DE NOU A CASA

I em refereixo a Wayland, Massachusetts. Es curios. La caseta al mig del bosc de Wayland (no us imagineu la tipica barraca de fusta; es una casa de fusta, pero no la tipica cabanya al mig del bosc) ha esdevingut la base d'operacions d'aquestes vacances. On vem arribar i estar un parell de dies abans de partir cap a New York City i Washington DC, on vam estar un parell de dies en tornar-ne i des d'on vem decidir anar-nos-en al Carib i on passem el dia i mig mes o menus abans de tornar cap a Tiana. De manera que, aixo, tornar a Boston, be, al costat de Boston, es com tornar a casa, i la sensacio es ben curiosa. Curios l'estar al Carib i en marxar-ne no tirar cap a Tiana sino de nou cap als USA. Ahir els vols van anar be i vem arribar a l'hora prevista, a dos d'una de la nit despres de dues hores i vint de vol travessant el Golf de Mexic, terra d'huracans, aigua d'huracans, i endintsant-nos a Tejas, terra de tirans, fins aterrar a Dallas. Des d'alla, un cop passat el control d'immigracio, vol intern de 4 horetes i pico travessant les grans llanures del centre dels Estats Units d'America (n'hi ha d'atres d'Estats Units, com els mexicans), llanures il.luminades pels pobles i les ciutats a vegades afectats i afectades per grans tempestes i grans tornados. Ahir, nomes alguna llampegada llunyana al despegar. Una llastima.

Ara son tres de dotze, tres de sis hora catalana, a la qual m'haure d'adaptar a partir de dema passat. Vaig a fer un banyet a la piscina i no se si anirem a fer una mica de Kayac i a la tarda una mica de remate de shopping i tal. Que estranya la sensacio de no sentir-se estrany a Wayland, Massachusetts. Una mica com si fossim d'aqui. I es que clar, som d'alla pero una mica, i cada cop mes, de tot arreu.

Fins ara