7.12.09

DILE A MATILDE QUE ME LLAME

És el primer que he sentit al despenjar el telèfon. Bé, al despenjar-lo no, perquè els mòbils no es despengen. Però ja ens entenem. "Dile a Matilde que me llame". Sense ni un "hola" o un trist "oye" ("oye, dile a Matilde que me llame" ja hagués sigut una altra cosa). Però no: l'ordre ha sigut clara i directa. Tant que he estat a punt de dir-li "vale, ahora mismo la llamo". Però no; he sabut reaccionar i veure que jo no coneixo a cap Matilde i que l'imperatiu no anava dirigit a mi. "Se equivoca" (ni un trist "lo siento, se equivoca" per part meva, seguint el seu estil directe). "Ah, disculpe". "No, tranquila" (perquè era una dona; una dona d'origen, diria, sud-americà).

Però la veritat és que me'ls ha tocat una mica. Jo estava a les últimes pàgines d'A peu per Murcia, de l'Espinàs. Apurant el poc temps que em quedava abans de marxar a treballar. Immers en la lectura, en aquells últims diàlegs espiats per l'Espinàs al Casino del Balneario de Archena, estiradet i tapadet al sofà, amb la poca llum que el calendari dóna a les cinc i poc de la tarda d'un 7 de desembre. I de cop, la trucada. Hagués pogut passar de tot, però clar, potser era alguna cosa important i, per altra banda, la insistència de la trucada m'hagués acabat estorbant la lectura. Total, que m'he alçat, he deixat el Casino del Balneario de Archena damunt la tauleta i he contestat:

- Digui'm?

- Dile a Matilde que me llame

Però he passat de tot.


Fins ara