DONCS BÉ, ARA SÍ

que ja el tenim aquí. El 2009 no és que estigui trucant a la porta, sinó que ja ha començat a entrar tot fresc i jovial, fotent-li copets de compassió a l'esquena al 2008, que té les hores comptades.

I com que és moment ja no de fer balanç, sino també de fer propostes, vét-aquí algunes propostes que em proposo per aquest any més nou que mai:

- Llegir-me, com a mínim, 12 llibres.
- Anar al cine, com a mínim, 12 cops.
- Fer l'amor, com a mínim, 12 dotzenes de vegades.
- Ser, com a mínim, 12 dotzenes de vegades menys jilipolles que aquest últim any.

Fins ara

LA MEVA PREVISIÓ

pel que fa a la Grossa de Nadal, a menys de mitja hora per començar el sorteig, és la següent:

40851

L'any passat en vaig comprar per primera vegada. Un dècim de la ràdio, res de res, i un de la tele, amb devolució dels 20 €. Aquest any no en tinc.

Fins ara

PLAERS DE MA VIDA

Si hi ha res millor que ser del Barça i que el Barça t'enamori amb el seu joc és que, a més, el Madrid vagi en caiguda lliure, que el Madrid estigui en "descomposición acelerada", com deien aquesta nit a la SER. I la cirereta a tot plegat quina és? Doncs que a menys d'una setmana pel gran clàssic, a la gran capital del Reino estigiun acollonits veient la que els hi pot caure.

Sevilla i València. Les dues primeres etapes d'aquest Tourmalet, com se'ns ha venut, que ha de superar el Barça per esdevenir encara més líder. Doncs bé, 0-3 en la primera i 0-4 en la segona. I continuant la progressió, la pròxima hauria de ser un 0-5. I la pròxima, la tercera etapa del Tourmalet és el Madrid, aquest Madrid en descomposición acelerada. Aquest Madrid espantat i amb aquest Schuster que literalment diu "no es posible ganar al Barça porqué está arrasando".

I sí, ja ho sabem, un Barça-Madrid sempre és un partit diferent i bla bla bla. Però les sensacions són les que són. I les tenim. I ja veurem què passa, però, de moment, que nos quiten lo bailao!

Fins ara

És ben estranya

la sensació d'estar trist quan no hi estàs acostumat. Quan el teu estat d'ànim habitual és estar content i positiu amb i en la vida. No pas perquè m'ho proposi, sinó perquè és així de forma natural. Dels últims set anys no recordo haver estat mai trist, excepte en ocasions puntuals per desgràcies vàries de la vida. Però així, una sensació de tristesa prolongada, de buidor, de falta de ganes, d'ensopiment, fins i tot d'ansietat, no l'he tingut des de la tardor del 2001. No em ve de gust ni veure els Simpson... Ara això m'ha fet gràcia, veus. Sort de la música, que inevitablement m'esdevé, immediatament al sentir depèn quines melodies i acords, una teràpia recomfortant. Una mica de Clash, una mica de Red Hot, una mica de Knack, una mica de Ben Harper, una mica de Keziah Jones, una mica de Joe Strummer @ The Mescaleros, una mica de l'E Street Shuffle del Bruce, una mica de mica.

Fins ara

Ja fa temps que l’hi xupo, al veí. Sempre havia dit que si en tenia ocasió, ho faria. Seria absurd, i sobretot en l’actual moment econòmic, desaprofitar els avenços tecnològics. La Laia s’ho pren bé i és que ella també se’n beneficia. D’alguna manera també em sap greu i també hi ha allò que depens totalment del seu fer i desfer i no de la teva voluntat. Però el que deia, la tecnologia avança molt ràpidament els últims anys i ja queda lluny aquell temps en què navegaves amb 56 Kb de velocitat i encara gràcies i, com a molt, tenies una tarifa plana (és quan va sorgir el concepte) de sis de la tarda a sis del matí. “Sí, es veu que als Estats Units tenen un preu fix per poder navegar tot el dia i tenen l’ordinador connectat a internet constanment”, havia sentit. Però el que deia, d’això ja en fa temps. Ara naveguem tranquil·lament 50 vagedes, 50, més ràpid i també tenim els ordinadors tot el dia connectats a la xarxa i fins i tot sense fils, a través d’unes ones. És això que en diuen WIFI. Les ones de varis veïns arriben a casa meva i hi entren sense trucar a la porta. Potser són nocives i no ho sé, però la qüestió és que me n’arriben procedents de vàries unitats familiars. Totes amb protecció perquè ningú se’n pugui aprofitar. Totes, excepte unes, que són les que jo aprofito, per exemple, per publicar això que llegiu.

Fins ara

ÉS LA SORT

de viure al Maresme. La contemplació i l'acompanyament d'aquestes nuvolades tardorenques, avui ja de tardor avançada, que apareixen arran de costa i s'hi queden apalancades, quasi estàtiques, alimentant-se d'aquest Mediterrani calent en contrast amb l'aire on creixen. Moltes vegades ni toquen terra, d'altres poquet però amb fúria denominació d'orígen, d'altres s'endinsen una mica més i descarreguen damunt dels cims arrodonits i alineats i fan baixar les rieres, amb més fúria de la que baixarien si el maó no hagués fet fora la vinya.

Amb la Montse ho dèiem aquest matí baixant cap a Mongat i contemplant el mar i el cel: un dia ben típic de tardor. Cel blau però amb nuvolades blanques i destacades, mar encabritat, vent terrer donant-nos més llum de la que estem acostumats, atmosfera neta i més respirable que de costum, fulles que acceleren el comiat de l'arbre amb l'ajuda del ponent... I l'acabem, el dia, amb la companyia i la presència d'aquest bé de Déu de Cumulunimbus encenent la nit i oferint-nos-en una excel·lent banda sonora en forma de terretró (concepte inventat per la Montse però, esclar, tan vàlid com qualsevol altre i que descriu aquell tronar llunyà que arriba com esmorteït).

Magnífica escenografia i magnífic final per un magnífic dia.

Fins ara

SALVEM LA BASSA DE CAN MATAS!

En Manel Comas, entrenador del Cajasol Sevilla de la lliga ACB de bàsquet i tianenc de tota la vida, va deixar un "SALVEM LA BASSA DE CAN MATAS" en una roda de premsa diumenge a la nit. Automàticament diversos mitjans de comuinicació es van posar en contacte amb ell per esbrinar de què anava la reivindicació. Entre ells RAC 1, que dilluns a la nit el va entrevistar dins el programa Tu diràs.

Vét-aquí la part de l'entrevista en què explica la situació de la bassa de Can Matas:



Fins ara

ARA FA UN ANY

estava aquí



Fins ara

LA MEVA PREVISIÓ

pel que fa a les eleccions dels Estats Units d'Amèrica. També hi ha els mexicans, però em refereixo als de més amunt. Ja que em dedico a preveure el que passarà en un futur més o menys immediat, m'aventuro a fer una previsió electoral. També perquè a la ràdio hem fet una porra, val a dir que amb bastant poc èxit pel que fa a la participació...

Vét-aquí el meu pronòstic:

Guanyador: Obama

Delegats demòcrates: 374

Delegats republicans: 164

Fins ara

SETMANA EXCEPCIONAL

Tan si ens referim a la setmana diguèssim de calendari, de dilluns fins avui, com si mirem des de diumenge passat fins ara.

Diumenge passat gaudíem d'un dia de primavera avançada, amb moltes màximes entorn els 25 graus. I amb un sol espetarrant a tot arreu. Feia temps que no veia una Catalunya sense ni un sol núvol des dels 36000 km del Meteossat. Avui tot el contrari: Catalunya engolida per una preciosa pertorbació.

Gaudíem d'aquell cap de setmana a l'espera que dimarts entrés una irrupció d'aire fred que ens portaria l'hivern de cop i possiblement nevades en llocs poc habituals, i encara més en un mes d'octubre.

I efectivament. Dilluns encara vem tenir molta bonança termomètrica però van anar augmentant els núvols. I a partir de dimarts, la meteorologia ha estat protgonista. Baixada de temperatures espectacular, vent, temporal marítiam, pluja, molt de fred i dimecres, nevada a fora del Pirineu per damunt d'uns 600 metres (amb temperatures al migdia que quasi enlloc passaven dels 10 graus); lleugera recuperació de les temperatures i petita treva tot esperant una pertorbació excepcional pel cap de setmana... I aquí en tenim els resultats!

No faré un recull de pluja general, però sí que us deixo dades d'estacions de muntanya del Pirineu. Les dades són en mm o litres/m2, però tot i la variació de cota de neu, per damunt d'uns 2000 metres, tota aquesta precipitació ha estat en forma sòlida, és a dir en forma de neu. U de novembre i el Pirineu presenta un especte excepcional, amb gruixus d'entre un i dos metres en molts casos, o més, per damunt dels 2000 metres més o menys. Tan de bo sigui presagi d'una temporada de neu excepcional. Ja sabeu què diuen: "Any de neu, any de Déu!". I no ho dic pel benefici de les estacions d'esquí i d'aquells que no volen els óssos al Pirineu, sinó pel benefici comú. Tot i que, evidentment, és una excel·lent notícia pels amants de l'esquí, i jo el primer. Els rius ja baixen ben corulls amb les pluges i la desfeta de la neu de les cotes més baixes després de la nevada de dimecres. Tot això, cap als Pantants! El de Sau comença a estar baix, en part perquè han obert comportes per omplir el de Susqueda. De manera que té espai per recollir el que baixi del Ripollès, que no serà poc. Així que segurament la propera primavera ens estalviarem debats sobre transvassements i/o minitransvassaments i rodes de premsa del Conseller Baltassar. Tots ho agraïrem. I no cal parlar dels beneficis pels ecossistemes en general. Segurament per alguns sectors agrícoles aquestes pluges no aniran bé. Pel sector de la flor, per exemple, el fred i la pluja d'aquesa setmana ha fet que hi hagués varietats que no s'acabaven d'obrir. I amb Tot Sants a la Cantonada... Però globalment hem d'estar ben contents. Sobretot perquè, malgrat alguns desgavells aquesta matinada al Camp de Tarragona, la pluja (exceptuant també alguns xàfecs més intensos) ha anat caient sense massa intensitat i en força hores.

Vét-aquí les dades que us deia. Precipitació recollida a estacions de muntanya del Pirineu entre dimarts i fins avui a mitja tarda:

Boí (2540m): 250.6 mm
Bonaigua (2266m): 184.4 mm
Cadí (2149m): 248.9 mm
Espot (2520m): 298.7 mm!!
Malniu (2310m): 149,2 mm
Núria (1971m): 223 mm
Port del Comte (1635m): 307.1 mm!!
Sasseuva (2226 m a la Val d'Aran): 101 mm
Ulldeter (2367m): 141.7 mm

Font: Servei Meteorològic de Catalunya i www.meteoclimatic.com

Ja ho veieu, uns registres espectaculars i excepcionals. En el cas del Port del Comte, al Solsonès, de divendres fins avui, en tres dies, s'hi han recollit ni més ni menys que 270.7 mm, en una estació que a l'abri i el maig ja va rebre moltíssima aigua i neu i on ja hi porten recollits, en el que va d'any, quasi bé 1400 mm, quan la mitjana està al voltant dels 900. I encara queden dos mesos per acabar el 2008...

Ara us mostro el mapa isobàric d'aquest matí, a les 07 hora local. Busqueu la Península Ibèrica i trobareu l'excepcional borrasca centrada el sud de Catalunya. No calen massa coneixements per entendre el perquè de tanta aigua i tant de vent (tot i que, esclar, se n'han de mirar d'altres, de mapes, però una idea us la podeu fer).



Us ho acompanyo amb la imatge del canal visible del Meteosat a les 13 hora local



Per cert, tot plegat no té RES a veure amb el canvi climàtic. Perquè ja fa temps que sembla que tot se li hagi d'atribuir al global warming. Se'n diu tardor al Mediterrani.

Fins ara

AL VERSIÓ RAC1

De tant en tant, ho començo avui i no sé si ho faré cada divendres, que és el dia fix que hi faig secció, penjaré l'àudio de la meva intervenció al Versió RAC 1.



Fotografia cortesia de Gerard Romero. Arc de Sant Martí doble aquest divendres 31-10 al matí. Maco!

Fins ara

AVUI FA UN ANY

que en Pol, l'Isaac i jo arrencàvem cap al Nepal. A hores d'ara jèiem com podíem reclosos en la grisor de l'aeroport de Moscou. Les primeres d'unes llarges 17 hores tancats en aquelles parets encara soviètiques.

Avui fa un any marxava cap a una aventura plena d'aventures. Un viatge diferent a qualsevol. Marxava amb una il·lusió i unes ganes tremendes que dies més tard, en moments d'enyorança, em costarien d'entendre. Un gran viatge però també amb moments difícils.

Tal dia com avui, en fa 366, marxava sense tot el que ara tinc a la motxil·la, que són tantes i moltes coses. Sense ni tenir-ne ni puta idea de tot el que viuria, sense tot allò que ara recordo i que encara no havia viscut. Tants moments, tants records, tantes vivències, tants espais, tantes muntanyes, tantes novetats, tantes emocions, tantes vibracions, tanta gent diferent, tantes noves maneres de viure i veure la vida, tants pensaments, tants moments amb mi mateix, tanta calma, tanta bellesa, tanta pobresa, tanta natura, tanta vida.

Un mes, de 18 a 18, amb un pas del temps totalment diferent. Una setmana era una setmana, sí, però esdevenia una eternitat. Demà fa dues setmanes, per exemple, que vem pujar a fer una mica de muntanya per les altures ripollenques. Dues setmanes i sembla que fos abans d'ahir. I les dues següents passaran amb la mateixa vitesse mentre allà, enllà de l'Àsia, van tenir un ritme totalment diferent.

L'enyorança i el record malencòlic són evidents i ho seran els pròxims dies. No vull anar pensant cada dia o cada dos per tres avui estàvem aquí, avui estàvem allà, avui fèiem això, avui fèiem allò, però inevitablement hi aniré pensant. Aquells caminars en paisatge semiselvàtic regalimant de suor, les etapes per les estepes àrides i altes a sotavent de l'Annapurna, les jornades ja més amunt contemplant el món des de 5000 metres, els dies a Kathmandu, els dies a Pokhara, les six houres on the roof, les seven garlic soups, els passejos amb barca amb les nuvolades himalaiènques al fons, els passejos pel Kathmandu i el Pokhara nocturn, la gent coneguda, les altures nevades, les parets majestuoses de Ses Majestats, la neu ventada dels cims més alts del món, els imponents i tants dies presents quasi 5000 metres de la cara nord de l'Annapurna II, les noies precioses, la contemplació de la Pau i el Silenci, les cares profundes de la gent, el fer i desfer dels pobles i poblets, els yacs immensos i les immenses hamburgueses de yak, les glaceres penjades, les carabanes de burros, les caravanes de gent carregada com burros, més enllà de les seves capacitats, el blau del cel, la immensitat de la nit al Camp Base del Pissang Peak, una de les sensacions més increïbles que recordo de la vida, les xerrades i les estones amb en Pol, nebot que amb 13 anys se'n ve un mes a l'Himalaya i intenta un 6000, les esbroncadetes amb l'Isaac, germà de 32 anys que se'n ve un mes a l'Himalaya i fa un 6000, la lluna immensa encenent el blanc de les muntanyes, la companyia constant del riu i les seves aigües braves, les monestirs i monjos budistes, els rodets d'oració rodats, els nens i les nenes, les llargues estones escrivint a la llibreteta, les dures estones d'enyorança a la Laia, la sensació d'estar ja no a un altre món sinó a una altra galàxia, a una altra realitat, les ganes d'arribar a casa per fòtre'm un pà amb tomàquet amb embotit, les ganes de marxar i tornar-hi que tinc ara mateix.

Tres Queralt al Nepal. Podeu fer un tastet del diari i contemplar algunes fotos a http://unmesalnepal.blogspot.com

Fins ara

DES D'ALLÀ DALT

Treballar a una quinzena planta en una ciutat en general d'arquitectura de poca altura com ara Barcelona, et permet tenir-ne unes vistes impressionants. De mica en mica, però, t'hi vas acostumant i pràcticament arriba un moment en què ni te n'adones del privilegi del lloc on treballes. Va bé, de tant en tant, aturar-se al costat d'una finestra i mirar-hi una mica i recuperar la consciència de l'altura damunt la ciutat.

Quan la teva feina és estar pendent del que passa al cel i pronosticar-ne l'evolució, realment en pots treure profit dels 15 pisos. La consulta habitual del Meteosat i el radar meteorològic per veure on plou i altres eines vàries, es veu gratament complementada per la consulta a ull nu des d'allà dalt. És el cas, per exemple, d'una tempesta que del Vallès Oriental estant s'atança al Maresme. La veus a través del radar, la veus a través del Meteossat i la veus a vista d'ocell més enllà del Pla de Barcelona.

I clar, si portes càmera de fer fotos al damunt, et permet fer-ne fotos.
























Es tracta de la tempesta de divendres passat, tres d'octubre, que va deixar part del Baix Maresme sota el blanc de la calamarsa, donant uns paisatges vóra mar poques vegades observables, amb les platges tenyides de blanc, talment una nevada hivernal.

Fins ara

LA GRANJA DELS CONILLS

El Gran Maus, un dels éssers més espectaculars d'aquest planeta, i possiblement de l'univers sencer. Amb un dels seus temes estrella, per no dir El tema estrella: La granja dels Conills.



Malauradament jo no hi era present, però ara ja ho tenim per fi gravat i perpetuat per poder-ne gaudir quan ens plagui. Jo feia molt temps que no ho feia. De fet, li costa complaure el personal amb la interpretació, però aquí ho tenim.

Fins ara

RECOMANACIONS TELEVISIVES (perquè no tot és telebrossa)

CANAL 33

DIJOUS

21:30 Temps d'aventura
22:00 La nova Europa de Michael Palin
23:00 L'Hora del Lector
23:50 Sputnik
01:00 Canon Art

DIVENDRES

21:30 A pagès
22:00 Thalassa
22:50 En clau de vi
23:50 El documental
00:55 Cànon Lletres

- Perdoni, li puc fer una pregunta?
- Oi tant.
- Prèn café?
- Mai.
- Doncs res, moltes gràcies.
- De res.

LA PRIMERA VAGINA

que vaig veure, després de la de ma mare en el moment de nèixer i, per tant, la primera que recordo (la primera que recordo haver vist, la vagina en si no la tinc present, esclar), me la vaig trobar per sorpresa a l'anar a buscar la maquineta de fer punta o la goma d'esborrar, no ho recordo bé, que m'havia caigut sota la taula. Tampoc recordo quin curs era, però era a l'Artur Martorell, d'on en vaig marxar als 9 anys. De manera que com a molt en tenia nou. Del que sí que me'n recordo és de la noia, de qui, evidentment, no en diré el nom.

La sorpresa va ser monumental i, esclar, impactant. Avui en dia un nen de nou anys o menys pot haver topat accidentalment o no, per exemple, amb una vagina internàutica, però jo era totalment profà en la contemplació d'aquells paisatges i val a dir que la panoràmica, un cop assimilada la sorpresa, em va agradar prou. Tan és així que tan jo com el CG, que em sembla que seia al meu costat i a qui diria que anava dirigida la faldilla sense calces, estàvem cada dos per tres sota la taula buscant la maquineta.

De vagines, de llavors ençà, n'he vist unes quantes més. No moltes, però Deu ni do. I les he pogut estudiar des de més a prop, més detalladament i més a fons. Però aquella, tot i haver-la observat en la penombra de sota una taula d'EGB i a una certa distància, no deixa de ser la meva primera vagina.

Fins ara

ESPANYOL-BARÇA

Que es passin tot el putu partit tancadets i sense fotre res, esperant un contraatac que pugui fer sonar la capmpana, que ens fotin un gol amb falta prèvia i els hi puji al marcador, que un tiu li foti un cop de colze mereixedor de targeta groga al Sergio Busquets i se l'expulsi perquè és la segona, que tinguin tres ocasions de gol i nosaltres més de vint i agafin i li fotin la culpa de la derrota a l'àrbit... Té cullons!

Fins ara

TÉ CULLONS QUE ESTIGUEM

en la Setmana de la Mobilitat Sostenible i avui que és festiu a Barcelona, les Rodalies de RENFE facin horari de cap de setmana. Aviam, d'entrada té cullons que existeixi la tal Setmana de la Mobilitat Sostenible, doncs la mobilitat hauria de ser sostenible per definició o si més no s'hauria de treballar en aquesta línia. Però la realitat és que el transport públic actual a Catalunya i la seva gestió no fan res per motivar el personal a fer-ne ús.

Com pot ser que perquè a Barcelona sigui festiu, la gent que va, per exemple, de Vic a Granollers, o de Mataró a Badalona, o de Manresa a Sabadell, o de Montcada a Sant Celoni, o de Gavà a Calafell, es trobi amb una reducció del pas de trens? I a sobre, la casuística o la mala planificació (s'ho haguessin pogut mirar una mica més... tot i que de fet suposo que se'ls hi enfot) ha fet caure-ho en la tan airejada Setmana. Quins cullons!

Fins ara

EN VOLS?

Barcelona <---> Brussel·les
Barcelona <---> Palma
Barcelona <---> Màlaga
Girona <---> Pisa
Barcelona <---> Marrakech
Alacant ---> Barcelona
Barcelona <---> Sevilla
Barcelona <---> Moscow
Moscow <---> Delhi
Delhi <---> Kathmandu
Jomson ---> Pokhara
Barcelona <---> Amsterdam
Amsterdam <---> Boston
Washington DC ---> Boston
Boston <---> Dallas
Dallas <---> Cancun