28.1.10

PRIMER DEL 2010, QUE JA TOCAVA

Realment m’encanten els dien en què sento el mar des de casa. Passa poc sovint i suposo que això encara fa que m’agradin més. Si visqués a tocar de la via del tren a Montgat o a Masou o a Vilassar, dels dos el de mar, o a qualsevol altre poble del Maresme dels de baix, dels de platja i no dels de muntanya, doncs el mar el sentiria potser no cada dia però sí el 90 % (dels dies, s'entèn). Bé, menteixo. O m’equivoco. A Monsolís, a Montgat, sí que podria viure a tocar de la via del tren, però a Masnou o a Vilassar, dels dos el de mar, i a molts i tants altres pobles de la comarca, entre la via i casa meva hi tindria la infernal NII de manera que el que sentiria no el 90 sino el 100 % dels dies seria l’anar i venir de milers de cotxes i motos i camions i autocars i tota mena de vehïcles motoritzats. Però si més no, sentiria el mar més sovint que si visqués a l’altre cantó de la Litoral. De la Serralada Litoral, vull dir. Si visqués per exemple a Sant Fost, el de Campcentells, doncs no el sentiria mai. I si visqués a Monsolís, a part del mar, està clar que el que sentiria també és l’anar i venir de trens i trens i trens carregats de tot tipus de gents i gents i gents. Però visc a Tiana. Al Maresme però en poble dels de dalt, dels de muntanya. Fins fa quasi quatre anys (sí sí, ja fa quatre anys que vaig abandonar Cases d’Amunt com a últim supervivent del que havia sigut Cases d’Amunt) vivia a la part alta del poble, en un dels últims carrers, ben a prop d’una de les rieres que fins a finals del segle passat, o sigui el vint, delimitaven més o menys el poble. O sigui, més lluny del mar que ara i, a més, amb una orografia que no m’era favorable a sentir-lo. Ara, des del vint-i-u de març del dos mil sis, viscu al centre del poble, entre el camp de futbol o antic camp de futbol o parc dels Teletubies i el Casal, davant del malhauradament desaparegut i tan enyorat i encara ben present Bar Tiana. A dos minuts i disset segons de la Plaça de l’Ajuntament i a nou segons i tres dècimes de la farmàcia que ha aparegut on hi havia un magnífic pati cantoner (o sigui, que feia cantonada). Bastant al centre, vaia. I a més, a dalt del llom de Tiana. Què vull dir amb això del llom de Tiana? Doncs bé, Tiana és com un enorme llom de xai o de qualsevol altra bèstia ovina. Des del que seria la columna vertebral daquest llom en surten carrers amb més o menys pendent que baixen fins a les rieres, la de Tiana i la d’en Font, que com he dit unes línies o unes ratlles més amunt, fins a finals del segle passat, o sigui el vint, delimitaven més o menys el poble. I jo viscu, doncs, a dalt del llom, o sigui a l’eix vertebrador d’aquest llom, al que en seria la columna vertebral, a la divisòria d’aigües. La pluja que cau aquí dalt, se’n va a mar o bé baixant prèviament fins la Riera de Tiana o bé fins la Riera d’en Font. Viscu, doncs, en una zona ventilada i enleirada del poble tot i no viure tan amunt com fins fa quasi bé quatre anys. En una zona favorable als vents, tant als de llevant i gregal com als de ponent i mestral. I prou que ho noto. I prou que ho sento. I prou que ho visc. I prou que m’encanta. De manera que estic, per un cantó, més a prop del mar i per un altre, l’orografia m’és més favorable a sentir-lo. Molt més favorable que quan vivia a Cases d’Amunt. Que es deia així perquè també hi havia unes Cases d’Avall. Aquí, com deia, noto més l’embat del vent, no estic tan arresserat i el repicar del campanar, que ara acaba de tocar la repetició sense quarts de les dues, m’arriba més directe, sense impediments, com la bravor del mar, tot i estar parlant del Baix Maresme i no de l’Empordà.

I és en dies com avui, o en nits com aquesta, quan obro la porta de l’enorme i ventilada terrassa i el temporal de gregal, en el cas d’avui, o de llevant, en d’altres ocasions, em porta la remor d’aquest Mediterrani a voltes i sovint tan calmat però també moltes vegades amb la fúria d’aquestes onades altes com els Gasol o fins i tot molt més. I l’escolto. I m’emociono. I em meravello. I l’estimo.

Fins ara

8 comentaris:

jordi cerdanya ha dit...

a Puigcerdà, bufi el vent que bufi, com el mestral d'ara, mai sentim ni sentirem la remor del mar, pero si que de vegades sentim a la nostra pell l'espetec dels petits flocs de neu portats per la rufaca que tens colpegen amb força.

Abelunimbus ha dit...

Home, si mai sebtiu el mar, comenceu a preocupar-vos! Pre vosaltres i sobretot pels teus fills que viuen per aquí baix.

Sí, recordo aquells dies de nimbustrat a la carca nord i el vent del nord portant la rufaca...

Eulàlia ha dit...

ei, uf! crec que m'he perdut..

moi de tiana ha dit...

jo no m'he perdut!
2'17'' de la plaça segons el ritme, i contant les escales i tot, no?
9.3''de la farmàcia si passa l'autobús i tres cotxes, suposo...
sí, curiosament el nom de cases d'amunt va aparèixer cap al final de la època d'aquella casa, quan més que casa nostra es podia dir que vivíem a cases nostres, cases nostres d'amunt, al 10, i cases nostres d'avall, al 20 del mateix dr. fàbregonst...
sí, les rieres i el llom, l'eix vertebrador travessat per la carretera, i el vent que a voltes ens porta el mar... jo diria que no el sento dese d'aquí can rajoles

Anònim ha dit...

You have to express more your opinion to attract more readers, because just a video or plain text without any personal approach is not that valuable. But it is just form my point of view

Anònim ha dit...

Gracies per bloc intiresny

Anònim ha dit...

Ara he recordat com ens emocionavam amb 14 o 15 anys quan , de tant en tant , escoltavem els motors dels F-1 de Montmelo desde el camp de futbol del Tiana... Salvan les distancies.

Caracola Submarina ha dit...

m'encanta :)