Pujar xino-xano de Montgat a Tiana per la Riera amb un solet de puta mare i nuvolades primaverals però amb el fred de ple hivern al clatell; mirar amunt i disfrutar de les últimes restes de neu a la Conreria, mirar enrera i veure la negror dels ruixats de neu que descarreguen al mar; trobar-me un home amb una eixada tallant herba i una burra carregada d'herba talment com al Nepal; veure passar de tant en tant 4 volvetes voleiant tot contemplant el que queda de la Tiana rural...
Fins ara
10.3.10
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
ei, aixó no te preu.
disfrutem de les petites (i també mitjanes i grans) coses que fan que la vida valgui la pena.
a viure al vida happy fowers!
;)
Sí sí sí!!
De vegades molt a prop ens podem sentir molt lluny...
... ser capaç d'estimar aquesta bellesa és fer que existeixi. Felicitats!
Publica un comentari a l'entrada