Eren les onze i poc, estava mirant mapes com cada dia laborable a aquesta hora i m'ha arribat un missatge al mòbil: "L avia ha mort avui enterro dema 19 a les 11 mati". Evidentment, m'he quedat descol·locat. D'entrada, perquè a l'obrir un missatge de mòbil que t'acaba d'arribar no t'esperes això i també, esclar, per la notícia en si.
El que em sap greu, a part de la pròpia mort de l'Àvia Dolors i a part del greu que em sap pel Jordi, és el fet de no haver-li dit adéu. Feia mesos, potser algun any i tot, que deia que havia d'anar a veure-la a la residència, amb la Laia, que m'hagués agradat que la conegués. Que la Laia conegués a l'Àvia, no al revés perquè l'estat avançat de l'Alzheimer no li permetia conèixer ni reconèixer a ningú. Però volia anar a veure-la i despedir-me'n. Fa potser un parell d'anys o així hi vam anar amb en Jordi, la Lia i en Moi. Ara resulta que aquella única visita va ser la despedida. Volia tornar-hi i veure-la per últim cop i intentar fins i tot treure-li alguna paraula.
I anar-ho dient i sense anar-hi. Una carecterística ben pròpia meva: ja ho faré, ja ho faré, ja ho faré. Potser moltes vegades inconscientment, però sempre vaig deixant les coses per última hora. I en aquest cas última hora era el moment, el dia en què es morís. Última hora era massa tard; última hora ha sigut massa tard.
Fins ara
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada