Doncs sí, efectivament, al final els paraigües van aparèixer per primer cop a Patum. Per primer cop per mi, esclar, i entenent per Patum la Patum Completa de Corpus Cristi. Perquè entenent per Patum tota la Patum en si, doncs bé, els paraigües han aparegut cada dia em sembla.
Al llarg de la tarda va ploure bastant. 24 litres, concretament, en unes quantes hores. Les previsions finalment es van complir. Pujant cap a Berga vam anar passant per paisatges ploguts les darreres hores, amb uns cels impresionants. Els boscos del Bages respiraven estrats i els cereals presentaven un verd exhuberant. A l'arribar, la fresca era impròpia de Patum. Uns 14 graus. A la plaça el termòmetre de la farmàcia instal·lat fa uns anys en marava 17, lluny dels 22 o 23 de molts anys. La plaça de St Pere s'anava omplint a mesura que es feia fosc, més d'hora de l'habitual a l'estar més lluny del solstici i del meu aniversari. Els músics enguany tenien un tendal vermell que els protegia de la pluja. La pluja que ja havia aparegut, com dèiem, durant la tarda. I que va tornar a aparèixer al vespre. Tot arribant la Lia s'havia fixat amb un ruixat que s'acostava per ponent: "esperem que no ens arribi". Molt bona observadora del cel també, la Lia. I ella sabia prou que segurament arribaria. A les 21:21 començava a espurnejar i de cop va començar un ruixadet poc intens però suficient com perquè els barrets patumaires servissin no per protegir-se del foc sinó de la pluja. La plaça es va omplir de caps sota barrets amb algun paraigua entremig. Els paraigües van aparèixer sobretot a les escales de l'Església, un excel·lent palco per disfutar de la Patum lluny del foc i veure des de l'altura els balls de les diferents comparses. Faltaven pocs minuts perquè el tabaler donés el patum de sortida. I a dos-quarts en punt continuava el ruixadet. Els turcs i cavallets van ser sota la pluja, una estampa ben curiosa i maca. I totalment desconeguda per mi. Sortosament, al cap d'uns deu minuts va parar i la pluja no va tornar a fer acte de presència. A les tres en punt, amb la plaça acabant-se de buidar, el termòmetre marcava 13 graus. De la boca ens sortia bhau. Una fresca impròpia de l'època.
Ho dèiem, aquest any la pluja era més proable que mai. M'agrada que apareixés però que no deslluís la Festa. L'any que ve, 11 de juny. Queda més d'un any.
In Memoriam al patumaire mort dijous després del primer Salt de Plens.
Fins ara
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
molt bé abel, molt bona crònica !!
Publica un comentari a l'entrada