FA DOS MESOS I MIG

us parlava de la desicio que havia pres de venir cap al Viet Nam. I mira, va costar pero els dos mesos i mig des que vaig prendre la decisio van acabar passant i aqui estic. Instal.lat ara mateix a Da Lat, a 1400 i pico metres, al centre-sud d'aquest llarg, estret i pecios pais. Son tres i mig de sis i ja es fosc. Potser encara queda un bri de llum pero ja es fosc. Aqui fora, el bullici constant de les ciutats d'aquest pais i em sembla que d'aquest continent: un constant anar i venir de cotxes i motos, de tant en tant algun autobus i algun camio tambe, i un constant de claxons sonant. Tot plegat, una de les bandes sonores de les ciutats asiatiques que he visitat.

Aixo de Da Lat es diferent a la resta de Viet Nam que he vist, i sense haver-hi estat, fins i tot podriem dir que te un cert aire als Alps. Les nits son fresques, ahir al vespre estavem a 15 graus, i de dia no fa pas calor, al menys a aquesta epoca de l'any. Res a veure amb les nits xafogoses per sobre ampliament a vegades dels 20 graus i els migdies de 30 o mes dels ultims dies, tambe amb molta xafogor, no cal dir-ho. Val a dir que s'agraeix, si. Hem deixat enrera, tambe, la boirina i la calitxa i aqui el mati ha estat d'un blau esplendit d'aquells de Pirineu, amb cumulets que han anat apareixent, sense empenta per creixer, i que s'han acabat estratificant i deixant una tarda tapadota.

Vaig arribar fa 11 dies i dema passat ja torno. La idea era estar-m'hi tres setmanes (de fet volia fer tantes coses que en un principi fins i tot dubtava si fer-ne tres o un mes sencer) pero al final he decidit tornar una setmana abans. No pas per una enyoran(s)a extrema ni perque ho estigui passant malament. De fet m'he sorpres bastant a mi mateix perque, si be esta clar que he tingut moments d'enyoran(s)a i tal, m'he vist molt be viatjant sol per aquestes terres tan llunyanes. La veritat es que he apres a anarm-me espavilant, quin remei, i a vegades em dic "cony Abel, que estas patejan-te Viet Nam tu solet!", peque es una mica allo que no n'acabes de ser conscient; suposo que en sere mes conscient un cop a casa i un cop passin els dies i em reconnecti a aquella realitat, aquelles realitats, tan diferents a les d'aqui. La questio es que tot d'una vaig veure que amb dues setmanes ja en tenia prou com a primera experiencia viatjant sol per aquests mons llunyans i que no tenia ganes de fer tantes i tantissimes coses com havia planejat. Es com si em fes mandra, no se, no m'hi veig una setmana mes. Despres, immers de nou en el dia a dia habitual, dire cony, que be que hi estaria ara a Viet Nam, per que al final no vaig fer les tres setmanes? Pero les sensacions son les que son i se que tot i que mes endavant trobare a faltar aquests dies d'aventura, ara el que toca es anar tornant.

Be, encara em queden les 7, 8 o 9 hores de dema fins a Saigon, passar-hi la tarda i la nit i el mati seguent i a primera hora de la tarda de divendres, cap a l'aeroport per agafar un vol d'horeta i pico fins a Bangkok. Llavors quasi cinc hores d'espera, suposo que em quedare a l'aeroport, i a mitja nit, vol cap a El Caire, per arribar-hi a les 5:55 de la matinada de dissabte. I vinga, 4 horetes o aixi mes d'espera i vol cap a Barcelona, per arribar-hi a tres de dues del migdia, quan aqui on soc ara ja sigui negre nit des de fa dues hores. Total, que ja estic a la recta final del viatge, pero encara em queda un rato i encara em queden bastantes experiencies per viure.

Vingali, salutacions des de Viet Nam!!