31.3.08

L'ÚLTIMA DEL MARÇ

Realment hem d'estar més que contents per les últims pluges. I neus. En podríem estar més i així ho voldríem. N'estaríem més si hagués plogut més i, sobretot, si la pluja hagués estat més generosa a ponent i el sud del país. També estaríem més contents si en lloc d'anunciar un inici d'abril anticiclònic anuncièssim un principi del mes del mil marcat per les pertorbacions, les precipitacions i les masturbacions, que val a dir que, aquestes últimes, no es descarten. Mai es poden descartar. Però bé, ara bé, sembla que la setmana que ve serà mogudeta.

En tot cas, quin goig anar a dormir, ahir a la nit, amb el xim-xim del plugim, sobretot tan ben acompanyat com és el cas. Quin goig llevar-te i trobar-te set litrets al pluviòmetre; set litrets, a més, ben caiguts. Aviam, que tota pluja és bona ara mateix (mentre no faci mal), però molt millor aquests set litrets en unes horetes que en un ruixadet inofensiu però d'aquells que te'ls deixen amb poca estoneta. Quin goig, també, descobrir algunes quantitats recolldies en d'altres contrades. I quin goig, per acabar, els ruixadets de despedida d'aquesta tarda i tot el que comporten visualment i emocional; macos de veritat els cúmuls com creixien, maques les cortinetes de precipitació, macos els canvis de llum. Una bona despedida de la pertorbació, una bona despedida del mes de març.

Fins ara

28.3.08

DOS ANYS ENTRE GRUES

Avui fa una setmana, el Divendres Sant 21 de març, va fer dos anys que visc on visc, en un piset fred a l'hivern i massa càlid a l'estiu però que de mica en mica va esdevenint més i més casa meva. Un piset prou espaiòs i, sobretot, amb una terrasseta que és mitja vida; la perla de la casa.

A l'instal·lar-m'hi fa tot just dos anys, feien obres al costat de la casa del costat del costat de mar. Allà on hi havia el jardí de la casa en qüestió, amb uns arbres immensos que van desaparèixer per donar pas al que han donat pas, s'hi estava construïnt un bloc de pisos. Al cap de cop, ai de poc, amb aquestes obres encara en marxa, va desaparèixer el Bar Tiana i la planta baixa i pis començaren a deixar pas a una planta baixa més tres. La primera acabava, la segona evolucionava i una tercera apareixia al costat de la casa del costat del costat de muntanya. Les dues casetes de planta i pis amb jardinet darrera donaven pas a un bloc de planta i tres que ja mostra ara mateix tota la seva esplendor. Quasi paral·lelament, al costat del ja desaparegut i tan trobat a faltar Bar de Baix, la cantonada agerdinada donava pas al maó, també de planta i tres. Aquestes darreres últimes segueixen en actiu, les altres dues ja estan habitades (tot i que no pas en la seva totalitat totalitària).

La reflexió, a part del canvi de paisatge urbà d'una de les vies principals del centre tianenc, és que fa dos anys que convisc amb les obres. I, esclar, amb tot el que comporten, sobretot l'acústica que despenen i amb la qual, amb dos anys, he après a conviure. Jo venia d'un dels carrers més tranquils del poble i ara, tot i que casa meva no hi dóna, visc a la carretera transitada. Al principi sentia moltíssim, per exemple, els autobusos, sobretot els nocturns, amb la seva velocitat. També sentia molt les obres. Ara ni una cosa ni l'altra les noto tant. Però formen part del meu paisatge auditiu; les grues, els cops de martell, les radials tallant ferro, la ràdio i els cantars desafinats i desafiants, un alre cop les grues, els camions, de nou els cops de martell, les accelerades i reduïdes de l'ena nou...

Però sobretot destaco les obres. Dos anys envoltat d'obres! El peix edificable ja està tot venut. Aquell que no estava edificat, em refereixo. Sense terreny "verge", les obres, ja fa temps, veiem com es traslladen als centres urbans. Confio que em deixin un temps tranquil un cop marxin les grues i arribin les orenetes, que ja van arribant.

Fins ara

27.3.08

MOLLES PELS OCELLETS

Quan acabo un àpat, o més ben dit, quan desparo taula, sempre espolso les estovalles a la terrassa. Normalment el que hi ha són restes de menjar, sovint molles de pa, de manera que ho faig volar perquè un cop a terra s’ho mengin els ocellets. Ahir a la nit no la vaig desperar i per tant no les vaig espolsar; aquesta tarda, cap a dos de cinc, he anat a casa i he acabat la feina deixada a mitges ahir abans d’anar a dormir. A l’obrir la porta per fer volar el pa m’he trobat una merla picotejant molles espolsades amb anterioritat. M’he hagut de quedar clavat, observant sense moure’m gaire. Tot d’una ha saltat al mur que ens separa de la terrassa de la Lola i al cap d’un moment ha emprès el vol. Acte seguit he espolsat les molles d’ahir a la nit.

Fins ara

DE DUTXA 1

Normalment em dutxo al vespre; m'encanta la sensació d'anar a dormir acabat de dutxar. Però avui m'he dutxat al matí. No acostumo fer-ho. En part pel que deia, perquè m'encanta arribar a casa al vespre i dutxar-me i que l'aigua se m'endugui el dia i anar a dormir amb aquell benestar. Però tampoc m'acostumo a dutxar al matí per mandra. Em fot mandra. Però ahir me'n va fer dutxar-me al vespre, perquè de fet vaig arribar ja ben entrada la nit, i vaig decidir dutxar-me aquest matí.

I val a dir que ha valgut la pena. Tot i la meva preferència per les dutxes vespertines, m'encanta també la sensació amb la que surts de casa al matí acabat de dutxar. Com avui.

Fins ara

26.3.08

DE LITERATURA 1

La recomanació és clara: no llegir mai la contraportada o la pestanyeta interior on se't resumeixi l'argument d'un llibre que et vulguis llegir. Ja fa temps que no ho faig, després d'haver tingut algun disgust.

Ahir vaig acabar La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Evidentment no n'havia llegit el resum argumental; ho vaig fer (com acostumo a fer) un cop llegida l'última paraula de l'última pàgina. Sort! Sort que no ho havia fet! Insisteixo, doncs: la recomanació és clara: no llegir-se el resum argumental d'un llibre que tinguis intenció de llegir-te.

En temes literàris acostumo a guiar-me per recomenacions, d'altres vegades simplement per haver sentit a parlar de tal llibre però també, i molt sovint, per intuició o pel títol del llibre. Puc trobar-me un llibre que no n'he sentit a parlar mai però que em cridi l'atenció el títol o que simplement, per intuició, cregui que me l'he de llegir. I ja em trobaré el que m'hagi de trobar. I si no m'agrada, mala sort. Ara he començat El cervell de Kennedy, de Henning Mankell. Aviam què tal.

Fins ara

18.3.08

S'HA MORT L'ÀVIA DOLORS

Eren les onze i poc, estava mirant mapes com cada dia laborable a aquesta hora i m'ha arribat un missatge al mòbil: "L avia ha mort avui enterro dema 19 a les 11 mati". Evidentment, m'he quedat descol·locat. D'entrada, perquè a l'obrir un missatge de mòbil que t'acaba d'arribar no t'esperes això i també, esclar, per la notícia en si.

El que em sap greu, a part de la pròpia mort de l'Àvia Dolors i a part del greu que em sap pel Jordi, és el fet de no haver-li dit adéu. Feia mesos, potser algun any i tot, que deia que havia d'anar a veure-la a la residència, amb la Laia, que m'hagués agradat que la conegués. Que la Laia conegués a l'Àvia, no al revés perquè l'estat avançat de l'Alzheimer no li permetia conèixer ni reconèixer a ningú. Però volia anar a veure-la i despedir-me'n. Fa potser un parell d'anys o així hi vam anar amb en Jordi, la Lia i en Moi. Ara resulta que aquella única visita va ser la despedida. Volia tornar-hi i veure-la per últim cop i intentar fins i tot treure-li alguna paraula.

I anar-ho dient i sense anar-hi. Una carecterística ben pròpia meva: ja ho faré, ja ho faré, ja ho faré. Potser moltes vegades inconscientment, però sempre vaig deixant les coses per última hora. I en aquest cas última hora era el moment, el dia en què es morís. Última hora era massa tard; última hora ha sigut massa tard.

Fins ara

17.3.08

CURIOSITAT DEL PAS DEL TEMPS 1

És ben curiós això de tornar a un lloc que fotia anys que no hi naves. Em va passar aquest cap de setmana no l'altre quan vaig pujar a la
Cerdanya; després d'haver-hi viscut dos anys magnífics de la meva vida,
en tinc multitud de records i llocs a la memòria. La qüestió, però, és que des que vaig tornar
del meu exili cerdà, hi he posat ben poc els peus. Una llàstima
després, com deia, de tans records i tans moments. Però les
circumstàncies han estat aquestes i, per una cosa o una altra, hi he
tornat ben poc. Però el dissabte previ a les eleccions hi vaig tornar. Poc més de 24 hores, però suficients per recordar i retrobar.

I al que anava: la sensació de tornar al cap de bastants anys a un lloc que t'ha sigut ben habitual. Uns quants anys en aquest cas en són uns 7 o 8. I un lloc que t'ha sigut ben habitual no em refereixo a la Cerdanya en si. Em refereixo, per exemple, a tornar a passar per aquella carretera que feia cada dia per anar a treballar al càmping o a aquell carrer Escoles Pies de Puigcerdà que feia molts dies a l'hora de pati per anar a contemplar la Cerdanya des de la Plaça de l'Ajuntament.

De cop et trobes allà i tot segueix igual. Amb alguna petita variació, però tot segueix al seu lloc i el que veus és el mateix. Res ha canviat i en canvi el teu dia a dia, el teu entorn, la teva vida no té res a veure amb la de llavors. Bé, res tampoc, però tot plegat ha canviat i bastant. En canvi, al tornar a passar per aquella carretera o per aquell carrer Escoles Pies, et pots transportar de cop a 7 o 8 anys enrera i reviure aquells temps llunyans però alhora tan propers; llunyans pel que deia de com ha canviat la meva vida des de llavors i propers pel propi pas del temps, tan traïdor, i també, eslcar, pel propi motiu d'aquest text.

Fins ara

13.3.08

FLIPA!

Fenòmens de la vida que et pots trobar al youtube. Quina sort haver nascut humans. Aquest paio és del 81, o sigui que ara ja és grandet i deu ser un fiera de cullons. Me l'he trobat per casualitat, potser és súper conegut però jo, ni idea. En tot cas, aquí el teniu amb 7 anyets. Diós!



N'hi hauns quants per flipar una bona estona. Busqueu-los i disfruteu!

12.3.08

CAMINANT ENTRE MUNTANYOTS

Vét-aquí un altre videu d'aquelles terres llunyanes. En aquest cas, alguns exemples del que et pots trobar tot fent el trekking al voltant del Massís de l'Annapurna.

POKHARA

Vaig fent alguns vídeos del Nepal. El darrer és aquest

UN NOU INTENT (SEGURAMENT DEFINITIU)

En són ja vàris intents, a veure si aquest cop la cosa tira més endavant. Vàris intents de tenir un blog més o menys actiu. Després d'un pas força fallit per bloc.cat, torno a blogspot.com. Recupero l'adreça del primer blog que vaig crear, justament aquests dies fa tres anys. Aquest vespre pubilcaré els diferents escrits que he publicat a bloc.cat i a partir d'aquí, som-hi un altre cop.

Fins ara