fins ara

13.7.08

EN UN DIUMENGE NORMAL

és a dir, de descans laboral, ara que són les deu i vint-i-vuit segurament estaria dormint o mandrajant. Seria ben d'hora encara, sobretot depenent del que hagis fet la nit anterior i a quina hora hagis 'nat a dormir. Però avui aquest diumenge, que a un quart de sis em sonava el despertador per venir al Canal Méteo, que a les sis i pocs minuts ja estava plantat davant de l'ordinador i que ja porto més de quatre hores treballant, doncs clar, les deu i vint-i-vuit, i trenta ara, ja és com el migdia.

Els pròxims 22 dies continuaré llevant-me a aquestes hores en què en aquestes dates també es lleva el dia. Bé, tots 22 no, 20. Me'n salvaré el pròxim cap de setmana, cap de setmana de Bruce. De fet dimecres i dijous també em vaig haver de llevar so soon; així doncs, de 26 dies, 23 m'hauré llevat amb les primeres clarors. En fi, un bon tute final, un últim apreton abans de les vacances. El 22è dia, l'u d'agost, em llevaré a un quart i mig de sis més o menys, a les sis estaré a punt d'entrar en directe al Món a RAC1 i a mitja tarda agafaré un avió amb la Laia cap a Amsterdam on farem nit per agafar-ne un altre l'endemà al matí cap a Boston, Mssachusetts, i convertir-me en el tercer Queralt a les Amèriques (dos a la del sud i un a la del nord). El primer Queralt, de la nostra branca, que aterra als Estats Units després que en Fransesc Queralt, o Cesc Traquel, els travessés de costa a costa als anys 50, si no vaig errat.

Un apreton final que tindrà la seva recompensa!

Fins ara

10.7.08

PER CERT

¿sabeu que, a part de sortir al mercat aquest divendres un súper telèfon que es veu que és bestial i que, abans de sortir a la venda i malgrat la crisi econòmica, ja se n'han demanat 200000 exemplars, i a part del gran tema d'aquest estiu que és la crisi de la directiva del Barça, sabeu que les protestes contra els Jocs Olímpics de Pequín continuen? Sabeu que els cops de bastó de bambú continuen al Nepal? Què se n'ha fet de la torxa olímpica? Ja ha arribat a port o encara continua travessant fronteres que molta gent no pot travessar i pujant muntanyes que molta gent no pot pujar?



Molt curiós com les notícies van i venen com una marea i com algunes desapareixen de cop sense haver deixat d'existir realment. D'altres notícies, en canvi, sense existir les creen i ens les enxufen dia sí i dia també.

Fins ara

9.7.08

A DHELI

vaig al·lucinar, entre altres coses que també us explicaré algun altre dia, amb la contaminació. Ja en l'anada, quan vem fer-hi escala i passar la nit per agafar un vol cap a Kathmandu, vem veure que en aquella ciutat es respirava fum. Aquell primer contacte va ser mínim, perquè la cosa va ser passar la nit a l'aeroport esperant que obrissin les oficines de les companyies aèries per comprar uns bitllets cap al Nepal. Només vam sortir de l'aeroport un moment a l'arribar i, ja al matí, pel tema bitllets. Sortir de l'aeroport em refereixo de l'edifici en si, perquè no vem fer cap incursió a la ciutat.

Però aquell arribar a Dheli, passar els controls d'immigració i recollir els equipatges i sortir un moment a fora, va ser brutal; a part de la cridòria dels cotxes, majoritàriament taxis, i tot el que comporta plantar-te a Dheli, el que ens va impactar més va ser aquella atmosfera carregada de fum però també la seva olor, aquella olor com de querosè. La primera reacció va ser no respirar, però no me'n vaig poder estar.

Ja al matí i dins l'avionet de Cosmic Air, constetaves des de dalt el que havies vist des de baix: Dheli nó és una ciutat a l'aire lliure; és una ciutat amagada dins un matalàs de merda. Era com una alliberament, sortir d'aquell matalàs i veure'l des de dalt i increïble pensar en la de gent que dia sí i dia també respira dins aquell mar de fum. A dalt l'aire era blau i net, però a baix, durant uns quants quilòmetres i una bona estona, mentre cada cop era més evident la silueta de l'Himalaya al fons, el fum esdevenia un espantós mar de color ocre.

Tot plegat vaig acabar de comprovar-ho i de viure-ho més directament a la tornada, però ja us ho explicaré en un altre moment, per no allagar-me.

Fins ara

7.7.08

ÚLTIMAMENT

més que en el perquè de les coses, penso en el per què no.

Fins ara