28.1.10

PRIMER DEL 2010, QUE JA TOCAVA

Realment m’encanten els dien en què sento el mar des de casa. Passa poc sovint i suposo que això encara fa que m’agradin més. Si visqués a tocar de la via del tren a Montgat o a Masou o a Vilassar, dels dos el de mar, o a qualsevol altre poble del Maresme dels de baix, dels de platja i no dels de muntanya, doncs el mar el sentiria potser no cada dia però sí el 90 % (dels dies, s'entèn). Bé, menteixo. O m’equivoco. A Monsolís, a Montgat, sí que podria viure a tocar de la via del tren, però a Masnou o a Vilassar, dels dos el de mar, i a molts i tants altres pobles de la comarca, entre la via i casa meva hi tindria la infernal NII de manera que el que sentiria no el 90 sino el 100 % dels dies seria l’anar i venir de milers de cotxes i motos i camions i autocars i tota mena de vehïcles motoritzats. Però si més no, sentiria el mar més sovint que si visqués a l’altre cantó de la Litoral. De la Serralada Litoral, vull dir. Si visqués per exemple a Sant Fost, el de Campcentells, doncs no el sentiria mai. I si visqués a Monsolís, a part del mar, està clar que el que sentiria també és l’anar i venir de trens i trens i trens carregats de tot tipus de gents i gents i gents. Però visc a Tiana. Al Maresme però en poble dels de dalt, dels de muntanya. Fins fa quasi quatre anys (sí sí, ja fa quatre anys que vaig abandonar Cases d’Amunt com a últim supervivent del que havia sigut Cases d’Amunt) vivia a la part alta del poble, en un dels últims carrers, ben a prop d’una de les rieres que fins a finals del segle passat, o sigui el vint, delimitaven més o menys el poble. O sigui, més lluny del mar que ara i, a més, amb una orografia que no m’era favorable a sentir-lo. Ara, des del vint-i-u de març del dos mil sis, viscu al centre del poble, entre el camp de futbol o antic camp de futbol o parc dels Teletubies i el Casal, davant del malhauradament desaparegut i tan enyorat i encara ben present Bar Tiana. A dos minuts i disset segons de la Plaça de l’Ajuntament i a nou segons i tres dècimes de la farmàcia que ha aparegut on hi havia un magnífic pati cantoner (o sigui, que feia cantonada). Bastant al centre, vaia. I a més, a dalt del llom de Tiana. Què vull dir amb això del llom de Tiana? Doncs bé, Tiana és com un enorme llom de xai o de qualsevol altra bèstia ovina. Des del que seria la columna vertebral daquest llom en surten carrers amb més o menys pendent que baixen fins a les rieres, la de Tiana i la d’en Font, que com he dit unes línies o unes ratlles més amunt, fins a finals del segle passat, o sigui el vint, delimitaven més o menys el poble. I jo viscu, doncs, a dalt del llom, o sigui a l’eix vertebrador d’aquest llom, al que en seria la columna vertebral, a la divisòria d’aigües. La pluja que cau aquí dalt, se’n va a mar o bé baixant prèviament fins la Riera de Tiana o bé fins la Riera d’en Font. Viscu, doncs, en una zona ventilada i enleirada del poble tot i no viure tan amunt com fins fa quasi bé quatre anys. En una zona favorable als vents, tant als de llevant i gregal com als de ponent i mestral. I prou que ho noto. I prou que ho sento. I prou que ho visc. I prou que m’encanta. De manera que estic, per un cantó, més a prop del mar i per un altre, l’orografia m’és més favorable a sentir-lo. Molt més favorable que quan vivia a Cases d’Amunt. Que es deia així perquè també hi havia unes Cases d’Avall. Aquí, com deia, noto més l’embat del vent, no estic tan arresserat i el repicar del campanar, que ara acaba de tocar la repetició sense quarts de les dues, m’arriba més directe, sense impediments, com la bravor del mar, tot i estar parlant del Baix Maresme i no de l’Empordà.

I és en dies com avui, o en nits com aquesta, quan obro la porta de l’enorme i ventilada terrassa i el temporal de gregal, en el cas d’avui, o de llevant, en d’altres ocasions, em porta la remor d’aquest Mediterrani a voltes i sovint tan calmat però també moltes vegades amb la fúria d’aquestes onades altes com els Gasol o fins i tot molt més. I l’escolto. I m’emociono. I em meravello. I l’estimo.

Fins ara