Feia dies que les esperava. Tampoc és que les anés buscant, però sí que de tant en tant mirava amunt aviam si n'apareixia alguna. De fet, em constava que ja feia uns dies que voltaven pel poble. Així doncs, era qüestió de dies. I finalment, avui les he vist.
Cada matí, al sortir de casa, un cop trepitjo el carrer, faig un petó al cel. Evidentment ja l'he vist des de casa, sortint a la terrassa a contemplar què m'ofereix el matí. Però al sortir de casa, a l'enfrontar-me al món exterior, m'agrada donar-li les gràcies i dir-li bon dia d'aquesta manera. Doncs bé, aquest matí, al moment de fer el petó al cel, les he vist. Primer una, que justament volava per allà on jo he posat els dos dits alçant la mà amb el petó que hi acabava d'enganxar. Després n'he vist una altra.
Volaven amb un vol, esclar, la mar de normal. Un vol que s'anirà fent familiar i que acaba esdevenint d'allò més habitual. Però el d'aquest matí era el primer vol d'oreneta de l'any i tenia un gran simbolisme. La silueta negra destacava sota el gris clar dels altoestrats que esmorteïen el sol. La temperatura era la mar d'agradable, d'uns 19 graus; la nit no ha estat gens freda. Demà sí que en farà, de fred, i el cap de setmana no serà, ni de bon troç, tan suau com els darrers dies. Però les orenetes ja estan aquí.
Fins ara
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Jo encara no n'he vist, d'orenetes.
M'agraden molt, ja estaré al cas!
Publica un comentari a l'entrada