En les primeres pàgines se m'adverteix que està Prohibida la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier procedimiento (ya se gráfico, electrónico, óptico (...) sin permiso expreso del autor . De manera que intentaré aconseguir el permiso expreso però de moment vaig a saltar-me la llei i a reproduir un dels més de 700 relats de l'últim llibre d'Eduardo Galeano, descobert, l'autor, justament a arrel d'aquest llibre. No és pas cap relat que m'hagi agradat especialment més que un altre; una mica triat a l'atzar. Espejos, una obra excel·lent i imprescindible, ideal per tenir a la tauleta de nit, en la qual repassa la història da la humanitat d'una forma crítica i satírica, aportant noms propis moltes vegades desconeguts o oblidats. Regaleu-lo, regaleu-vos-el!
EL DIABLO ES POBRE
En las ciudades de nuestro tiempo, inmensas cárceles que encierran a los prisioneros del miedo, las fortalezas dicen ser casas y las armaduras simulan trajes.
Estados de sitio. No se distraiga, no baje la guardia, no se confíe. Los amos del mundo dan la voz de alarma. Ellos, que impunemente violan la naturaleza, secuestran países, roban salarios y asesinan gentíos, nos advierten: cuidado. Los peligros acechan, agazapados en los suburbios miserables, mordiendo envidias, tragando rencores.
Los pobres: los pelagatos, los muertos de las guerras, los presos de las cárceles, los brazos disponibles, los brazos desechables.
El hambre, que mata callando, mata a los callados. Los expertos, los pobrólogos, hablan por ellos. Nos cuentan en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no piensan, qué no votan, en qué no creen.
Sólo nos falta por saber por qué los pobres son pobres. ¿Será porque su hambre nos alimenta y su desnudez nos viste?
31.8.08
28.8.08
PASSEIG NOCTURN
Després d'unes tertúlies acompanyades d'uns tastets d'absenta, a dos de tres ja estava a casa. Una bona hora per una nit de finals d'agost en la qual l'endemà no treballes. Temps encara de llegir mitja horeta i, adormin-te a les tres, a mig matí ja et pots llevar i fer una mica de feina a casa, que en tinc bastanta. Però la mitja horeta es va allargar. Vaig llegir el primer capítol de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, però el que em venia de gust era polir-me el dos primers capítols d'El Fumador, de Cesc Traquell; la novel·la del meu avi que mon pare està transcrivint a format digital. En tenia els dos primers capítols impresos i m'hi vaig posar fins a dos de cinc. Al tancar el llum no podia adormir-me. La lectura no m'havia estimulat la son, com altres vegades, i la foscor no em proporcionava el llençol que substitueix el de cotó en les nits d'estiu vóra mar. Tot plegat, conseqüència del canvi climàtic. Ai, no, del canvi d'horari. A l'anar cap a l'oest, el que em va passar és que clar, a les 8 del vespre per mi ja eren les 4 de la matinada, i ja anava tirat de sol, vull dir de son. Això durant els primers dies. Al tornar cap aquí vaig pensar "mira, el jet lag podríem dir que ens l'estalviarem". Res més allunyat del que m'he trobat. Em torbo que vaig amb l'horari del Yucatan, on estava la setmana passada. Això vol dir set hores menys. De manera que a les 4 de la nit encara vaig amb el xip de les 9 del vespre. I no puc dormir. I com que m'adormo tard, em llevo tard i no enganxo el ritme del GMT +2. Una collonada. Aviam si avui, després de 4 dies ja per aquestes contrades, ja puc adormir-me amb més facilitat.
Al no poder dormir, vaig decidir sortir a fer un vol per la Tiana nocturna. Eren quasi les cinc. El silenci a aquella hora és quasi absolut, però no total. Acabant els últims esglaons que m'escupen al carrer, sento uns xiscles que no identifico. De nit sovint sents baralles de gats, però allò no era un gat. No sé què era, però em va recordar a un ocell que les nits de final de primavera i d'estiu sento des de casa. Els mateixos crits però accentuats, talment com si l'estiguessin torturant. Hasta feia una mica de basarda. Enfilo carrer Telèfon avall, en direcció a la Riera, i el silenci és troncat per uns estossecs del pescador que sovint veus passejant el Menut. Potser un cop d'aire massa fred. Viu a la cantonada i se'l sent estossegar des del llit. Carrer Telèfon més avall, arribant a St Valentí, un veí es tira un pet nocturn. Quin ensurt! I quina rissa. Encara al carrer Telèfon, més avall, em saluda el respirar d'un gos treient la llengua. No m'arriba a bordar. Riera avall sento algun lledruc en alguna masia i de cop i volta, uns espersors que comencen a regar. Més lluny, Camí dels Francesos amunt, passa un cotxe envelat, no sé si fugint de la nit. Sorolls nocturns d'aquesta Tiana adormida parcialment. També hi ha aquesta Tiana desperta a altes hores de la matinada. Aquesta Tiana de xiscles inclassificables, d'estossegs mariners, de pets estridents, de gossos atents, de regs intermitents. Ja es fa fosc. Aviam si avui tinc més son.
Fins ara
Al no poder dormir, vaig decidir sortir a fer un vol per la Tiana nocturna. Eren quasi les cinc. El silenci a aquella hora és quasi absolut, però no total. Acabant els últims esglaons que m'escupen al carrer, sento uns xiscles que no identifico. De nit sovint sents baralles de gats, però allò no era un gat. No sé què era, però em va recordar a un ocell que les nits de final de primavera i d'estiu sento des de casa. Els mateixos crits però accentuats, talment com si l'estiguessin torturant. Hasta feia una mica de basarda. Enfilo carrer Telèfon avall, en direcció a la Riera, i el silenci és troncat per uns estossecs del pescador que sovint veus passejant el Menut. Potser un cop d'aire massa fred. Viu a la cantonada i se'l sent estossegar des del llit. Carrer Telèfon més avall, arribant a St Valentí, un veí es tira un pet nocturn. Quin ensurt! I quina rissa. Encara al carrer Telèfon, més avall, em saluda el respirar d'un gos treient la llengua. No m'arriba a bordar. Riera avall sento algun lledruc en alguna masia i de cop i volta, uns espersors que comencen a regar. Més lluny, Camí dels Francesos amunt, passa un cotxe envelat, no sé si fugint de la nit. Sorolls nocturns d'aquesta Tiana adormida parcialment. També hi ha aquesta Tiana desperta a altes hores de la matinada. Aquesta Tiana de xiscles inclassificables, d'estossegs mariners, de pets estridents, de gossos atents, de regs intermitents. Ja es fa fosc. Aviam si avui tinc més son.
Fins ara
27.8.08
RENFE 2
Tu et pots plantar a dos de set del matí a l'andana de l'estació de Montgat i trobar-te que ha passat un tren a i vint i que el pròxim passa a i 48. A priori t'has imaginat, per sentit comú, que encara que siguin quarts de set del matí i estiguem al mes d'agost, hi haurà trens amb més freqüència i no t'has ni plantejat el planejar-te millor el trajecte accedint als horaris, per exemple, a través d'internet. Mirant-los a l'estació dels quatre bancs, et trobes que el tren arriba a Plaça Catalunya a les 7:05 i que el que has d'agafar cap a Ripoll a Plaça Catalunya hi passa, també, a les 7:05. Decideixes, amb bon criteri, baixar una parada abans, on teòricament hi arribaràs abans de les 7:05 i el de Ripoll hi passarà més tard de les 7:05. Els justos van al cel, hi ha pocs minuts de marge, però la normalitat seria que la cosa funcionés.
Però llavors el tren fa la típica parada entre El Clot i Arc de Trionf, que es prolonga durant 5 minuts. 5 minuts que, esclar, et fan perdre el tren de Ripoll i et fan començar malament i amb mala llet el dia.
Se'n diu Rodalies RENFE. Depèn de l'Estat. Al gener l'havien de traspassar a la Generalitat, un traspàs que tampoc em fa ser optimista respecte al seu bon funcionament un cop es faci efectiu. Se'n diu Rodalies RENFE, i la continuarem patint dia rera dia. L'AVE es veu que va força bé.
Fins ara
Però llavors el tren fa la típica parada entre El Clot i Arc de Trionf, que es prolonga durant 5 minuts. 5 minuts que, esclar, et fan perdre el tren de Ripoll i et fan començar malament i amb mala llet el dia.
Se'n diu Rodalies RENFE. Depèn de l'Estat. Al gener l'havien de traspassar a la Generalitat, un traspàs que tampoc em fa ser optimista respecte al seu bon funcionament un cop es faci efectiu. Se'n diu Rodalies RENFE, i la continuarem patint dia rera dia. L'AVE es veu que va força bé.
Fins ara
26.8.08
JA TINC ACCENTS
i ces trencades. I és una tranquilitat. M'era un gran esforÇ i em provocava una gran molÈstia haver d'escriure prescindint-ne. Quin gustasso!
Fins ara
Fins ara
23.8.08
DE NOU A CASA
I em refereixo a Wayland, Massachusetts. Es curios. La caseta al mig del bosc de Wayland (no us imagineu la tipica barraca de fusta; es una casa de fusta, pero no la tipica cabanya al mig del bosc) ha esdevingut la base d'operacions d'aquestes vacances. On vem arribar i estar un parell de dies abans de partir cap a New York City i Washington DC, on vam estar un parell de dies en tornar-ne i des d'on vem decidir anar-nos-en al Carib i on passem el dia i mig mes o menus abans de tornar cap a Tiana. De manera que, aixo, tornar a Boston, be, al costat de Boston, es com tornar a casa, i la sensacio es ben curiosa. Curios l'estar al Carib i en marxar-ne no tirar cap a Tiana sino de nou cap als USA. Ahir els vols van anar be i vem arribar a l'hora prevista, a dos d'una de la nit despres de dues hores i vint de vol travessant el Golf de Mexic, terra d'huracans, aigua d'huracans, i endintsant-nos a Tejas, terra de tirans, fins aterrar a Dallas. Des d'alla, un cop passat el control d'immigracio, vol intern de 4 horetes i pico travessant les grans llanures del centre dels Estats Units d'America (n'hi ha d'atres d'Estats Units, com els mexicans), llanures il.luminades pels pobles i les ciutats a vegades afectats i afectades per grans tempestes i grans tornados. Ahir, nomes alguna llampegada llunyana al despegar. Una llastima.
Ara son tres de dotze, tres de sis hora catalana, a la qual m'haure d'adaptar a partir de dema passat. Vaig a fer un banyet a la piscina i no se si anirem a fer una mica de Kayac i a la tarda una mica de remate de shopping i tal. Que estranya la sensacio de no sentir-se estrany a Wayland, Massachusetts. Una mica com si fossim d'aqui. I es que clar, som d'alla pero una mica, i cada cop mes, de tot arreu.
Fins ara
Ara son tres de dotze, tres de sis hora catalana, a la qual m'haure d'adaptar a partir de dema passat. Vaig a fer un banyet a la piscina i no se si anirem a fer una mica de Kayac i a la tarda una mica de remate de shopping i tal. Que estranya la sensacio de no sentir-se estrany a Wayland, Massachusetts. Una mica com si fossim d'aqui. I es que clar, som d'alla pero una mica, i cada cop mes, de tot arreu.
Fins ara
18.8.08
SOCIETY
Montreal i Quebec city son unes ciutats molt maques. N'estic segur. Espero poder comprovar-ho in situ algun dia. De moment, al que es coneix com la Riviera Maya, no s'hi esta mal. Si no pensem en la gaestrointeritis que fa que avui estiguem una mica fluixos, tot i que ja ens trobem millor.
Davant la impossibilitat de llogar un cotxe, i no venint-nos de gust anar cap al Canada en tren o algun altre mitja, vam haver de buscar alternatives. Una destinacio on passar els deu dies de vacances que ens quedaven; una destinacio on destinar el nostre pressupost en un principi destinat al Quebec. Una opcio era agafar un vol cap a San Francisco i veure una mica de costa oest. Pero no ens venia de gust mes ciutat. I el Carib? En Gabriel ens va proposar la opcio. Des dels EUA ens sortia a meitat de preu del que ens hauria costat des de les Espanyes. I mira, cap a Cancun! Tot i que estem instal.lats mes al sud, prop de Playa del Carmen, en un complex turisitics d'aquests amb piscines i platja propia i tot inclos i tal. Menys massificat que a Cancun i l'hotelet, en quant a impacte visual, esta forsa be. No es un Lloret, diguessim. Vem agafar un vol cap a Dallas amb quasi 4 hores de retard i no vam poder fer l'enlla(s). De manera que vam haver de fer nit a Dallas, ons ens va venir a buscar el JR. Alla ens van isntal.lar a un hotelet de 4 estrelles prop de l'aeroport despres d'intentar, la companyia, que dormissim a l'aeroport o en una merdeta d'hotel. L'endema al mati, dues horetes mes fins a Cancun i a les tres de la tarda arribavema puesto. Aviam la tornada. La recomenacio es clara: eviteu volar amb American Airlines.
Evidentment no es el tipus de vacances que a la Laia i a mi ens agraden. Aquest viatge no el fariem des de Tiana. Pero des de Boston, mira. Mes be de preu i es com un viatge dins un altre viatge. I tampoc es mal plan uns dies de Caribe i solet i tal. Ara la cosa esta ben negra. Amb una mica de sort ens fotra una tempesteta, aviam que tal. Aquest mati ja ha fotut quatre trons i s'ha desenvolupat una tempesta damunt de mar impressionant. Quin Cumulunimbus! Hi ha una tempesta tropical a punt d'atacar Florida. M'hagues agradat que vingues cap aqui, ja que hi som. Pero be, no se si per influencia seva, tot i que no crec, avui les nuvolades han crescut mes que ahir.
Ens hem passat el mati al llit despres d'haver-nos llevat tots dos amb diarrea. Al migdia hem anat a preguntar per un doctor. Ens han dit que valia 75 dolars. Jo m'he quadrat dient que encara no havia sortit de l'hotel i que par tant m'havia fotut malalt alla dins i que no pensava pagar ni un centau. Llavors han fet unes trucades i al final ha vingut el Doctor Real a l'habitacio a carrec de l'Hotel. Ara ja ens trobem molt millor. Hem sortit a buscar una farmacia on ens han cobrat 35 dolars per un parell de medicaments. I de passo hem vist que hi havia un lloc d'internet mes barat que a l'hotel i hem aprofitat. Malauradament l'ordinador no te entrada per la targeta de les fotos, perque sino us ensenyaria lo ben instal.lats que estem. Primer ens van fotre en una habitacio de merda, mal ubicada i amb sorolls d'unes maquines a baix. Vam demanar un canvi i ens han fotut a unes de les millors habitacions de l'hotel. A la quarta planta i amb un balconet que veiem el mar. El mar Carib, esclar, que el veiem tambe des del llit. Aviam si dema ens trobem millor i podem anar fins a Playa del Carmen i sortir una mica del que seria el complex.
Be, ahorita vamos a veure que diuen les nuvolades i, trobant-nos millor, aviam si fotem un banyet.
Fins ara
Davant la impossibilitat de llogar un cotxe, i no venint-nos de gust anar cap al Canada en tren o algun altre mitja, vam haver de buscar alternatives. Una destinacio on passar els deu dies de vacances que ens quedaven; una destinacio on destinar el nostre pressupost en un principi destinat al Quebec. Una opcio era agafar un vol cap a San Francisco i veure una mica de costa oest. Pero no ens venia de gust mes ciutat. I el Carib? En Gabriel ens va proposar la opcio. Des dels EUA ens sortia a meitat de preu del que ens hauria costat des de les Espanyes. I mira, cap a Cancun! Tot i que estem instal.lats mes al sud, prop de Playa del Carmen, en un complex turisitics d'aquests amb piscines i platja propia i tot inclos i tal. Menys massificat que a Cancun i l'hotelet, en quant a impacte visual, esta forsa be. No es un Lloret, diguessim. Vem agafar un vol cap a Dallas amb quasi 4 hores de retard i no vam poder fer l'enlla(s). De manera que vam haver de fer nit a Dallas, ons ens va venir a buscar el JR. Alla ens van isntal.lar a un hotelet de 4 estrelles prop de l'aeroport despres d'intentar, la companyia, que dormissim a l'aeroport o en una merdeta d'hotel. L'endema al mati, dues horetes mes fins a Cancun i a les tres de la tarda arribavema puesto. Aviam la tornada. La recomenacio es clara: eviteu volar amb American Airlines.
Evidentment no es el tipus de vacances que a la Laia i a mi ens agraden. Aquest viatge no el fariem des de Tiana. Pero des de Boston, mira. Mes be de preu i es com un viatge dins un altre viatge. I tampoc es mal plan uns dies de Caribe i solet i tal. Ara la cosa esta ben negra. Amb una mica de sort ens fotra una tempesteta, aviam que tal. Aquest mati ja ha fotut quatre trons i s'ha desenvolupat una tempesta damunt de mar impressionant. Quin Cumulunimbus! Hi ha una tempesta tropical a punt d'atacar Florida. M'hagues agradat que vingues cap aqui, ja que hi som. Pero be, no se si per influencia seva, tot i que no crec, avui les nuvolades han crescut mes que ahir.
Ens hem passat el mati al llit despres d'haver-nos llevat tots dos amb diarrea. Al migdia hem anat a preguntar per un doctor. Ens han dit que valia 75 dolars. Jo m'he quadrat dient que encara no havia sortit de l'hotel i que par tant m'havia fotut malalt alla dins i que no pensava pagar ni un centau. Llavors han fet unes trucades i al final ha vingut el Doctor Real a l'habitacio a carrec de l'Hotel. Ara ja ens trobem molt millor. Hem sortit a buscar una farmacia on ens han cobrat 35 dolars per un parell de medicaments. I de passo hem vist que hi havia un lloc d'internet mes barat que a l'hotel i hem aprofitat. Malauradament l'ordinador no te entrada per la targeta de les fotos, perque sino us ensenyaria lo ben instal.lats que estem. Primer ens van fotre en una habitacio de merda, mal ubicada i amb sorolls d'unes maquines a baix. Vam demanar un canvi i ens han fotut a unes de les millors habitacions de l'hotel. A la quarta planta i amb un balconet que veiem el mar. El mar Carib, esclar, que el veiem tambe des del llit. Aviam si dema ens trobem millor i podem anar fins a Playa del Carmen i sortir una mica del que seria el complex.
Be, ahorita vamos a veure que diuen les nuvolades i, trobant-nos millor, aviam si fotem un banyet.
Fins ara
14.8.08
UN DIMECRES MOLT MACO, FINS A MITJA TARDA
Ens vem llevar cap a dos de vuit, dos de dues hora catalana. Vem esmorzar i a les vuit sortiem de casa amb en Gabriel, que de cami cap a la guarderia de l'Ari ens va deixar al tren. Quin tren! Espectacular. Ja l'haviem agafat un dia. D'entrada, no hi ha catenaria i treu fum per darrera. Pero be, l'espectacular es que es un tren que potser es el que tenien ja als anys 70. Les portes no son automatiques. De fet, per pujar al tren no hi ha porta, de manera que, com a les pelis, podries saltar amb el tren en marxa. Llavors un cop a dins, cada vago te les seves portes que el revisor, un per cada dos vagons, em sembla, va tancat entre estacio i estacio. Llavors passa a vendre't el bitllet, un paperot de color verd on t'hi marca unes senyals amb una maquineta de foradar. Al cap de 20 minuts o aixi de pujar-hi, despres d'arribar amb un bon retard, i havent pagat ni mes ni menys que $5.25, que fot-li, vem baixar a l'estacio de Potrer Square, on haviem de fer una parada de metro linia vermella fins a Harvard Square. Pero vem decidir fer-ho a peu.
Vem enfilar la Massachsetts Avenue fins a la citada Harvard Square, des d'on vem visitar una mica de jardinets d'algunes facultats. Previament vem tornar a esmorzar a la cafeteria de la cooperativa de Harvard, ja a quarts de deu, una llibreria immensa i preciosa on em vaig comprar un parell de llibres i la Laia un parell mes. Despres de l'esmorzar i el passeig vem tirar per JF Kennedy fins el River Side i vem anar passejant una horeta o mes per la vora del riu fins el Harvard Bridge. Tot aixo amb un sol de justicia i nomes quatre cumulets ben humils i alguns cirrus. La calor es deixava notar, especialment al sol, pero la veritat es que a l'ombra s'hi estava prou be. Un passeig la mar de maco, amb el riu i el verd al seu voltant i darrera seu la ciutat que s'anava acostant.
Al travessar el pont ja vem entrar a Boston i vam fer cap a Newbury street, un carrer de botiguetes i casetes baixes la mar d'agradable de fer. Vem dinar per'lla, vem entrar a algunes botigues cercant sense exit unes sabates per la Laia i quan ja ens decidiem d'endinsar-nos cap al Downtown, que vindria ser el centre centre de la ciutat, fer un geladet i agafar el metro, linia blava, cap a l'aeroport on haviem quedat amb en Gabriel per llogar el cotxe tot esperant el vol de la seva mare, em va venir al cap, com un fletxasso, la targeta de credit. M'havia caigut a terra de la butxaca de la camisa tot provant-me roba a la botiga de la cooperatva de Harvard, ja fora de la llibreria. Pero la vaig recollir. Burro de mi, no me la vaig guardar als pantalons, a la butxaca del darrera (no portava la cartera) sino que la devia tornar a fotre a la butxaca de la camisa. I ja no va apareixer. Nervis, mala llet i estroncament d'un dia la mar de maco i potser tambe dels plans cap al Canada: sense targeta de credit no et deixen llogar un cotxe i la Laia no en te. Mes endavant vem descobrir, despres d'anul.lar-la, que igualment amb la meva targeta no hauriem pogut llogar-lo, calia que la conductora tambe en tingues.
Avui ens hem quedat a casa gaudint del solet i la piscina, decidint que fem, cap a on tirem aquests dies que ens queden de vacances. El que deia, on verra.
Fins ara
Vem enfilar la Massachsetts Avenue fins a la citada Harvard Square, des d'on vem visitar una mica de jardinets d'algunes facultats. Previament vem tornar a esmorzar a la cafeteria de la cooperativa de Harvard, ja a quarts de deu, una llibreria immensa i preciosa on em vaig comprar un parell de llibres i la Laia un parell mes. Despres de l'esmorzar i el passeig vem tirar per JF Kennedy fins el River Side i vem anar passejant una horeta o mes per la vora del riu fins el Harvard Bridge. Tot aixo amb un sol de justicia i nomes quatre cumulets ben humils i alguns cirrus. La calor es deixava notar, especialment al sol, pero la veritat es que a l'ombra s'hi estava prou be. Un passeig la mar de maco, amb el riu i el verd al seu voltant i darrera seu la ciutat que s'anava acostant.
Al travessar el pont ja vem entrar a Boston i vam fer cap a Newbury street, un carrer de botiguetes i casetes baixes la mar d'agradable de fer. Vem dinar per'lla, vem entrar a algunes botigues cercant sense exit unes sabates per la Laia i quan ja ens decidiem d'endinsar-nos cap al Downtown, que vindria ser el centre centre de la ciutat, fer un geladet i agafar el metro, linia blava, cap a l'aeroport on haviem quedat amb en Gabriel per llogar el cotxe tot esperant el vol de la seva mare, em va venir al cap, com un fletxasso, la targeta de credit. M'havia caigut a terra de la butxaca de la camisa tot provant-me roba a la botiga de la cooperatva de Harvard, ja fora de la llibreria. Pero la vaig recollir. Burro de mi, no me la vaig guardar als pantalons, a la butxaca del darrera (no portava la cartera) sino que la devia tornar a fotre a la butxaca de la camisa. I ja no va apareixer. Nervis, mala llet i estroncament d'un dia la mar de maco i potser tambe dels plans cap al Canada: sense targeta de credit no et deixen llogar un cotxe i la Laia no en te. Mes endavant vem descobrir, despres d'anul.lar-la, que igualment amb la meva targeta no hauriem pogut llogar-lo, calia que la conductora tambe en tingues.
Avui ens hem quedat a casa gaudint del solet i la piscina, decidint que fem, cap a on tirem aquests dies que ens queden de vacances. El que deia, on verra.
Fins ara
13.8.08
DESPRES DE NEW YORK I WASHINGTON, CAP AMUNT!
Be, doncs ja estem a l'equador del viatge: vem marxar el dia u, som dia 12 i fem cap a casa el 24, tot i que arribarem a Catalunya el 25. Avui hem tornat a Boston i dema passat emprenem el que vindria a ser la segona etapa del viatge. Hem volat des de Washington en un vol magnific entre cumulets poc desenvolupats en un principi pero entremig de nuvolades mes endavant que ens han obligat a voltejar una mica vora Boston abans d'aterrar-hi. Cap a la meitat del vol hem passat per damunt de New York; be, una mica a l'est, i hem pogut gaudir del magnific espectacle de l'illa de Manhattan des de 25000 peus, encara no 8000 metres, i a unes 500 milles/hora, mes o menys uns 800 km/h. Un visto i no visto, pero brutal la vista dels gratacels des d'alla dalt i el Central Park i l'ombra dels cumulets que alla comensaven a agafar volum i els ponts de Brooklin i Manhattan i els barcos del Hudson i l'East River... la immensitat de la ciutat que fa uns dies palpavem in situ vista des de mes de 7000 metres passant a tota velocitat. Molt maco. Sens dubte, fins ara, una de les imatges del viatge. Llastima de no poder passar les fotos a l'ordinador, que al menys us en podrieu fer una idea.
Doncs be, dema farem un dia de transicio abans de partir cap amunt. Els primers dires ja vem palpar una mica la ciutat, Boston em refereixo, i un dia vem dinar a Harvard. Dema anirem a passar el mati a Harvard i Cambridge i despres enfilarem cap el Downtown. Es una ciutat molt agradable de passejar i a mes molt petita, de manera que ens la tornarem a patejar una mica i al vespre anirem a l'aeroport a llogar un cotxe.
La idea es marxar dijous al mati a primera hora en direccio nord-est, cap a Freeport, pocs quilometres al nord de Portland, a l'estat de Maine. Alla farem una mica de Shopping, tirat de preu pel que es veu, i havent dinat tirarem cap a l'interior, cap a les White Mountains. Farem nit alla i l'endema tirarem fins a Montreal, Canada, per passar-hi el cap de setmana. Despres un parell de dies a Quebec City i un parell mes a una fiord que hi ha a unes tres hores mes al nord de Quebec City, on potser fins i tot hi veurem balenes. Tot aixo, excepte el finde a Montreal, ho farem anant de camping. Despres, un parell de dies mes per tornar fins a Boston i diumenge 24, doncs cap a casa. La Laia es fotra un bon fart de conduir, pobra... Tot i que volem anar fent tranquil.lament. Aquests son els plans, despres on verra, que diuen a Fransa i no se si tambe al Quebec.
Com haureu vist, no tinc ni accents ni ces trencades. Me sabe mal.
Vinga!
Fins ara
Doncs be, dema farem un dia de transicio abans de partir cap amunt. Els primers dires ja vem palpar una mica la ciutat, Boston em refereixo, i un dia vem dinar a Harvard. Dema anirem a passar el mati a Harvard i Cambridge i despres enfilarem cap el Downtown. Es una ciutat molt agradable de passejar i a mes molt petita, de manera que ens la tornarem a patejar una mica i al vespre anirem a l'aeroport a llogar un cotxe.
La idea es marxar dijous al mati a primera hora en direccio nord-est, cap a Freeport, pocs quilometres al nord de Portland, a l'estat de Maine. Alla farem una mica de Shopping, tirat de preu pel que es veu, i havent dinat tirarem cap a l'interior, cap a les White Mountains. Farem nit alla i l'endema tirarem fins a Montreal, Canada, per passar-hi el cap de setmana. Despres un parell de dies a Quebec City i un parell mes a una fiord que hi ha a unes tres hores mes al nord de Quebec City, on potser fins i tot hi veurem balenes. Tot aixo, excepte el finde a Montreal, ho farem anant de camping. Despres, un parell de dies mes per tornar fins a Boston i diumenge 24, doncs cap a casa. La Laia es fotra un bon fart de conduir, pobra... Tot i que volem anar fent tranquil.lament. Aquests son els plans, despres on verra, que diuen a Fransa i no se si tambe al Quebec.
Com haureu vist, no tinc ni accents ni ces trencades. Me sabe mal.
Vinga!
Fins ara
3.8.08
BOSTON, MASSACHUSSETS
Be, ja hem arribat a terres nord-americanes. Avui potser comencem a ser mes conscients que estem aqui, ahir amb el jet lag i el cansament i tal... Diguessim que avui m'esta flipant mes.
Ahir, a l'anar a dormir, calculo que portava unes 70 hores de les quals n'havia dormit unes 7 o 8, de les quals 3 o 4 de mala manera a l'aeroport d'Amsterdam i a l'avio. Vam arribar a la capital holandesa a quarts d'onze i vam agafar un tren cap al centre, cap a la Centraal Station. Vem anar a fert una cerveseta tot menjant-nos els dos bocatets que ens quedaven dels que ens havia fet la Montse. Una passejos pel Red District tot gaudint de l'espectacle de les prostitutes exhibint-se en aparadors (ho havia vist el 2001 amb la Roser, pero de dia i mai de nit). Hi havia un ambientillo bestial, pero jo estava realment fet pols. M'havia llevat a les 6 havent dormit tres hores i ja passavem de la mitja nit. A dos-quarts de quatre vem agafar un tren cap a l'aeroport, on vam arrribar-hi cap a les quatre per esperar-nos fins a dos de set, quan teoricament embarcavem. Si si, a dos de quatre vem poder agafar un tren cap a l'aeroport. Us ho imagineu, aixo, a Barcelona? Jo tampoc.
Vem acabar embarcant a dos de vuit i vam sortir amb un quart d'hora de retard, pero tot i aixo al final vem arribar abans d'hora a Boston. Abans d'embarcar, un control exhaustiu perque volavem amb una companyia nord-americaca, North West Airlines. Preguntes com ara "qui va fer la maleta?", "estaveu sols quan vau fer la maleta?", "qui us va portar a l'aeroport?", "qui va pagar els bitllets?", "com els vau pagar? credit card?..." trinco-trinco li anava a dir jo.
El vol molt be, no especialment pesat, en part perque amb el cansament vem poder anar fent dormidetes. Van ser set hores i mitja mes o menys d'estratocumuls i estratocumuls i estratocumuls. La putada: no vam poder seure junts. A l'anar cap a Amsterdam ja ens va passar, pero vam poder demanar-li un change a una noia i vam poder seure amb el passadis entre mig. Pero ahir, no. Ella estava al davant del seient del meu costat... A l'arribar, una miqueta de cua pel control d'immigracio, pero la cosa va anar molt be. A diferencia del que ens esperavem i del que ens havien dit, no ens van fer cap pregunta com a la majoria de l'altra gent. Van procedir amb el putucol del passaport, ens van fer col.locar els dits en un aparetet que ens pillava les empremptes tactils, i cap a fora. Encara faltava el control de maletes, pero ens van fer sortir directament. En el primer cas, quan el Donovan ens mirava el passaport i tal, suposem que en part com que va veure a les targetes que vam omplir a l'avio que anavem cap a Wayland, va dir, que passin. Wayland es un suburbi de Boston on hi viu gent de pasta. No tothom, pero venint cap aqui flipes amb algunes mansions. Suburbi s'ha d'entendre amb la connotacio contraria que li donem a Europa o al menys a Espanya. A la que surts de Boston, de cop tot comensa a ser verd i nosaltres estem al mig del bosc. Volia penjar fotos, pero la Laia no va agafar el cable per passar-les i l'ordinador no accepta la targeta, sino en aquest post ja podrieu veure on estem instal.lats. De lujo!
Vem arribar sota un cel entrenyinat per cirrustrats, encara amb ressol. Vem fer un banyet a la piscina i vem dinar sota uns altoestrats que s'anaven espessint. "Podem dinar tranquils, encara trigara dues hores a ploure", vaig sentenciar ni corto ni perezoso. I efectivament: a les tres i poc comensava a ploure. La meva primera previsio als Estats Units i la clavava! La plugeta del principi es va convertir en xafecs tempestuosos al llarg de la tarda, tal com haviem vist que passaria mirant el radar. Entre aixo i el cansament i la complicacio logistica, vem decidir que no aniriem a veure el Bruce. Una llastima, pero era una mica forsat. Em va encantar la benvinguda. Arribo, i la primera tarda ja em regalen ruxiats i tempestes que ens van deixar 19 litrets al pluviometre que he instal.lat al jardi.
Vam anar al Mall d'aqui al costat. Es una especia de Maquinista, un centre comercial d'aquests que t'hi cagues amb botigues i tal. Una Catedral del Capitalisme com deia el Gabriel, un dels emfitrions. Una bona manera d'entrar en contacte amb la capital del capitalisme que es aixo dels Estats Units de les Ameriques. Em vaig comprar uns Levi's rebaixats per $20, una 14 euros, que aram ateix estranare. A part d'algunes rebaixes puntuals al llarg de l'any, les botigues aqui tenen rebaixes constants. Vaig adquirir tambe uns pantalons curts, que per la calor de New York i Washgnigton m'aniran de puta mare, i un polo.
Ens hemm llevat cap a dos de deu. Bastant descansats i amb un cel vriable, a estones una mica blau amb nuvoaldes, a estones una mica mes tapadot. Tot esperant ruixats i mes tempestes a aprtir d'aquest migdia, ens n'anirem cap a Boston a fer una mica de museus. Ara son les 10:52 del mati, les 16:52 a Catalunya. Encara anem amb una mica de Jet Lag, esclar, pero molt millor que ahir.
Com haureu vist, no tinc ni accents ni ces trencades, me sabe mal.
Fins ara
Ahir, a l'anar a dormir, calculo que portava unes 70 hores de les quals n'havia dormit unes 7 o 8, de les quals 3 o 4 de mala manera a l'aeroport d'Amsterdam i a l'avio. Vam arribar a la capital holandesa a quarts d'onze i vam agafar un tren cap al centre, cap a la Centraal Station. Vem anar a fert una cerveseta tot menjant-nos els dos bocatets que ens quedaven dels que ens havia fet la Montse. Una passejos pel Red District tot gaudint de l'espectacle de les prostitutes exhibint-se en aparadors (ho havia vist el 2001 amb la Roser, pero de dia i mai de nit). Hi havia un ambientillo bestial, pero jo estava realment fet pols. M'havia llevat a les 6 havent dormit tres hores i ja passavem de la mitja nit. A dos-quarts de quatre vem agafar un tren cap a l'aeroport, on vam arrribar-hi cap a les quatre per esperar-nos fins a dos de set, quan teoricament embarcavem. Si si, a dos de quatre vem poder agafar un tren cap a l'aeroport. Us ho imagineu, aixo, a Barcelona? Jo tampoc.
Vem acabar embarcant a dos de vuit i vam sortir amb un quart d'hora de retard, pero tot i aixo al final vem arribar abans d'hora a Boston. Abans d'embarcar, un control exhaustiu perque volavem amb una companyia nord-americaca, North West Airlines. Preguntes com ara "qui va fer la maleta?", "estaveu sols quan vau fer la maleta?", "qui us va portar a l'aeroport?", "qui va pagar els bitllets?", "com els vau pagar? credit card?..." trinco-trinco li anava a dir jo.
El vol molt be, no especialment pesat, en part perque amb el cansament vem poder anar fent dormidetes. Van ser set hores i mitja mes o menys d'estratocumuls i estratocumuls i estratocumuls. La putada: no vam poder seure junts. A l'anar cap a Amsterdam ja ens va passar, pero vam poder demanar-li un change a una noia i vam poder seure amb el passadis entre mig. Pero ahir, no. Ella estava al davant del seient del meu costat... A l'arribar, una miqueta de cua pel control d'immigracio, pero la cosa va anar molt be. A diferencia del que ens esperavem i del que ens havien dit, no ens van fer cap pregunta com a la majoria de l'altra gent. Van procedir amb el putucol del passaport, ens van fer col.locar els dits en un aparetet que ens pillava les empremptes tactils, i cap a fora. Encara faltava el control de maletes, pero ens van fer sortir directament. En el primer cas, quan el Donovan ens mirava el passaport i tal, suposem que en part com que va veure a les targetes que vam omplir a l'avio que anavem cap a Wayland, va dir, que passin. Wayland es un suburbi de Boston on hi viu gent de pasta. No tothom, pero venint cap aqui flipes amb algunes mansions. Suburbi s'ha d'entendre amb la connotacio contraria que li donem a Europa o al menys a Espanya. A la que surts de Boston, de cop tot comensa a ser verd i nosaltres estem al mig del bosc. Volia penjar fotos, pero la Laia no va agafar el cable per passar-les i l'ordinador no accepta la targeta, sino en aquest post ja podrieu veure on estem instal.lats. De lujo!
Vem arribar sota un cel entrenyinat per cirrustrats, encara amb ressol. Vem fer un banyet a la piscina i vem dinar sota uns altoestrats que s'anaven espessint. "Podem dinar tranquils, encara trigara dues hores a ploure", vaig sentenciar ni corto ni perezoso. I efectivament: a les tres i poc comensava a ploure. La meva primera previsio als Estats Units i la clavava! La plugeta del principi es va convertir en xafecs tempestuosos al llarg de la tarda, tal com haviem vist que passaria mirant el radar. Entre aixo i el cansament i la complicacio logistica, vem decidir que no aniriem a veure el Bruce. Una llastima, pero era una mica forsat. Em va encantar la benvinguda. Arribo, i la primera tarda ja em regalen ruxiats i tempestes que ens van deixar 19 litrets al pluviometre que he instal.lat al jardi.
Vam anar al Mall d'aqui al costat. Es una especia de Maquinista, un centre comercial d'aquests que t'hi cagues amb botigues i tal. Una Catedral del Capitalisme com deia el Gabriel, un dels emfitrions. Una bona manera d'entrar en contacte amb la capital del capitalisme que es aixo dels Estats Units de les Ameriques. Em vaig comprar uns Levi's rebaixats per $20, una 14 euros, que aram ateix estranare. A part d'algunes rebaixes puntuals al llarg de l'any, les botigues aqui tenen rebaixes constants. Vaig adquirir tambe uns pantalons curts, que per la calor de New York i Washgnigton m'aniran de puta mare, i un polo.
Ens hemm llevat cap a dos de deu. Bastant descansats i amb un cel vriable, a estones una mica blau amb nuvoaldes, a estones una mica mes tapadot. Tot esperant ruixats i mes tempestes a aprtir d'aquest migdia, ens n'anirem cap a Boston a fer una mica de museus. Ara son les 10:52 del mati, les 16:52 a Catalunya. Encara anem amb una mica de Jet Lag, esclar, pero molt millor que ahir.
Com haureu vist, no tinc ni accents ni ces trencades, me sabe mal.
Fins ara
1.8.08
DONCS BÉ, AQUEST VESPRE
aixequem el vol cap a Amsterdam per demà al matí emprendre'l cap a Boston. A un quart de tres plegaré, pujaré cap a Tiana, temps d'acabar d'ultimar alguns detalls (omplir la maleta, per exemple...) i a les sis cap a l'aeroport.
Sortim a les 20 i 20 i arribem a Schiphol a tres quarts d'onze. La idea és agafar un tren i anar a voltar una mica per la city i de bon matí tornar cap a l'aeroport per agafar l'avió que ha d'abandonar sòl europeu a les 8:25.
A les 10:25 (un parell d'horetes de vol, no està mal, més curt que de Barcelona a Amsterdam) arribarem al Logan International Airport de Boston, Massachusetts, suposo que bastant petadets. Jo avui m'he llevat a les sis i deu havent anat a dormir a les tres (ahir hi havia festa d'aniversari de l'Arqué a Can Boter, i clar... inevitable). Entre això i la nit a Amsterdam i els aeroports i tot plegat... Però bé, suposo que dormirem a l'avió. Un cansament que no ens impedirà anar a veure el Bruce i la E Street Band al Gillette Stadium de Foxborough, a uns 20 km de Boston si no vaig errat. Procuraré anar ben afeitat. És l'estadi dels New England Patriots (futbol americà).
La idea és estar-nos a Boston fins dimarts dia 5, quan agafarem un bus o un tren fins a New York, on pensem estar-nos-hi fins el dissabte 9. Llavors volem baixar uns dies a Washington DC (em fa una il·lusió especial perquè és on va viure la Roser, ma tieta la sueca, quan va estar fent d'au pair a principis dels 90). Després tornarem uns dies a Boston i volem fer cap a les Niagara Falls amb un descapotable. I ja que hi som, visitar Toronto i després baixar de nou cap a Boston, on, si tenim temps, encara volem fer alguna excursioneta.
Aquesta és la idea; després on verra, que diuen els francesos. Intentaré mantenir-vos informats.
Fins ara
Sortim a les 20 i 20 i arribem a Schiphol a tres quarts d'onze. La idea és agafar un tren i anar a voltar una mica per la city i de bon matí tornar cap a l'aeroport per agafar l'avió que ha d'abandonar sòl europeu a les 8:25.
A les 10:25 (un parell d'horetes de vol, no està mal, més curt que de Barcelona a Amsterdam) arribarem al Logan International Airport de Boston, Massachusetts, suposo que bastant petadets. Jo avui m'he llevat a les sis i deu havent anat a dormir a les tres (ahir hi havia festa d'aniversari de l'Arqué a Can Boter, i clar... inevitable). Entre això i la nit a Amsterdam i els aeroports i tot plegat... Però bé, suposo que dormirem a l'avió. Un cansament que no ens impedirà anar a veure el Bruce i la E Street Band al Gillette Stadium de Foxborough, a uns 20 km de Boston si no vaig errat. Procuraré anar ben afeitat. És l'estadi dels New England Patriots (futbol americà).
La idea és estar-nos a Boston fins dimarts dia 5, quan agafarem un bus o un tren fins a New York, on pensem estar-nos-hi fins el dissabte 9. Llavors volem baixar uns dies a Washington DC (em fa una il·lusió especial perquè és on va viure la Roser, ma tieta la sueca, quan va estar fent d'au pair a principis dels 90). Després tornarem uns dies a Boston i volem fer cap a les Niagara Falls amb un descapotable. I ja que hi som, visitar Toronto i després baixar de nou cap a Boston, on, si tenim temps, encara volem fer alguna excursioneta.
Aquesta és la idea; després on verra, que diuen els francesos. Intentaré mantenir-vos informats.
Fins ara
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
