EL PRIMER MOSQUIT

Un gran fill de puta. Tot i que segurament era ben petit a escala humana, era un gran fill de puta. Ara, ja a migdia, ho relativitzo tot plegat, l'episodi d'aquesta matinada, el primer de la temporada. Però Déu ni do.

Eren quarts de sis, a punt de clarejar, quan m'he despertat o m'ha despertat. De fet ja feia estona que immers en el somni el putu mosquit m'emprenyava, fins que finalment n'he estat conscient. Casa meva s'escalfa molt durant l'època calurosa i es refreda també molt quan fa fred. Aquests dies de temperatures ja de més de 20 graus, que ja veus, tampoc res de l'altre món, ja es comença a notar. Perquè a més el sol escalfa molt les golfes mal aïllades del damunt, i clar, se'ns escalfa de mala manera tot el pis. De manera que a l'estiu em toca dormir moltes nits amb la finestra oberta. De moment encara no, però ahir a l'arribar a casa no vaig tenir més remei que obrir i que entrés una mica de fresqueta de fora, que tampoc era massa, però bufava una mica de lleventet que es deixava notar. Fins i tot a l'anar a dormir vaig estar una estona llegint amb la finestra oberta: un error. Devia ser llavors quan va entrar.

Al desperta'm ja anava farcidet de picades, igual que la Laia. Però el que emprenya no és això, sinó el brunzidet de quan et passa arran d'orella. Cabron! M'ha arribat a fotre de mala llet. He obert la finestra aviam si sortia, m'he tapat tot el cap, he intentat matar-lo tot esclafant-lo amb el llençol quan el sentia, he obert el llum per intentar caçar-lo... Res de res. Una de les meves divercions de petit, en part suposo que per falta d'amics però també per condició infantil, era jugar amb les formigues del jardí i a vegades torturar-les. També matava mosques, a l'estiu, que entraven a la cuina des de l'eixida. Però tot i això, ara no m'agrada matar bitxos de cap mena. En canvi avui, aquest matí a trenc d'alba, les ganes d'assassinar el putu mosquit eren immenses. El molt fill de puta no en tenia ni puta idea de com m'estava putejant i boicotejant les últimes hores de son. A mi i a la Laia, esclar.

Llavors a ella se li ha ocorregut d'obrir la porta de l'habitació i engegar el llum del menjador, aviam si se n'anava cap allà. Molt bona idea. He procedit. Ha semblat que funcionava. Ens hi hem acucrrucat de nou, amb la idea que el malson ja havia acabat. Però ha tornat. Ja començava a clarejar, el campanar tocava les sis. 15.7 graus a fora. He tornat al menjador i he repetit la operació del llum, aquest cop més prolongada. He aprofitat per sortir a la terrassa. El cel presentava un especte sensacinal, amb aquell blau que començava a crèixer per llevant i algunes capes d'Altocúmuls castellatus (per la seva forma de merlets) que ens informaven de la mica de inestabilitat que d'aquí a poca estona començarà deixar els primers ruixats al nord-est del país.

L'estratègia ha funcionat i aquest cop sí, el retorn als llençols i a l'abraçada ha estat definitiu.

Fins ara