TIANA, GENT I LLOCS

Fins ara

NETEJANT L'EVEREST

L'Everest s'ha convertit en una de les rambles de l'Alpinisme. I em refereixo, està clar, a rambla en el sentit de gent amunt i avall i no en el sentit de torrent d'aigua. Si fins els anys 90 estava reservat a poques persones, des de llavors el nombre d'expedicions s'ha anat multiplicant. Penseu que el 1990 només hi havien fet cim 275 persones. 20 anys més tard (sí, ja en fa 20 anys del 1990!) es dóna permís a 1000 persones cada any per arribar al sostre del món de les quals ho aconsegueixen unes 500. I és que avui en dia, qualsevol persona mínimament preparada i amb una mínima experiència en muntanya i sobretot, amb calers, pot arribar als 8848 metres del sostre del món. O al menys pot intentar-ho. Ara mateix al Camp Base de la cara sud, la del Nepal, hi ha 25 expedicions esperant per fer cim. Una verdadera rambla, com deia, de gent que moltes vegades (no tothom, està clar) es mou més per l'ambició de fer el cim que pel plaer de l'alipinisme, del contacte extrem amb la natura, de l'aventura, i moltes vegades deixa de banda el companyarisme i la humanitat, com s'ha vist recentment amb la mort de l'alpinista mallorquí Tolo Calafat després de coronar el cim de l'Annapurna (l'equip de Calafat va demanar ajuda al súper equip de la coreana Oh Eun-Sun, que acabava de coronar l'últim dels 14 vuit mils que l'hi quedava per coronar. Pel que explica Juanito Oiarzabal, alpinista vasc que baixava amb Calafat, la coreana els va negar qualsevol ajuda. Ella després, des de Kathmandú, es va defensar de les acusacions dient que els sherpes de la seva expedició li van dir que no estaven en condicins d'anar a rescatar-lo. Tot plegat confús, potser no sabrem mai què va passar realment allà dalt, però en tot cas no seria la primera vagada que un "alpinista" passa pel costat d'una persona morint-se i li nega l'ajuda o ni l'hi ofereix).

L'enorme flux de gent amunt i avall ha fet que, sobretot a partir dels 8000 metres, l'Everest s'hagi convertit en un impúdic abocador ple de cordes velles, tendes malmeses i, sobretot, bombones d'oxigen, milers de bombolles d'oxigen buides. I no només s'hi troba material usat, sino també persones que han mort en l'ascens o el descens. Cal pensar que des que Sir Edmunt Hillary va fer cim amb Tenjing Sherpa l'any 1953, han mort 203 persones a l'Everest (15 en un sol any, el tràgic 1996), moltes de les quals es queden allà dalt reposant pels segles dels segles, Amén. De fet en els últims 800 metres els alpinistes expliquen que hi ha uns 40 cadàvers, alguns perfectament visibles.

Doncs bé, un sherpa Nepalès, Namgyal Sherpa, ha creat l'Extreme Everest Expedition 2010 amb la idea de retirar unes dues tonelades de residus de les altures. Ens podem imaginar l'esforç que representa retirar tant de material allà dalt, per sorbe dels 8000 metres, on només hi ha un 30% de l'oxigen que hi ha a nivell del mar. L'expedició, en la qual hi participa el vasc Pablo Chertudi, consta de 31 persones que ara mateix estan al Camp Base de la ruta nepalesa aclimatant i esperant les condicions idònies per tirar cap amunt i començar a treure merda. A més, aprofitaran per baixar el cos d'un muntanyenc suís mort el 2008.

En podeu trobar més informació aquí.



Merda abandonada al camp 4 de la ruta sud d'ascens a l'Everest

Fins ara

SOBRE ELS NOUS CARRERS DE TIANA

Gent pel Progrès de Tiana, o simplement GENT, soci majoritari de l'actual equip de govern de Tiana, que és el meu poble (sí, el meu, no on visc, sino que és el MEU poble) va ser bastant crítica en el seu moment amb la primera fase del pla d'arrenjament de voreres que va tirar endevant, també en el seu moment (parlem de finals del mandat anterior), el govern municipal de PSC+ERC(+PP). En va ser crític com amb tantes altres coses; calia ser crític i que no t'agradés res del que feia l'equip de govern; calia guanyar-se la confiança de la gent (dels tianencs en general, em refereixo) per després enganyar-los un cop al poder. Així doncs, com deia, crítics amb el pla d'arrenjament de voreres. I ho entenc. Jo mateix formava part de GENT en aquell moment. I tampoc m'agradava. Per moltes raons: estètiques sobretot (els carrers arrenjats s'han convertit en carrers més de ciutat que de poble), de seguretat (vorera i calçada a la mateixa alçada), de pluja (quan plou l'aigua, en carrers costeruts com la majoria de Tiana, va pel mig de la calçada i fins i tot per la vorera, la qual cosa fa que rellisqui i que aquest motiu s'ajunti amb l'anterior, el de seguretat) i de comoditat (això ho hem anat veient després, i és el motiu d'aquestes ratlles i línies).

La qüestió és que al passar de l'oposició al govern, GENT ha canviat el seu parer en moltes coses. Va aprovar un segon pla d'arrenjament de voreres i l'ha executat. De fet no és un pla d'arrenjament de voreres, que és el que caldria al poble. És a dir, caldria que es fes un pla d'arrenjament que afectés les voreres si no de tot el poble, d'una bona part. No una gran obra, sino petites obres a més llocs: canviar rajoles de vorera, algunes vorades, adaptar les que calgui als discapacitats físics... En fi, un arrenjament. Però el que es va fer en el primer pla i el que s'ha fet també en el segon és gastar-se un paston en fer quatre carrers nous. Totalment nous mentre moltes altres voreres del poble segueixen en molt mal estat. I esclar, suposo que per seguir amb la línia arquitectònica de la primera fase del Pla, doncs els carrers s'han fet seguint els cànons que GENT criticava des de l'oposició.

I una de les conseqüències és que les voreres, moltes vegades, queden intransitables. Per què? Doncs perquè al no haver-hi vorada que faci de tope quan algú aparca un cotxe, moltes vegades el cotxe acaba aparcant en part sobre la vorera. A vegades només una mica, però a vegades molt. Calculo que 3 de cada 4 cotxes que aparquen en aquests carrers aparquen així, o sigui un 75%. Sí, jo mateix m'hi he trobat, estar aparcant i que no te n'adonis i estiguis treptjant amb les rodes el que haurien de trepitjar els vianants. I sí, ja ho sé, a Tiana anem més per la calçada que per la vorera, excepte a la carretera, perquè malgrat que hi hagi tanta gent entestada en què no sigui així, Tiana encara és un poble. Però les voreres són pel que són. Com diu ma germana Lia, aquestes voreres no són funcionals.







Fins ara

MERAVELLES DE LA VIDA

Pujar xino-xano de Montgat a Tiana per la Riera amb un solet de puta mare i nuvolades primaverals però amb el fred de ple hivern al clatell; mirar amunt i disfrutar de les últimes restes de neu a la Conreria, mirar enrera i veure la negror dels ruixats de neu que descarreguen al mar; trobar-me un home amb una eixada tallant herba i una burra carregada d'herba talment com al Nepal; veure passar de tant en tant 4 volvetes voleiant tot contemplant el que queda de la Tiana rural...

Fins ara

PRIMER DEL 2010, QUE JA TOCAVA

Realment m’encanten els dien en què sento el mar des de casa. Passa poc sovint i suposo que això encara fa que m’agradin més. Si visqués a tocar de la via del tren a Montgat o a Masou o a Vilassar, dels dos el de mar, o a qualsevol altre poble del Maresme dels de baix, dels de platja i no dels de muntanya, doncs el mar el sentiria potser no cada dia però sí el 90 % (dels dies, s'entèn). Bé, menteixo. O m’equivoco. A Monsolís, a Montgat, sí que podria viure a tocar de la via del tren, però a Masnou o a Vilassar, dels dos el de mar, i a molts i tants altres pobles de la comarca, entre la via i casa meva hi tindria la infernal NII de manera que el que sentiria no el 90 sino el 100 % dels dies seria l’anar i venir de milers de cotxes i motos i camions i autocars i tota mena de vehïcles motoritzats. Però si més no, sentiria el mar més sovint que si visqués a l’altre cantó de la Litoral. De la Serralada Litoral, vull dir. Si visqués per exemple a Sant Fost, el de Campcentells, doncs no el sentiria mai. I si visqués a Monsolís, a part del mar, està clar que el que sentiria també és l’anar i venir de trens i trens i trens carregats de tot tipus de gents i gents i gents. Però visc a Tiana. Al Maresme però en poble dels de dalt, dels de muntanya. Fins fa quasi quatre anys (sí sí, ja fa quatre anys que vaig abandonar Cases d’Amunt com a últim supervivent del que havia sigut Cases d’Amunt) vivia a la part alta del poble, en un dels últims carrers, ben a prop d’una de les rieres que fins a finals del segle passat, o sigui el vint, delimitaven més o menys el poble. O sigui, més lluny del mar que ara i, a més, amb una orografia que no m’era favorable a sentir-lo. Ara, des del vint-i-u de març del dos mil sis, viscu al centre del poble, entre el camp de futbol o antic camp de futbol o parc dels Teletubies i el Casal, davant del malhauradament desaparegut i tan enyorat i encara ben present Bar Tiana. A dos minuts i disset segons de la Plaça de l’Ajuntament i a nou segons i tres dècimes de la farmàcia que ha aparegut on hi havia un magnífic pati cantoner (o sigui, que feia cantonada). Bastant al centre, vaia. I a més, a dalt del llom de Tiana. Què vull dir amb això del llom de Tiana? Doncs bé, Tiana és com un enorme llom de xai o de qualsevol altra bèstia ovina. Des del que seria la columna vertebral daquest llom en surten carrers amb més o menys pendent que baixen fins a les rieres, la de Tiana i la d’en Font, que com he dit unes línies o unes ratlles més amunt, fins a finals del segle passat, o sigui el vint, delimitaven més o menys el poble. I jo viscu, doncs, a dalt del llom, o sigui a l’eix vertebrador d’aquest llom, al que en seria la columna vertebral, a la divisòria d’aigües. La pluja que cau aquí dalt, se’n va a mar o bé baixant prèviament fins la Riera de Tiana o bé fins la Riera d’en Font. Viscu, doncs, en una zona ventilada i enleirada del poble tot i no viure tan amunt com fins fa quasi bé quatre anys. En una zona favorable als vents, tant als de llevant i gregal com als de ponent i mestral. I prou que ho noto. I prou que ho sento. I prou que ho visc. I prou que m’encanta. De manera que estic, per un cantó, més a prop del mar i per un altre, l’orografia m’és més favorable a sentir-lo. Molt més favorable que quan vivia a Cases d’Amunt. Que es deia així perquè també hi havia unes Cases d’Avall. Aquí, com deia, noto més l’embat del vent, no estic tan arresserat i el repicar del campanar, que ara acaba de tocar la repetició sense quarts de les dues, m’arriba més directe, sense impediments, com la bravor del mar, tot i estar parlant del Baix Maresme i no de l’Empordà.

I és en dies com avui, o en nits com aquesta, quan obro la porta de l’enorme i ventilada terrassa i el temporal de gregal, en el cas d’avui, o de llevant, en d’altres ocasions, em porta la remor d’aquest Mediterrani a voltes i sovint tan calmat però també moltes vegades amb la fúria d’aquestes onades altes com els Gasol o fins i tot molt més. I l’escolto. I m’emociono. I em meravello. I l’estimo.

Fins ara

DILE A MATILDE QUE ME LLAME

És el primer que he sentit al despenjar el telèfon. Bé, al despenjar-lo no, perquè els mòbils no es despengen. Però ja ens entenem. "Dile a Matilde que me llame". Sense ni un "hola" o un trist "oye" ("oye, dile a Matilde que me llame" ja hagués sigut una altra cosa). Però no: l'ordre ha sigut clara i directa. Tant que he estat a punt de dir-li "vale, ahora mismo la llamo". Però no; he sabut reaccionar i veure que jo no coneixo a cap Matilde i que l'imperatiu no anava dirigit a mi. "Se equivoca" (ni un trist "lo siento, se equivoca" per part meva, seguint el seu estil directe). "Ah, disculpe". "No, tranquila" (perquè era una dona; una dona d'origen, diria, sud-americà).

Però la veritat és que me'ls ha tocat una mica. Jo estava a les últimes pàgines d'A peu per Murcia, de l'Espinàs. Apurant el poc temps que em quedava abans de marxar a treballar. Immers en la lectura, en aquells últims diàlegs espiats per l'Espinàs al Casino del Balneario de Archena, estiradet i tapadet al sofà, amb la poca llum que el calendari dóna a les cinc i poc de la tarda d'un 7 de desembre. I de cop, la trucada. Hagués pogut passar de tot, però clar, potser era alguna cosa important i, per altra banda, la insistència de la trucada m'hagués acabat estorbant la lectura. Total, que m'he alçat, he deixat el Casino del Balneario de Archena damunt la tauleta i he contestat:

- Digui'm?

- Dile a Matilde que me llame

Però he passat de tot.


Fins ara

L'ANY PASSAT

l'acabava molt content, entre altres coses perquè l'acabava amb quasi 100 entrades al blog. 96, concretament, o sigui una entrada cada quatre dies més o menys. Res a veure amb el ritme del benvolgut Goyo a http://elcafedeocata.blogspot.com. Però clar, és que parlem d'un geni! En tot cas, content. Enguany però, encarem ja el final de novembre i només en porto 17... Va com va. I res, faré una mica de trampa i us poso un text d'ara fa un any més o menys que he trobat mirant què escrivia ara fa un any i que m'agrada i bastant. És aquest:

Ja fa temps que l’hi xupo, al veí. Sempre havia dit que si en tenia ocasió, ho faria. Seria absurd, i sobretot en l’actual moment econòmic, desaprofitar els avenços tecnològics. La Laia s’ho pren bé i és que ella també se’n beneficia. D’alguna manera també em sap greu i també hi ha allò que depens totalment del seu fer i desfer i no de la teva voluntat. Però el que deia, la tecnologia avança molt ràpidament els últims anys i ja queda lluny aquell temps en què navegaves amb 56 Kb de velocitat i encara gràcies i, com a molt, tenies una tarifa plana (és quan va sorgir el concepte) de sis de la tarda a sis del matí. “Sí, es veu que als Estats Units tenen un preu fix per poder navegar tot el dia i tenen l’ordinador connectat a internet constanment”, havia sentit. Però el que deia, d’això ja en fa temps. Ara naveguem tranquil·lament 50 vagedes, 50, més ràpid i també tenim els ordinadors tot el dia connectats a la xarxa i fins i tot sense fils, a través d’unes ones. És això que en diuen WIFI. Les ones de varis veïns arriben a casa meva i hi entren sense trucar a la porta. Potser són nocives i no ho sé, però la qüestió és que me n’arriben procedents de vàries unitats familiars. Totes amb protecció perquè ningú se’n pugui aprofitar. Totes, excepte unes, que són les que jo aprofito, per exemple, per publicar això que llegiu.

Fins ara